La Biblioteca del Golea (5)
Publicat a Cap Vermell, 21 juliol 2008
Un matí a darrera hora va entrar a la Biblioteca del Golea l’amu en
Guillem a remenar papers; no era la primera vegada, però potser podria
ser una de les darreres que ho fes. Sabia que era de Manacor; recordava
que un dia ja molt llunyà, m’ho havia dit. Així que el vaig interrogar:
–I què punyetes hi va passar, per Manacor?
–Que hi havia matera, molta matera! –va contestar de manera rotunda, perquè ja quedàs clar des del primer moment.
Més
tard he sabut que el seu pare va morir assassinat a l’antic local de la
CEDA després d’entregar-se al sinistre quarter de la Guardia Civil,
aquella que regula el trànsit de les nostres consciències i prepara
dossiers per a quan anem a judici, a un judici sense defensa possible.
Però, què puc dir jo de Manacor, si hi vaig viure molts anys enterrat
en un clot! No, no puc ser objectiu parlant de Manacor i puc escriure,
sense por a equivocar-me, que “la història és un malson” poblat de
fantasmes manacorins que ens encalcen amb oli de ricí i sospiros.
Bé,
la matança va ser extraordinària. No cal donar xifres, encara que en
surten al llibre. Manacorins i no manacorins moriren anònimament o en
Actes Sacramentals multitudinaris. Tots els presoners d’en Bayo foren
passats per les armes i les infermeres de la Creu Roja no només foren
passades per les armes, sinó que prèviament passaren per la pedra del
masclisme més repugnant que coneixem. I tot això amb la benedicció
catòlica, apostòlica i romana. Amb confessors que anaven en camions cap a
Son Coletes a escoltar les darreres paraules dels condemnats sense
judici, molts dels quals ja eren morts quan arribaven al lloc d’execució
degut a les tortures. I don Miquel Picornell (p. 296), que va confessar
les nostres ànimes infantils, n’era un d’ells. Que el seu déu l’hagi
perdonat per callar davant tota aquella barbàrie!
El calvari del
batle Garanya és el més conegut i sonat, però què me’n direu de donar
oli de ricí a nins de dotze anys perquè confessin l’amagatall del seu
pare! I del doble assassinat de Margalida Jaume, embarassada de set
mesos!
Els bàrbars varen aparèixer per Manacor, d’això no en
queda cap dubte: sortiren de les seves clavegueres degudament uniformats
i pentinats i perfumats i beneïts per les autoritats militars i civils i
eclesiàstiques. Sortiren a pasturar la seva mala llet per demostrar al
món que els importava un rave la vida humana i qualsevol idea que pogués
assemblar-se a la democràcia.
S’acarnissaren d’una manera especial amb els escriptors i dibuixants del setmanari Nosotros,
en una altra demostració de covardia sanguinolenta: tal com va passar a
Capdepera, mentre uns lluitaven amb tinta xinesa i llapís i exposaven
les seves idees, els altres treien les corretges i les pistoles i
posaven els seus collons damunt la taula, i això eren totes les seves
idees, les úniques que tenien per mostrar. S’ha de reconèixer, però, que
eren convincents! «Todo el poder para el Jefe!». Unes gotes de beateria
acomplexada; unes altres de manacorineria exaltada; un pessic de sal
feixista; el reflex d’una imatge ultranacionalista; una fulla de
capital ben esmolada; un feix de dòlars pirates, i ja tenim a punt
l’elixir d’estopa de la mort per repartir per tot Manacor i comarca. I
en repartiren molta, d’estopa, no ho dubteu ni un moment. I el món
recorda la seva gesta: Manacor passarà a la història no per les perles
de plàstic, no; ho farà per l’extermini sistemàtic dels seus millors
homes i dones i per haver fet militar de carrera a un tros de fusta
policromada.
La pregunta final és, potser, si tot això podria tornar a passar, si aquesta pau espiritual que sembla que s’ha ensenyorit de Manacor, i dels seus bars i botigues de moda, és certa o no? Què pensar de tot plegat?... Què voleu que vos digui!, potser tota aquesta pau és com l’or passat per Manacor, que tots sabem que és fals, tan fals com un duro sevillà del General.
18 de juliol de 1936
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada