Joan Alzina i Melis: dos articles

 Documentació Gabellina Destarotada (17)

Publicat a Cap Vermell, 2 abril 2011

 

És cert que en aquesta secció Destarotada solem parlar de personatges gabellins, la majoria dels quals són de la part roja del poble: no de Vila Roja, sinó rojos d’acció i de pensament. Però aquest poble que encara es diu Capdepera, té una gran diversitat, com no podia ser d’una altra manera. No tot eren rojos! També hi havia, i hi ha, els «altres». La dreta gabellina, la «gent d’ordre» que es deia abans, també tengueren els seus «homenots» i, per tant, també és un gran plaer presentar-los en aquesta secció.



Joan Alzina i Melis no és un desconegut per als lectors de Cap Vermell, ja que n’he parlat en altres ocasions; concretament en relació a Josep Carner i també en relació a la ciutat de Paradella.

Avui, però, per tal que el conegueu més bé, vos vull presentar els seus dos primers escrits publicats que he estat capaç de trobar fins ara.

Alzina havia nascut a Capdepera el 1883, poc abans de la voràgine antimetodista encapçalada pel que després seria el seu gran amic i mentor Antoni Maria Alcover. Després d’estudiar el batxiller a Mallorca, se n’anà a Barcelona a continuar els estudis a la universitat, concretament a la Facultat de Ciències Exactes, Físiques i Naturals, el curs1898-99, però va acabar estudiant medicina entre 1899 i 1906 a la mateixa Universitat de Barcelona.

El primer dels articles, «Origen del granet», fou publicat al Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural (vol. 1, núm. 2, febrer) el 1901, on ens descriu la formació del granit. Aquest article enceta la seva tasca científica, que el durà a ampliar estudis de medicina a l’estranger, concretament a Itàlia i a Alemanya, i que el convertiran en un capdavanter de la psiquiatria i la pedagogia catalanes, matèries sobre les quals va publicar multitud d’articles.

El segon article, «Una passetjada», ens mostra la seva vessant més literària o humanista. Fou publicat a la revista Montserrat (juliol 1901), on va començar la seva relació personal amb personatges que després serien dels més importants de la cultura catalana.

Aquest article, per mi, té un valor especial perquè està dedicat a Capdepera, la seva costa i també a un parell dels seus personatges, entre ells Manuel Fernàndez Murta, que ens recorden que algunes coses continuen més de cent anys després: els Murtes, per exemple. La referència a protestants i espiritistes també la trob molt significativa perquè, un cop més, se’ls dóna carta de naturalesa encara que sigui des d’una posició contrària.

Però el gran protagonista de l’article no és tot això, com tampoc ho és l’eterna disputa amb els nostrus germans artanencs; el gran protagonista és el paisatge gabellí, amb Cala Rajada al fons «que sembla un poble». Dies d’agost, dies de pluja d’estiu, Sant Bartomeu, i, després de la tempestat, dies clars, i Ciutadella en la llunyania i barques a la mar potser pescant calamars o serrans o raors. Tot molt gabellí, tot molt nostru, tot molt real però ara també molt irreal, llunyà, gairebé desaparegut i que només podem gaudir tot just a trossus o en la imaginació històrica o literària, en les nostres passejades vora mar o en els capficos al Carregador: el centre de tot.

Joan Alzina va fer els 18 anys entre la publicació d’aquests dos articles. Ens mostren un jove inquiet, amb ganes de fer coses i moltes d’elles finalment les farà. La seva vida va ser intensa i ha deixat un rastre que val la pena intentar conservar o, com a mínim, intentar que els gabellins d’ara el coneguin i sàpiguen de la seva existència.

No tot eren rojus que somiaven. La «gent d’ordre» també va tenir els seus somiadors.

 

 

[Clicau sobre la imatge per a llegir o descarregar els dos articles en format PDF, cedits per la Biblioteca Nacional de Catalunya]

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea