Un professor de matemàtiques hindú i jo

 golea | 12 Juliol, 2005




Assegut a la coberta prenent un cuba-libre veig entrar, per la bocana del port, un vaixell de vela, antic, però molt modernitzat. Uf!, pens, amb tot aquest velam crec que em marejaria. Només homus molt ben preparats poden travessar la mar d’aquesta manera, només homus molt valents poden enfrontar-se a les tempestats amb aquestes armes, només homus molt decidits poden prendre aquest tipus de decisions, només homus...
I el primer homu que veig baixar per l’escala és un professor de matemàtiques hindú que vaig conèixer fa molt de temps i que és el descobridor de les lleis matemàtiques que regeixen els nostres sentits més amagats i indesxifrables, fins ara. Es va fer molt famós publicant els seus articles científics a revistes tan serioses com Henninger o Sprite, allà pels anys vuitanta. Articles que jo he tengut l’honor de reeditar en aquest racó digital d’un dels naufragis de la meva vida. I l’atzar, meravellós destí, ha fet que avui ens trobem al port de Ciutat del Cap, on el meu Golea veig que hi estiueja, o hi hiverna. No he arribat a descobrir què hi fa per aquí i jo tampoc no li he pogut explicar el que hi faig jo. Tots dos estam perduts molt lluny de casa i, finalment, arribam a la conclusió que és que no tenim casa. El viatge és casa nostra i els nostres respectius vaixells, amb els seus camarots tan ben equipats, són els mitjans de transport de les nostres quimeres més estimades.
Així que, quan l’he vist baixar per l’escala, tot d’una me n’hi he anat a abraçar-lo i a dir-li que estava molt content de trobar-me algú conegut i que el primer que havíem de fer era anar a prendre qualque cosa per celebrar-ho. I ja som en un bar i demanam un gran còcktel d’aigus africanes per mirar de calmar la nostra set de coneixement. Xerram i bevem i a mi, ho he de confessar, em va pujar una miqueta al cap tanta d’aigu, i crec que vaig desbarrar un poquet. A vegades xerr massa i a vegades massa poc. No puc trobar un terme mitjà que ho faci tot més assequible i més bo de dur. Però som així! Què hi puc fer?
I així passaren les hores i després alguns dies. Li vaig contar que a Maputo m’havia trobat amb l’amo en Biel Barona i li vaig xerrar dels seus projectes que avancen, ara sí, ara no, cap a la seva consecució. I el professor de matemàtiques hindú em va confessar que ell també en tenia de projectes, i molts!, i jo em vaig oferir a convertir-me en el seu editor digital: publicaríem tot allò que ell creàs, totes les fórmules matemàtiques que ens ajudassin a passar el temps, totes les solucions algebraiques a les punyides de l’amor, totes les teories de conjunts per a estudiar la solitud humana, l’aritmetització de la matemàtica del mirall mentider, el teorema de la incomprensió mútua, la lògica intuïcionista que apunta cap a la veritable consistència dels somnis, la logificació del concepte del número zero, les curses de números per a arribar a l’infinit, les paradoxes lògiques i semàntiques i també les extraconjugals, la bellesa «corprendida» de les notes musicals...
I la música de les matemàtiques ens transportà cap a un altre univers. Somiàvem i vèiem mans per tot arreu. Mans que tocaven el piano!
Ara vos he de dir, que el professor de matemàtiques hindú no és altre que l’amo en Sebastià Xerafí i hem quedat que, dia 6 d’agost, ens tornarem a veure per seguir xerrant de tot això que tant ens emociona i ens preocupa.
 



Comentaris