Publicat a Cap Vermell, 20 agost 2008
Intervenció del coordinador del llibre Joan Rai i el seu petit país, Miquel Flaquer
El mateix dia que l’amu en Xerafí Rai em va proposar, per no dir ordenar, que m’implicàs en la elaboració d’un llibre i d’un documental sobre el seu pare, en Joan Rai, me vaig trobar pel carrer a l’amu en Pep de na Maians i ho vàrem comentar una estona.
Arribàrem a la conclusió que s’havia de parlar de tot el poble, que quedàs clar que en Joan Rai
no havia sortit del buit, sinó que era el producte d’una època i d’una
gent que havien habitat aquest poble nostre que encara es diu Capdepera.
I amb aquest esperit ens posàrem a la feina. Però la figura d’en Joan ha resultat ser tan enorme, que potser tot ha quedat una miqueta eclipsat per la seva ombra.
Hem intentat ser objectius, però també hem de confessar que no ho hem aconseguit del tot. La història d’en Joan i de la seva família, ens ha colpit tant, que ens hem deixat dur per la simpatia cap a ells i cap el que representaven i encara representen. I a més, hem descobert que això que els va passar a ells, també va passar a mig poble. Mig poble va guanyar i mig poble va perdre, i no varen perdre unes eleccions: varen perdre la vida, les il·lusions, la feina, la família, la casa, els fills, el carro, l’ase, els llibres… la llibertat.
Però en Joan Rai va tirar endavant i per això nosaltres estam aquí ara, perquè ell no es va rendir i va donar tota una lliçó als derrotistes, als que diuen sempre que no hi ha res a fer, que tot està perdut, que tot està dat i beneït…
Avui i aquí presentam un llibre i un documental que intenta recullir una part del seu esperit, una llumeta del seu univers. Hi ha rialles i hi ha plors, talment com sol ser la vida. Perquè vida és el que trobareu en aquestes pàgines i en aquests fotogrames, encara que sempre hi plana, talment com ho fan les seves milanes, l’ombra amenaçadora de la mort.
En Joan Rai és fill d’una tradició molt arrelada al poble de Capdepera, com és el socialisme i l’internacionalisme… Una tradició que ell va aprendre del seu pare i, sobretot, de la seva mare Maria Vaquer Moll. Una dona que va saber captar la importància del moment que li va tocar viure i va voler dir-hi la seva, aportar el seu granet d’arena. I ho va fer, entre altres coses, escrivint a la premsa obrera uns articles plens de bones intencions, plens de pau i de solidaritat, que foren recullits minuciosament, ja des del 1931, en plena democràcia republicana, pel comandant de la guardia civil d’Artà i, marcats amb llapis vermell amb la paraula «OJO», serviren més tard com a prova de càrrec per condemnar-la a mort en un judici trucat, com tots els de la seva època.
Com ja va passar a Manacor amb els col·laboradors del setmanari d’esquerres Nosotros, els escriptors i articulistes gabellins foren perseguits i, en alguns casos, exterminats: li va passar a Bartomeu Gili Buuc, mort a Menorca, a Miquel Serra, mort a Porreres, als pares de Joan Rai, tots dos condemnats a mort, encara que amb la pena commutada per anys i anys de presó, i també li va passar a Antoni Domínguez Moll, el més gran escriptor i articulista d’esquerres que hem tengut mai a Capdepera, i que va morir afusellat a Menorca després d’un judici sumaríssim on va comparèixer vestit de milicià de l’exèrcit popular i en el qual no es va poder defensar.
Joan Rai, per tant, és part d’aquesta tradició que tenia una gran fe en l’escriptura i en la cultura global, que creia que el món era ca seva i Capdepera una petita habitació, un petit observatori per veure’l evolucionar sempre cap a la llibertat.
Però això no és tot: Joan Rai també és fill d’una altra tradició, més conservadora políticament si voleu, d’una tradició també molt arrelada al nostre poble i que no és altra que aquella que intenta dignificar la nostra llengua i la nostra cultura, que la vol fer reviure i fer-la escapar de les urpes ferotges i immisericordioses del colonialisme, que ha atrapat no només el nostre cos, sinó també el nostre esperit.
Com en el conte tan conegut d’El vestit de l’Emperador, molts de nosaltres, per conveniència, per por o pel que sigui, ens negam a veure que l’emperador va despullat i li riem les gràcies i fins i tot admiram els colors d’aquest vestit inexistent que porta posat davant nosaltres.
Talment ens passa amb el colonialisme, que s’ha despullat davant nosaltres i en canvi nosaltres el veim vestit de «democràcia», perquè no volem assumir les conseqüències de dir en veu alta que el colonialisme va despullat i que sense cap mirament vol xuclar fins el darrer alè del nostre territori convertit en moneda de canvi i vol substituir la nostra llengua i la nostra cultura per una altra.
En Joan Rai va veure clarament que l’emperador anava despullat i no va voler fer-se el desentès.
Per això m’agrada en Joan, perquè va aprendre d’Antoni Domínguez Moll i dels seus companys que la justícia social és una meta que s’ha de perseguir incansablement; però també va aprendre de Joan Alzina i Melis, un dels gabellins més il·lustres i il·lustrats que hem tengut mai, i dels que serien membres de l’Associació per la Cultura de Mallorca, que la nostra llengua i la nostra cultura tenen els mateixos drets que les altres, i que si la nostra pàtria és la nostra llengua, aquesta és la llengua catalana o, com deia Joan Alzina i Melis ja al 1903, «els mallorquins fomam part d’aquella gloriosa nacionalitat que s’estén des de València a Perpinyà…», és a dir: Catalunya, o Països Catalans si vos agrada més light.
A les tertúlies dominicals de l’Orient, un altre gabellí il·lustre i català universal, com és l’amu en Pep Ruís, de Taller Llunàtic, sempre em repeteix obsessivament que les ideologies passen, van i venen, però Catalunya resta aquí dins cada un de nosaltres, i que fa més de mil anys que dura. Jo crec entendre que vol dir que la sort del nostre país no pot anar lligada a una ideologia concreta, que la llengua i les ideologies són dos nivells diferents de les curolles humanes. Així ens passa que amb la llengua podem expressar moltes coses diferents i fins i tot contradictòries, ens podem estimar i ens podem odiar amb ella, però és el que dóna sentit i coherència a la nostra personalitat.
Bé, ja per acabar, voldria deixar clar que tots som fills dels nostres pares i de les nostres obsessions i, per tant, avui he parlat en realitat del meu Joan Rai. Al llibre i al documental en trobareu més de Joans, perquè, com totes les grans personalitats, les lectures sobre la seva persona i sobre la seva obra, sempre són múltiples i variades. I Joan Rai, com molt bé diu l’amu en llucià rinyon al llibre, era i és un homenot de Capdepera, un homenot que encara té molta corda i encara donarà molta guerra.
I amb aquest esperit ens posàrem a la feina. Però la figura d’en Joan ha resultat ser tan enorme, que potser tot ha quedat una miqueta eclipsat per la seva ombra.
Hem intentat ser objectius, però també hem de confessar que no ho hem aconseguit del tot. La història d’en Joan i de la seva família, ens ha colpit tant, que ens hem deixat dur per la simpatia cap a ells i cap el que representaven i encara representen. I a més, hem descobert que això que els va passar a ells, també va passar a mig poble. Mig poble va guanyar i mig poble va perdre, i no varen perdre unes eleccions: varen perdre la vida, les il·lusions, la feina, la família, la casa, els fills, el carro, l’ase, els llibres… la llibertat.
Però en Joan Rai va tirar endavant i per això nosaltres estam aquí ara, perquè ell no es va rendir i va donar tota una lliçó als derrotistes, als que diuen sempre que no hi ha res a fer, que tot està perdut, que tot està dat i beneït…
Avui i aquí presentam un llibre i un documental que intenta recullir una part del seu esperit, una llumeta del seu univers. Hi ha rialles i hi ha plors, talment com sol ser la vida. Perquè vida és el que trobareu en aquestes pàgines i en aquests fotogrames, encara que sempre hi plana, talment com ho fan les seves milanes, l’ombra amenaçadora de la mort.
En Joan Rai és fill d’una tradició molt arrelada al poble de Capdepera, com és el socialisme i l’internacionalisme… Una tradició que ell va aprendre del seu pare i, sobretot, de la seva mare Maria Vaquer Moll. Una dona que va saber captar la importància del moment que li va tocar viure i va voler dir-hi la seva, aportar el seu granet d’arena. I ho va fer, entre altres coses, escrivint a la premsa obrera uns articles plens de bones intencions, plens de pau i de solidaritat, que foren recullits minuciosament, ja des del 1931, en plena democràcia republicana, pel comandant de la guardia civil d’Artà i, marcats amb llapis vermell amb la paraula «OJO», serviren més tard com a prova de càrrec per condemnar-la a mort en un judici trucat, com tots els de la seva època.
Com ja va passar a Manacor amb els col·laboradors del setmanari d’esquerres Nosotros, els escriptors i articulistes gabellins foren perseguits i, en alguns casos, exterminats: li va passar a Bartomeu Gili Buuc, mort a Menorca, a Miquel Serra, mort a Porreres, als pares de Joan Rai, tots dos condemnats a mort, encara que amb la pena commutada per anys i anys de presó, i també li va passar a Antoni Domínguez Moll, el més gran escriptor i articulista d’esquerres que hem tengut mai a Capdepera, i que va morir afusellat a Menorca després d’un judici sumaríssim on va comparèixer vestit de milicià de l’exèrcit popular i en el qual no es va poder defensar.
Joan Rai, per tant, és part d’aquesta tradició que tenia una gran fe en l’escriptura i en la cultura global, que creia que el món era ca seva i Capdepera una petita habitació, un petit observatori per veure’l evolucionar sempre cap a la llibertat.
Però això no és tot: Joan Rai també és fill d’una altra tradició, més conservadora políticament si voleu, d’una tradició també molt arrelada al nostre poble i que no és altra que aquella que intenta dignificar la nostra llengua i la nostra cultura, que la vol fer reviure i fer-la escapar de les urpes ferotges i immisericordioses del colonialisme, que ha atrapat no només el nostre cos, sinó també el nostre esperit.
Com en el conte tan conegut d’El vestit de l’Emperador, molts de nosaltres, per conveniència, per por o pel que sigui, ens negam a veure que l’emperador va despullat i li riem les gràcies i fins i tot admiram els colors d’aquest vestit inexistent que porta posat davant nosaltres.
Talment ens passa amb el colonialisme, que s’ha despullat davant nosaltres i en canvi nosaltres el veim vestit de «democràcia», perquè no volem assumir les conseqüències de dir en veu alta que el colonialisme va despullat i que sense cap mirament vol xuclar fins el darrer alè del nostre territori convertit en moneda de canvi i vol substituir la nostra llengua i la nostra cultura per una altra.
En Joan Rai va veure clarament que l’emperador anava despullat i no va voler fer-se el desentès.
Per això m’agrada en Joan, perquè va aprendre d’Antoni Domínguez Moll i dels seus companys que la justícia social és una meta que s’ha de perseguir incansablement; però també va aprendre de Joan Alzina i Melis, un dels gabellins més il·lustres i il·lustrats que hem tengut mai, i dels que serien membres de l’Associació per la Cultura de Mallorca, que la nostra llengua i la nostra cultura tenen els mateixos drets que les altres, i que si la nostra pàtria és la nostra llengua, aquesta és la llengua catalana o, com deia Joan Alzina i Melis ja al 1903, «els mallorquins fomam part d’aquella gloriosa nacionalitat que s’estén des de València a Perpinyà…», és a dir: Catalunya, o Països Catalans si vos agrada més light.
A les tertúlies dominicals de l’Orient, un altre gabellí il·lustre i català universal, com és l’amu en Pep Ruís, de Taller Llunàtic, sempre em repeteix obsessivament que les ideologies passen, van i venen, però Catalunya resta aquí dins cada un de nosaltres, i que fa més de mil anys que dura. Jo crec entendre que vol dir que la sort del nostre país no pot anar lligada a una ideologia concreta, que la llengua i les ideologies són dos nivells diferents de les curolles humanes. Així ens passa que amb la llengua podem expressar moltes coses diferents i fins i tot contradictòries, ens podem estimar i ens podem odiar amb ella, però és el que dóna sentit i coherència a la nostra personalitat.
Bé, ja per acabar, voldria deixar clar que tots som fills dels nostres pares i de les nostres obsessions i, per tant, avui he parlat en realitat del meu Joan Rai. Al llibre i al documental en trobareu més de Joans, perquè, com totes les grans personalitats, les lectures sobre la seva persona i sobre la seva obra, sempre són múltiples i variades. I Joan Rai, com molt bé diu l’amu en llucià rinyon al llibre, era i és un homenot de Capdepera, un homenot que encara té molta corda i encara donarà molta guerra.
Capdepera, agost 2008
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada