Fullana Puiserver, Pere: Història de Congregació de les Filles de la Misericòrdia (1856-1921). Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2003.
Presentam en aquesta secció una sèrie
de documentació diversa sobre les monges de Capdepera i de Cala Rajada.
En primer lloc uns textos extrets del llibre de Pere Fullana, amb el
qual il·lustram el començament d’aquest article.
El
llibre consta de dos volums, el primer del qual es va publicar l’any
2003 i el segon està encara en procés de publicació. Hi hem afegit una
sèrie de il·lustracions extretes de El Heraldo de Cristo.
Per
a ampliar la informació recomanam la lectura d’aquests llibres, que, a
més, porten un índex onomàstic i toponímic que ajuden a localitzar
ràpidament la informació sobre Capdepera i Cala Rajada.
* * *
*
*
La darrera fundació va ser a Cala Rajada i Marratxinet el 1921, emparada per la família Melis Servera.
150 El Heraldo de Cristo 298 (juliol de 1934), s.p.
A Capdepera,
el 1934, les Germanes organitzaren la representació de Santa Juana de
Arco, Las Barcarolas, i la sarsuela Día de campo.
*
ADM VI/16/256 a,b: Capdepera: permís per cedir la porció d’un
solar necessari per a l’alineació d’un carrer (19 d’octubre de 1937);
ADM VI/16/110: Capdepera. Documentació referent a l’expropiació forçosa
feta per l’Ajuntament d’una part de la rectoria i d’una part del convent
de les Filles de la Misericòrdia. S’acompanya un rescripte de la Santa
Seu autoritzant la venda de la porció del convent que es requeria
(octubre de 1937).
*
A la dècada dels quaranta, molts de convents es trobaven en mal estat, com el de Capdepera, on el 29 d’abril de 1942 se acordó también reforzar el convento de Capdepera que amenaza ruina.
* * *
D’un llibre de converses amb Pere Orpí
de l’any 2003, hem extret aquest text on surt citada una de les icones
de les monges de Capdepera: Sor Liberata. Sí, la dels conills!
Mn.
Pere Orpí recorda les festes centenàries a Capdepera: També per aquests
anys se va celebrar es centenari de sa fundació de ses monges
franciscanes, que són ses que hi havia a Capdepera, i una monja que hi
havia estat, sor Maria del Olvido, que es poble no l’oblidava a pesar
des seu nom, l’apreciaven molt, va escriure una comedieta sobre sa
fundació, a on es protagonistes eren don Gabriel Mariano Ribas de Pina i
sa seva germana, Josepa Maria, que va ser sa primera monja, i després
amb un parell d’al·lotes més varen començar sa congregació. A mi me
donaren es paper de don Gabriel Mariano, d’es capellà, i per tant me
varen posar sa sotana, clar! Record que «sa germana» era na Catalina
Rosselló ‘Barraca’, una al·lota de sa meva edat o un poc més jove. Una
comedieta molt senzilla, curta. Això era, ja, sí, poc temps després,
quan ja me vaig donar compte de sa vocació... De tal manera que un dia,
una monja, molt franciscana, que hi havia a Capdepera, li deien sor
Liberata i era sorda com una maça, però era sa dona més graciosa i
més... ja dic, ‘franciscana’ és sa paraula que la defineix millor. Se
solia cuidar de ses gallines, es coniis i això... des pàrvuls. Com que
era sorda, es al·lots porien fer tot es renou que volien i ella ni
s’enterava de res. Però els feia estar mans plegades i així tot es
temps... Era d’admirar aquella dona, sa sensibilitat que tenia. Un dia
me diu: ‘Jo vaig trobar que amb sa sotana... és que pareixies un
capellenet de veres! Li estic demanant an el Bon Jesús que te doni
vocació, perquè sé cert que series un bon capella.535
535 BARCELÓ, Gabriel, Pere Orpí, Lleonard Muntaner Editor, Mallorca 2003, pàgs. 61-62.
I ja per acabar, un parell de reflexions. Però en primer lloc demanar disculpes per la dificultat de lectura d’aquest article, un poc desmanyotat. Però crec que la informació que aporta és important, tant l’escrita com la gràfica, encara que per saber-ne més s’haurà d’acudir a les fonts originals.
Per altra banda, crec que hom es pot fer una idea aproximada de les activitats que es varen fer al llarg de gairebé un segle i de la força i la influència que va arribar a tenir la Congregació al nostru poble. Influència que va arribar gairebé fins ben entrada la segona meitat del darrer segle.
Una primera reflexió és que, com molt bé diu Pere Fullana al seu llibre, la fundació de la Congregació a Capdepera, i amb ella les escoles, les activitats i els serveis socials que s’hi realitzaren, foren producte d’una reacció contra els protestants gabellins. La qual cosa també dóna una idea de la potència que varen arribar a acumular els metodistes de Capdepera i que, segons la meva hipòtesi, és la que marca la diferència entre Capdepera i la resta de Mallorca i presenta la societat gabellina com una societat culturalment més avançada. De la competència entre religions, sobretot en relació a la creació d’escoles i amb la quasi erradicació de l’analfabetisme, en sortírem tots beneficiats. De tot això en parla també un llibre de Carme Capó que ha publicat Documenta Balear sobre el protestantisme a les Illes Balears.
Una darrera reflexió és sobre el paper que va jugar aquesta congregació en la tasca d’ajut social al poble de Capdepera i Cala Rajada. Evidentment, com no pot ser d’una altra manera, hi ha visions confrontades. Per uns tot això era una tapadora per encobrir activitats contra la influència d’idees massa «modernes» que tenien uns resultats negatius sobre la població: els dits protestants, socialistes, espiritistes i rojos en general, i també que en realitat creaven una confusió entre justícia social i caritat cristiana. Per uns altres en canvi, la seva labor era una autèntica labor social, i que suplien les mancances de la societat del seu temps en ajuts socials que, en realitat, hauria d’haver fet l’estat.
Bé, en tot cas, que cadascú pensi el que trobi més convenient, però és indubtable que les monges franciscanes varen estar aquí al llarg de molts anys i que, gairebé tothom, d’una manera o l’altra, hi va tenir contacte. Ara bé, la venda del seu local i la seva entrega al mercat d’especulació immobiliària, deixen un regust amarg a tot això, perquè no és precisament un final feliç per a una tasca de labor suposadament solidària.
Aurelia Canaan, al seu llibre Senyor Ahir que acaba de publicar Cap Vermell en coedició amb l’Institut d’Estudis Baleàrics (encara existeix?) i Documenta Balear, explica així la seva relació amb les monges al llarg dels anys cinquanta i primers seixanta:
Qualsevol persona, fos de la religió que fos, podia sol·licitar els serveis sanitaris de les monges. A més de les assistències de primers auxilis, les monges també vacunaven i immunitzaven, quan era necessari. Quan el metge receptava injeccions als pacients, les monges anaven allà on fos per a posar-les, per molt lluny que estigués la casa del pacient. Així sortia més barat, ja que elles no cobraven res per a posar les injeccions, per més que tothom les obsequiava amb un pollastre, qualque peix o algun dobleret a voluntat. Les persones que no tenien res per a donar-los, sovint s’oferien per a anar al convent a fer feines de neteja, a canvi d’aquells serveis. Una vegada que en Carl va necessitar les monges per a unes injeccions, encara que la malaltia no era gaire greu, una d’elles va caminar un quilòmetre i mig cada dia, durant un mes sencer, anant i tornant amb molta d’energia. Encara que en Carl no li donava gaires doblers, considerant l’esforç de venir cada dia a casa, les monges no se’n podien avenir! Doblers!, deien amb sorpresa, ensenyant amb plaer les sabates que duien davall els hàbits. Mai no venien malament. La mare superiora em deia que elles no estaven avesades a veure diners sovint, i que quan en tenien tot d’una els empraven per a comprar sabates.
En Carl estava sorprès, i un dia preguntà a en Bob:
–Realment poden comprar totes les sabates que volen, amb els doblers que els don?
–No ho sé, pot ser sí o pot ser no –contestà aquell, amb indiferència.
Les monges eren grans treballadores socials i la gent valorava al màxim els serveis que feien amb tanta cura i amor. La clínica era una propietat del poble i la gent la recolzava tant com podia. Cada vegada que enviàvem un estranger al convent, a fi de ser atès per les monges, elles després li regalaven un petit ram de flors del jardí del convent.
* * *
Per
acabar, permeteu-me unes petites notes personals. Jo també vaig anar a
escola amb les monges fins que ja vaig tenir edat d’anar a l’escola de
la plaça de l’Orient, i, per tant, també vaig menjar els conillets que
ens donava sor Liberata. M’asseia en una taula amb en Tonyico Barruà i
això realment és el que més record d’aquella època. En Tonyico vivia al
carrer de la Mar, on sempre hi havia aparcat el camió del seu padrí,
aquell camió que va sortir a la pel·lícula Woman of Strow (La
dona de palla), protagonitzada per Sean Connery i Gina Lollobrigida, en
la qual també hi sortia la seva padrina, madò Barruana, i de la qual
potser qualque dia també n’haurem de parlar. I sempre sortíem junts de
l’escola i anàvem a berenar o a ca la meva tia Maria o a ca seva, i
després jugàvem hores i hores per la Roteta. En Tonyico Barruà és el més
divertit que em va passar en aquella època perquè amb ell mai no
m’avorria. Del demés, del sistema educatiu, de la disciplina,
pràcticament no en tenc cap recordança.
Evidentment, també me’n record molt del mes de Maria, de les flors i de l’escola de les nines, però gairebé de res més. I segur que passaven moltes coses, però la memòria és curta quan ja hem corregut tants anys i ja ens han passat tantes coses pel damunt. I és una llàstima!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada