Or passat per Manacor

 La Biblioteca del Golea (5)

Publicat a Cap Vermell, 21 juliol 2008


Image

Antoni Tugores: Manacor, la guerra a casa. Palma: Documenta Balear, 2006.

 

Un matí a darrera hora va entrar a la Biblioteca del Golea l’amu en Guillem a remenar papers; no era la primera vegada, però potser podria ser una de les darreres que ho fes. Sabia que era de Manacor; recordava que un dia ja molt llunyà, m’ho havia dit. Així que el vaig interrogar: –I què punyetes hi va passar, per Manacor?
–Que hi havia matera, molta matera! –va contestar de manera rotunda, perquè ja quedàs clar des del primer moment.
Més tard he sabut que el seu pare va morir assassinat a l’antic local de la CEDA després d’entregar-se al sinistre quarter de la Guardia Civil, aquella que regula el trànsit de les nostres consciències i prepara dossiers per a quan anem a judici, a un judici sense defensa possible.

Image

Però, què puc dir jo de Manacor, si hi vaig viure molts anys enterrat en un clot! No, no puc ser objectiu parlant de Manacor i puc escriure, sense por a equivocar-me, que “la història és un malson” poblat de fantasmes manacorins que ens encalcen amb oli de ricí i sospiros.

Bé, la matança va ser extraordinària. No cal donar xifres, encara que en surten al llibre. Manacorins i no manacorins moriren anònimament o en Actes Sacramentals multitudinaris. Tots els presoners d’en Bayo foren passats per les armes i les infermeres de la Creu Roja no només foren passades per les armes, sinó que prèviament passaren per la pedra del masclisme més repugnant que coneixem. I tot això amb la benedicció catòlica, apostòlica i romana. Amb confessors que anaven en camions cap a Son Coletes a escoltar les darreres paraules dels condemnats sense judici, molts dels quals ja eren morts quan arribaven al lloc d’execució degut a les tortures. I don Miquel Picornell (p. 296), que va confessar les nostres ànimes infantils, n’era un d’ells. Que el seu déu l’hagi perdonat per callar davant tota aquella barbàrie!

El calvari del batle Garanya és el més conegut i sonat, però què me’n direu de donar oli de ricí a nins de dotze anys perquè confessin l’amagatall del seu pare! I del doble assassinat de Margalida Jaume, embarassada de set mesos!

Els bàrbars varen aparèixer per Manacor, d’això no en queda cap dubte: sortiren de les seves clavegueres degudament uniformats i pentinats i perfumats i beneïts per les autoritats militars i civils i eclesiàstiques. Sortiren a pasturar la seva mala llet per demostrar al món que els importava un rave la vida humana i qualsevol idea que pogués assemblar-se a la democràcia.

S’acarnissaren d’una manera especial amb els escriptors i dibuixants del setmanari Nosotros, en una altra demostració de covardia sanguinolenta: tal com va passar a Capdepera, mentre uns lluitaven amb tinta xinesa i llapís i exposaven les seves idees, els altres treien les corretges i les pistoles i posaven els seus collons damunt la taula, i això eren totes les seves idees, les úniques que tenien per mostrar. S’ha de reconèixer, però, que eren convincents! «Todo el poder para el Jefe!». Unes gotes de beateria acomplexada; unes altres de manacorineria exaltada; un pessic de sal feixista; el reflex d’una imatge ultranacionalista; una fulla de capital ben esmolada; un feix de dòlars pirates, i ja tenim a punt l’elixir d’estopa de la mort per repartir per tot Manacor i comarca. I en repartiren molta, d’estopa, no ho dubteu ni un moment. I el món recorda la seva gesta: Manacor passarà a la història no per les perles de plàstic, no; ho farà per l’extermini sistemàtic dels seus millors homes i dones i per haver fet militar de carrera a un tros de fusta policromada.

La pregunta final és, potser, si tot això podria tornar a passar, si aquesta pau espiritual que sembla que s’ha ensenyorit de Manacor, i dels seus bars i botigues de moda, és certa o no? Què pensar de tot plegat?... Què voleu que vos digui!, potser tota aquesta pau és com l’or passat per Manacor, que tots sabem que és fals, tan fals com un duro sevillà del General.

18 de juliol de 1936

Comentaris