Biel Torreta.
Fa poc ha mort el darrer dels cassiners. En una altra ocasió ja vaig predir la mort de la Capdepera cassinera i ara, més que mai, em reafirm i, per tant, seguesc pensant el mateix que ja vaig escriure fa temps.
I el darrer cassiner ha estat l’amu en Biel Torreta, darrer exemplar d’una raça que ha viscut els seus últims moments entre la indiferència general d’un poble perdut entre muntanyes de seny i torrents subterranis de rauxa.
Es veu que aquest món no pot resistir els cassinus, perquè els cassinus demanen una inversió d’esforç i de temps que ningú no està disposat a subvencionar. Un cassinu requereix un billar, cartes, fum, serradís, cafès i copes, i moltes hores de conversa. És per això que per al progrés cultural d’un poble, un cassiner és més important que un bibliotecari, perquè tots els llibres neixen en els cassinus després d’una còpula de paraules i de vi. És vera que no tots els llibres arriben a sortir a passejar pel món, però, això sí, queden tots enregistrats en el marbre de les taules i es poden escoltar amb l’orella sobre un tassó girat al revés.
El cassiner ha de tenir conversa, però també ha de saber escoltar. Sí, escoltar és molt important per tal que tot funcioni en un cassinu. Perquè si tot funciona, un cassinu és una explosió de creativitat i també d’humanitat. Una humanitat que lentament anam oblidant per entrar per la porta gran a l’Era de les Màquines i dels Robots. I el més perniciós d’aquests robots són les màquines registradores, que han convertit els cassinus en una espècie de supermercats de l’ànima on tot està controlat i amb el preu posat. Aquests robots no deixen res per a la improvisació i han matat la humanitat cassinera de la qual parlàvem abans. I ja no som persones: ara som clients i els robots saben si som bons clients o no i actuen en conseqüència.
L’Orient abans de la febre pinicida gabellina.
En Torreta era l’amu de l’Orient, que sempre he considerat el centre del món. Un lloc per on hi han passat multitud de conversadors i també multitud de cassiners. Perquè l’Orient primer va ser dels pares de l’amu en Jeroni de l’Orient, que veim en aquesta foto, somrient com ho feia sempre, al costat dels amus del Recreo, en una espècie de coalició cassinera i que era un dels espectacles millors del món. Va ser en aquell temps que l’amu Joan Blai hi feia feina i allà li va agafar la dèria cassinera i va acabar comprant el Recreo allà pels anys 1919 o 1920 i convertint-lo en un altre del centres del món.
L’amu en Climent del Recreo, madò Maria de na Maians, l’amu en Jeroni de l’Orient i madò Margalida Llulla.
També s’ha de dir que una altra Blaia,
germana d’en Joan, va dur l’Orient durant una llarga temporada. I també
que damunt l’Orient, hi havia el local social dels republicans federals,
que estaven enfront dels republicans de centre, els marchistes, que
s’havien fet seu el local que fou de la mítica cooperativa «La Palmera».
Uns altres que varen dur l’Orient una bona temporada foren la germana de l’amu en Jeroni i els seus fills. Els veim en aquesta foto amb un dels clients més emblemàtics dels cassinus de Capdepera: en Jaume Parreta.
Però el primer Torreta que va dur l’Orient no fou en Biel, sinó el seu pare: l’amu Antoni Torreta, que veim en aquesta foto.
L’amu Antoni Torreta.
Però no tot l’univers cassiner de Capdepera acabava a l’Orient, com ja vos podeu imaginar. Hi havia el Recreo, La Palmera i Can Patilla, que feien la cosa més diversa i divertida.
La Palmera 1920 [?].
El Recreo, anys 40.
L’amu en Jaume Llissa, darrer cassiner de Can Patilla.
A la fresca de Can Patilla amb l’amu en Pep Setra.
Però no ens queda més remei que certificar la mort d’aquesta Capdepera. Ara bé, aquest article no és, evidentment, una excusa per a cercar els culpables d’aquesta mort. Perquè la mort té molts pares gairebé sempre i, en aquest cas, encara més.
Aquest escrit només pretén mostrar que aquesta Capdepera cassinera va existir, va ser real, i també que va donar moltes alegries i que va ser vida: vida de veres, real, il·luminada...
Ara només ens queda el record i tal vegada aquestes fotografies. Però potser a través d’elles podem parlar encara amb els morts, podem saber com es troben i podem ensumar el cafè que surt de les seves cafeteres: aquesta màquina del temps que ens permet ser per sempre més joves, gairebé infants diria jo.
Ara som a ses Penyes o potser al Castell, i veig tot l’univers, i també els corbs que sobrevolen el nostru espai. Bec una pinya o una taronjada. Sent el vent que passa acariciant la meva cara. Pens en tu, i en tu, i en tu... però estic tot sol mirant aquest horitzó que vull creure que mai no canvia. Avui vespre escoltaré la lliçó i aprendré coses noves. La mar és al fons de tot. Cap a ponent hi ha la terra. I el que hi ha aquí i el que hi ha allà és tot només un somni.
L’amu en Xiscu Llissa, l’amu en Miquel del Recreo i l’amu
Antoni Torreta, a l’Orient. El primer i el tercer, dos simuladors de
cassiners. El segon ni tan sols simula i es dedica als seus negocis de
contraban de paper.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada