La Bellesa del Món

 La Biblioteca del Golea (19) 

Publicat a Cap Vermell, 21 octubre 2016

 

 

 

L’atzar té cops amagats. A vegades veus la part fosca del món en forma de cares i carusses que no mostren res de bo. També, però, a vegades se t’apareix tota la bellesa del món d’una manera que te la pots beure d’un sol glop. Avui, per tant, toca parlar de la part més lluminosa d’aquest petit planeta volador que és, definitivament, la nostra pàtria i el nostre «paradís» particular.

Bé idò, després de trenta anys he tornat llegir un llibre de poesia, un llibre d’aquests que tots guardam a la nostra Biblioteca del Golea, i això m’ha fet pensar molt en les voltes que dóna aquesta bimbolla de sabó dins la qual vivim, o sobrevivim. Perquè aquest llibre enllaça amb algunes de les converses sobrenaturals que he tengut al llarg de la meva vida i que m’han ajudat a trobar respostes als interrogants que ens encalcen des de l’edat de pedra, quan les nostres cases i palaus eren coves naturals que ens obligaven a compartir el foc. I el foc, era la vida.

 

L’amu en llucià rinyon és un gran lector i, per tant, coneixedor d’alguns autors d’aquests que anomenam de les «cultures centreeuropees», d’aquestes «petites» cultures que al llarg del segle XX se jugaren el ser o no ser i que han patit dictadures i ocupacions militars tan cruentes com les que hem patit, i encara patim, els catalans aquests darrers tres-cents anys. Però ells i «noltrus» encara som aquí! Potser perquè de tant petits com som, hem estat capaços de concentrar tota la bellesa del món en espais reduïts i hem estat capaçus de convertir les nostres «petites» llengus en traductors simultanis de cultura i, per què no dir-ho!, hem aportat el millor que tenim a la «pau» universal. Esperem, però, que les «democràcies» capitalistes no siguin les que acabin amb tot això!!!

I presisament l’amu en llucià, després de passar un guster menjant-se un pa amb oli a can Patilla, va dir, mirant-me amb aquells ullets entremaliats que té: «I ara tot això, per què ho he de pagar?». Considera ell, que els «revolucionaris» com jo [?], hauríem de tenir una resposta a aquesta pregunta. Però jo ni la tenia ni la tenc. I sembla que, sense resposta, no hi ha «revolució»...

Uns dies després, en una presentació d’un llibre de poesia, una dona va agafar un exemplar, va donar les gràcies i va partir sense pagar. No ho vaig dir, però vaig pensar: «Potser la “revolució” ha començat!!!!».

L’economia capitalista dominant al «món» es basa en això, en comprar i vendre, en preus i comandes, però en realitat no sabem per què, no sabem per què les nostres vides han d’estar subjectes a aquestes «lleis» insofribles, inamovibles i inhumanes, que ens converteixen en «consumidors», és a dir, en esclaus; per què les nostres vides han d’estar subjectes a aquestes «lleis del mercat» controlades per gent «anònima» però que surten amb noms i llinatges a les llistes Forbes i a les reunions del grup Bilderberg.

 

Però tal vegada sigui vera que el començament de la «revolució» sigui això: donar les gràcies i partir. Menjar un pa amb oli, agafar un llibre... donar les gràcies i partir.

Però cap a on? llucià!, seguesc igual, sense tenir la resposta...

 

Potser la clau que obre tots aquests panys tancats que empresonen la «llibertat», es trobi en la poesia. Una cosa bona que té, és que ningú no sap exactament què és i que, en tot cas, és una Aparició que ens pot arribar a sorprendre.

I per això me’n torn cap els llibres, cap aquests «petits» llibres que també concentren la bellesa del món en espais reduïts, en fulles de paper, ja groguent pel pas del temps, però que són les roses eternes i joves dels nostrus jardins. I un d’aquests en els quals se’ns apareix la poesia per tal de poder arribar a la sorpresa és El crit dels fantasmes, de Jaroslav Seifert, l’únic llibre de l’autor traduït al català per Monika Zgustová.

En realitat, però, voldria parlar del seu llibre en prosa, Tota la bellesa del món, però aquest no ha estat mai traduït a la nostra llengua (cosa perfectament incomprensible), i el nostru etnocentrisme mediterrani fa que no el puguem llegir en txec, perquè la nostra ignorància arriba a ser estratosfèrica. El mateix Seifert afirma que la llengua txeca és una de les més boniques del món, però segurament noltrus no ho sabrem mai i, per tant, serà una cosa més que ens perdrem.

Ell potser no ho diu amb aquestes paraules, però tota la bellesa del món, la troba a Praga; fins i tot en alguns carrers o barris obrers de la ciutat on ell va viure (Žižkov i Břevnov, per exemple) i això em tranquil·litza perquè, si és així, per cercar i abraçar tota la bellesa del món no cal fer cap inversió econòmica ni coses més estranyes encara, perquè el que ens diu Seifert és que la tenim davant dels ulls. Només cal obrir-los i deixar-se dur per la sorpresa de veure que tens tota la bellesa del món al davant i que, a més, es troba al teu abast. I, per tant, aquesta bellesa que se t’ofereix nua per tal que tu li pintis un vestit amb llapis de colors, és, o podria ser, la «revolució». Una «revolució» tranquil·la i sense estirabots, que et fa estimar allò que tens i no només allò que has perdut.

PÍSEŇ O LÁSCE

Slyším to, co jiní neslyší,
bosé nohy chodit po plyši.

Vzdechy pod pečetí v dopise,
chvĕní strun, když struna nechví se.

Prchávaje někdy od lidí,
vidím to, co jiní nevidí.

Lásku, která oblékla se v smích,
skrývajíc se v řasách na očích.

Když má ještĕ vločky v kadeři,
vidím kvésti růži na keři.

Zaslechl jsem lásku odcházet,
když se prvně rtů mých dotkl ret.

Kdo mé  nadĕji však zabrání,
— ani strach, že přijde zklamání,

abych nekles pod tvá kolena.
Nejkrásnĕjší bývá šílená.

*

CANÇÓ D’AMOR

Sento allò que els altres no senten,
el fregadís d’un peu nu sobre el vellut.

Els sospirs sota el lacre d’una carta,
la vibració d’una corda que no vibra.

Quan de vegades fujo de la gent
veig allò que els altres no veuen.

L’amor que, guarnit de rialles,
s’amaga a les pestanyes dels ulls.

Quan encara té un floc de neu als cabells
ja veig florir una rosa al matoll.

M’ha semblat sentir l’amor que fugia
quan per primer cop uns llavis han besat els meus.

Qui frustrarà, però, la meva esperança?
—ni la por del desengany

no m’allunyarà de tu. Més bell
florirà si més gran és la follia.

(Jaroslav Seifert.
Versió catalana de Monika Zgustová)