Biblioteca del Golea (09)
Publicat a Cap Vermell, 3 març 2009
Cesare Pavese prenent el Sol mentre pensa en la Lluna.
Avui parlam d’un autor que va morir jove; de fet
es va suïcidar perquè, suposam, estava fart d’aquesta vida, d’aquesta
miserable vida.
Decepcions una darrera l’altra, dones que van, dones que venen, mareig vital des del cim del no-res i, finalment, escriu al seu diari: «Tot això fa fàstic. Prou paraules. Un gest. No escriuré més». I pum! Tot s’ha acabat i segur que no torna a començar. Perquè: «Verrà la morte e avrà i tuoi occhi / questa morte che ci acompagna / dal mattino ala sera».
Però avui xerram de la seva darrera novel·la: La Lluna i les Fogueres (1950), que va escriure poc abans de partir voluntàriament cap a l’exili definitiu. Havia conegut les presons feixistes, i el desterrament on, potser, va començar a escriure. Havia format part de la resistència. Havia estat traductor de molts autors nord-americans. Havia estat editor i crític literari. I per ser, fins i tot havia estat comunista. Ah!, i també havia estimat les dones. Però al seu darrer llibre, parla del seu poble. De fet, torna al seu poble per acomiadar-se del món.
Tractaria de no repetir el que ja vaig dir a la presentació de la novel·la de Suso Rexach, però, per sort o per desgràcia, és inevitable: «Un poble el vols, encara que sigui per anar-te’n. Un poble vol dir que no estàs sol, saber que en la gent, en les plantes, en la terra hi ha alguna cosa que és teva, i que fins i tot quan no hi ets es queda esperant-te». Però potser ell no va trobar aquestes coses, aquesta gent, que suposadament l’esperaven. O, també potser, ho va trobar tot canviat. Tan canviat que no ho va reconèixer. Bé, tot això són especulacions que tal vegada no ens importin gaire. El cert és que, malgrat tot, quan veia el final se’n va recordar del seu poble, Santo Stefano Belbo, al Piemont, i va retornar a voltar-hi com si tornàs a ser tot el món. Perquè el que som de poble, ho sabem a això: el nostru poble ha estat, és i serà tot el món per noltrus. Per això, potser, em fa gràcia veure tants gabellins intentant copsar l’essència del món encalçant na Maria per sa cuina per terres llunyanes i incomprensibles. Perquè en realitat tot allò exòtic que cercam, tot allò nou, tot allò vell, tot allò bo, tot allò dolent, ho tenim aquí, entre noltrus, i moltes vegades no li feim gens de cas i necessitam agafar ocells de ferru i gastar els nostrus estalvis per anar a menjar cuina internacional en qualsevol hotel de tercera categoria de qualsevol part del planeta. «Però és inútil d’enviar-lo a Amèrica. L’Amèrica és ja aquí. Són aquí els milionaris i els morts de fam».
Així les coses, noltrus que hem estat (i potser som encara) tan i tan exòtics (i sinó demanau-li a Mrs. Canaan!), tal vegada ens hauríem de plantejar la possibilitat de fer un llarg viatge de tornada al nostru poble i fer de turistes locals, amb càmeres digitals incorporades, i pensar per un moment que tanmateix sempre serem estrangers fins que arribi el moment en què escriurem la nostra darrera novel·la.
Decepcions una darrera l’altra, dones que van, dones que venen, mareig vital des del cim del no-res i, finalment, escriu al seu diari: «Tot això fa fàstic. Prou paraules. Un gest. No escriuré més». I pum! Tot s’ha acabat i segur que no torna a començar. Perquè: «Verrà la morte e avrà i tuoi occhi / questa morte che ci acompagna / dal mattino ala sera».
Però avui xerram de la seva darrera novel·la: La Lluna i les Fogueres (1950), que va escriure poc abans de partir voluntàriament cap a l’exili definitiu. Havia conegut les presons feixistes, i el desterrament on, potser, va començar a escriure. Havia format part de la resistència. Havia estat traductor de molts autors nord-americans. Havia estat editor i crític literari. I per ser, fins i tot havia estat comunista. Ah!, i també havia estimat les dones. Però al seu darrer llibre, parla del seu poble. De fet, torna al seu poble per acomiadar-se del món.
Tractaria de no repetir el que ja vaig dir a la presentació de la novel·la de Suso Rexach, però, per sort o per desgràcia, és inevitable: «Un poble el vols, encara que sigui per anar-te’n. Un poble vol dir que no estàs sol, saber que en la gent, en les plantes, en la terra hi ha alguna cosa que és teva, i que fins i tot quan no hi ets es queda esperant-te». Però potser ell no va trobar aquestes coses, aquesta gent, que suposadament l’esperaven. O, també potser, ho va trobar tot canviat. Tan canviat que no ho va reconèixer. Bé, tot això són especulacions que tal vegada no ens importin gaire. El cert és que, malgrat tot, quan veia el final se’n va recordar del seu poble, Santo Stefano Belbo, al Piemont, i va retornar a voltar-hi com si tornàs a ser tot el món. Perquè el que som de poble, ho sabem a això: el nostru poble ha estat, és i serà tot el món per noltrus. Per això, potser, em fa gràcia veure tants gabellins intentant copsar l’essència del món encalçant na Maria per sa cuina per terres llunyanes i incomprensibles. Perquè en realitat tot allò exòtic que cercam, tot allò nou, tot allò vell, tot allò bo, tot allò dolent, ho tenim aquí, entre noltrus, i moltes vegades no li feim gens de cas i necessitam agafar ocells de ferru i gastar els nostrus estalvis per anar a menjar cuina internacional en qualsevol hotel de tercera categoria de qualsevol part del planeta. «Però és inútil d’enviar-lo a Amèrica. L’Amèrica és ja aquí. Són aquí els milionaris i els morts de fam».
Així les coses, noltrus que hem estat (i potser som encara) tan i tan exòtics (i sinó demanau-li a Mrs. Canaan!), tal vegada ens hauríem de plantejar la possibilitat de fer un llarg viatge de tornada al nostru poble i fer de turistes locals, amb càmeres digitals incorporades, i pensar per un moment que tanmateix sempre serem estrangers fins que arribi el moment en què escriurem la nostra darrera novel·la.
Cesare Pavese: La Lluna i les Fogueres.
Barcelona: Edicions 62, 1965.
Barcelona: Edicions 62, 1965.
Traducció de Maria Aurèlia Capmany.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada