Josep Carner i «Capdepera terrible»

 La Biblioteca del Golea (12) 

Publicat a Cap Vermell, 12 gener 2010

 

1

Capdepera potser NO és el centre del món, però ho podria esser. Ara bé, Capdepera pot arribar a esser moltes i diverses coses, tot i més d’allò que en pugueu imaginar, però Capdepera sobretot ha estat i és TERRIBLE. El viatge s’ha fet molt llarg i la gran trompada contra la crua realitat ha estat de les que fan època. Però tampoc ens hem d’amoïnar massa, perquè, com a mínim, ja fa més de cent anys que ho és, de terrible!

I d’això tractarà avui aquest sermó goleà. Perquè avui parlarem d’un personatge que, per sort o per desgràcia, podem qualificar com un dels grans de la literatura catalana i, per tant, de tot Catalunya: Josep Carner. 

A la Congregació Mariana de Barcelona, acabant el segle xix, va coincidir amb un gabellí: Joan Alzina i Melis, del qual qualque dia se n’haurà de parlar més amplament. No sé si exclusivament per aquesta amistat o també per altres vies, el cert és que Carner va iniciar una llarga relació amb Mallorca que el va dur a l’illa com a mínim els anys 1904, 1905 i 1906 i en les tres ocasions va anar a parar amb els seus ossus a Capdepera. I és gairebé segur que es va allotjar a la casa pairal d’Alzina i Melis, al carrer de la Font, 1.

A la Congregació Mariana, concretament a la seva Acadèmia Catalanista, i a les revistes Montserrat i Catalunya, va començar el naixement del Noucentisme, l’expressió cultural del catalanisme burgès que políticament representava la Lliga Regionalista. Els protagonistes d’aquest començament foren Carner, Bofill i Mates i, entre d’altres, també Joan Alzina i Melis. 

Fruit d’aquesta amistat, Carner va publicar un poema amb el títol «La cansó de l’Alzina y Melis», molt en la línia de poemes i acudits irònics sobre els seus amics que tant li agradava practicar i que podria ser un dels seus primers escrits relacionats amb la Terra dels Gabellins.

Catalunya, 30 setembre de 1903. Per a més informació, veure: Jaume Aulet: Josep Carner i els orígens del noucentisme. Barcelona: Curial/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992.

2

El 1905 Carner va publicar el seu Primer llibre de sonets. Un llibre que podem considerar com a molt «mallorquí», ja que la dedicatòria general és per Antoni Maura, pocs anys abans que es fes mundialment famós com l’assassí de Ferrer i Guàrdia. També hi escriuen poemes de salutació Llorenç Riber, Miquel Ferrà, J. M. Tous i Maroto i Miquel Costa i Llobera. Finalment, hi ha poemes dedicats a Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Joan Rosselló, Margalida Salvà, Gabriel Alomar, Antoni Maria Alcover i Joan Alzina i Melis, aquest darrer titulat «Solitud» i que podeu llegir més avall. Com podeu comprovar, si exceptuam Maura, tots ells, amb alts i baixus, amb llums i ombres, figures senyeres de la Catalunya mallorquina.

Joan Alzina i Melis
(Foto cedida per Antònia Melis)

3

Aquesta amistat Carner-Alzina va durar molts anys i ambdós col·laboraren en altres iniciatives culturals. Com va acabar? Va superar el tràngol que va suposar la guerra civil? No puc afirmar ni una cosa ni l’altra, però el cert és que no he trobat documentació o bibliografia que indiqui que més enllà dels anys catorze o quinze es tornassin a trobar o col·laborar junts. Només l’octubre de 1927 Carner va escriure a la revista Ciutat de Manresa, de la qual Alzina en feia els articles de novetats i crítica literària.Ara bé, Carner es va mantenir fidel a Catalunya fins al final, i Alzina i Melis sembla que més aviat no ho va fer. Per què persones que havien col·laborat en aixecar tot un moviment cultural d’alta volada per Catalunya, es trobaren de sobte a una i altra banda de la trinxera? La resposta potser forma part d’un altre article, perquè és molt llarga i complexa, i complicada com sempre ho és la vida.

Però, com és fàcil imaginar, a Mallorca Carner no només coneixia Alzina i Melis. També tenia amistat amb mossèn Alcover, amb els seus estira i arronsa evidentment, amb el qual va mantenir durant anys una correspondència relativament regular, i amb Maria Antònia Salvà, amb la qual fins i tot se’l va arribar a relacionar sentimentalment, si més no platònicament, malgrat que madò Maria Antònia era molt més gran que ell. Curiosament, també en aquest cas, finalment es trobaren en bàndols diferents: Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): «Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda 'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'.»

Josep Carner i Maria Antònia Salvà

4
Tornam a trobar la pista de Carner a Capdepera en un llibret que m’ha deixat l’amu Antoni Coix: José Vidal Isern: Cuevas de Artá. Guía turística de Artá y Capdepera. Palma: Imprenta de Francisco Soler Prats, 1929. A les pàgines 46-47 s’explica l’existència d’un Àlbum on els diferents personatges que visitaven les coves hi estampaven les seves signatures i petits comentaris o fins i tot poemes i dibuixus. El 17 de setembre de 1877 hi consta la presència de Jules Verne, Víctor Hugo i Alexandre Dumas. I, entre molts altres, el febrer de 1904, la de Joan Alcover, Eugeni d’Ors i mossèn Alcover. 

I l’abril de 1905 «l’il·lustre poeta» Josep Carner hi va escriure: «Aquestes Coves m’agraden més que Víctor Català».

5
Després ja és a la correspondència amb Maria Antònia Salvà, on trobam l’evidència que Carner va estar-se a Capdepera com a mínim el 1904, el 1905 i el 1906. [veure també el llibre d’Aulet, citat anteriorment, p. 187] Quant al 1904 ho suposam perquè, com es pot comprovar a la il·lustració següent, abans de venir a Mallorca l’abril de 1905, anuncia que ha començat un poema en set sonets titulat Capdepera terrible.

Epistolari de Josep Carner [a cura d’Albert Manent i Jaume Medina]. Barcelona: Curial, 1997, p. 179-180. [dins una carta a Maria Antònia Salvà, datada el 29 de març de 1905]

6
El 1907 publica el Segon llibre de Sonets, que segueix, si fa no fa, la mateixa tònica mallorquina de l’anterior, amb múltiples poemes relacionats amb Mallorca o amb indrets concrets de la nostra illa. Hi trobam un poema titulat «Capdepera» que està dedicat a Gabriel Melis, oncle de Joan Alzina i Melis i al qual aquest darrer ja havia dedicat una narració titulada «Una passejada», publicada a la revista Montserrat el juliol de 1901.Podeu llegir aquest poema a continuació en la versió definitiva que va sortir al llibre i una altra versió primerenca inclosa en una carta a Maria Antònia Salvà. [Miquel Ferrà va reproduir aquest poema en una article del Diari de Balears. El podeu veure aquí]

Epistolari de Josep Carner [a cura d’Albert Manent i Jaume Medina]. Barcelona: Curial, 1997, p. 200. [dins una carta a Maria Antònia Salvà datada a Barcelona el 25 d’abril de 1906]

7

A continuació podeu llegir una altra carta de Carner a Maria Antònia Salvà, escrita a Capdepera i compartida amb Joan Alzina i Melis. «Capdepera segueix de cara al sol, petit, blanc...»

Epistolari de Josep Carner [a cura d’Albert Manent i Jaume Medina]. Barcelona: Curial, 1997, p. 198. [dins una carta a Maria Antònia Salvà, datada a Capdepera el 15 d’abril de 1906]




Biblioteca Lluís Alemany. Consell de Mallorca.

8

I «Capdepera terrible»?

Idò «Capdepera terrible» no ha comparegut per enlloc encara. L’he cercat per tot allà on he pogut, però fins ara ha estat en va. 

Malgrat tot, no ho don per acabat i potser qualque dia podrem fer una segona part d’aquest article que inclogui aquest poema en set sonets que, amb aquest títol meravellós, podria canviar la història de Capdepera.

De moment, ens haurem de conformar amb aquests versus on hi sentim un poble fred i abandonat, però que no arriba a ser tan terrible com volem i desitjam.

 

Té Capdepera un’avia, qu’es un turó vellet,

amuradat, ab cases ahont hi fa molt fret;

amuradat, ab figueres de moro y etzevares.

Ja fóra Capdepera bon xich entremaliat;

guayta ab trapacería l’espay, les ones clares.

Mes, com que sempre el mira la vella, fa bondat.