Una «llum» gabellina que ens espera

La Biblioteca del Golea (21) 

 

Publicat a Cap Vermell, 18 març 2017

 

 

«The Eye see more than the Heart knows» 

W. Blake

 

En poc temps sortirà un llibre sobre l’espiritisme gabellí pensat i escrit per Josep Terrassa, amb pròleg d'Isabel Peñarrubia i epíleg de Gerard Horta. He pogut seguir de prop l’evolució d’aquest llibre i m’ha resultat una experiència enriquidora i segur que serà una altra aportació de l’amu en Pep de na Maians a la clarividència gabellina, que tanta falta ens fa.

Aquest tema de l’espiritisme he de confessar que fa anys que em du de cul, perquè voldria entendre molt més del que entenc. Però, per desgràcia, les meves limitacions amb el món extraterrestre són molt grans. Així i tot, ja fa anys que em vaig atrevir a parlar-ne, a la meva manera, esclar, i vaig perpetrar un articlet en el qual feia referència a sir Arthur Conan Doyle (1859-1930), el creador de Sherlock Holmes, i un dels grans defensors de l’espiritisme, del qual en va escriure una història, referida especialment als països anglosaxons.

 

 

Ara tenc el gran plaer de presentar un altre llibre, en el qual la intervenció de Doyle és capital, com també ho és la de Harry Houdini, Erik Weisz (1874-1926) de nom vertader. Houdini o Weisz era un jueu hongarès de parla alemanya que es va fer famós com a mag i com a il·lusionista. L’amistat Doyle/Houdini va ser gran i sempre es varen tractar amb un gran respecte, però tengueren les seves diferències, i aquest llibre és una crònica d’aquestes «diferències» que els feren discutir en públic i en privat sobre un afer tan important i misteriós com és la comunicació amb els esperits, és a dir: l’espiritisme.

Curiosament, el «científic» Doyle era un ferm defensor d’aquesta comunicació entre els vius i els morts i va esmerçar una gran part dels seus esforçus a explicar-la a través de conferències i escrits.

Houdini, l’«il·lusionista», no hi creia pas i, contràriament a Doyle, va esmerçar els seus esforçus a desemmascarar els falsus mèdiums i fer veure que tot eren trucs que ell mateix era capaç de repetir.

Aquesta és, per tant, una narració d’aquestes diferències que foren tan i tan profundes i que posa al lector entre l’espasa «científica» de Doyle i la paret «esotèrica» de Houdini, tots dos en uns papers que semblen canviats i que, per això mateix, ens sobten i ens deixen bocabadats.

 

 

 

Però encara cal parlar d’un altre llibre tot just sortit del forn i que, a més, ens acosta més a Capdepera, perquè parla d’un personatge molt important en l’espiritisme gabellí: Amalia Domingo Soler.

El llibre és Amalia i els esperits: la vida de la cèlebre espiritista a la Barcelona de l’Exposició Universal de 1888, de Patrícia Gabancho, autora d’un bon grapat de llibres, molts d’ells al voltant de la cultura catalana en el seu sentit més ampli.

Aquest cop Patrícia ens acosta a la figura d’Amalia Domingo, però també especialment a la Barcelona de la segona meitat del segle XIX, en què es viu un dels moments d’efervescència econòmica i social als quals ens té acostumats Catalunya. L’espiritisme formà part d’aquell paisatge humà, i el llibre el restaura per tal que el puguem veure amb ulls d’ara.

Relacionàvem l’espiritisme amb el món obrer i menestral d’aquella Catalunya en permanent construcció, i no anàvem errats. Anarquisme i espiritisme tenien els seus vasos comunicants, com també els tenien amb el feminisme, com molt bé ens ha ensenyat Gerard Horta en els seus llibres. Ara bé, Amalia no acaba d’entrar en aquest patró, si més no d’una manera clara i decidida. Ella es dedica a escriure, tant llibres com articles per a la revista que dirigeix, La Luz del Porvenir, però no té una implicació social directa en el món que l’envolta i sembla va assistir passivament al primer Congrés Internacional Espiritista celebrat a Barcelona el 1888, encara que en fou la vice-presidenta. Congrés que, per altra banda, és recordat per les seves conclusions «revolucionàries», especialment en relació a les dones i a l’educació laica, que igualment propugnaven els lliurepensadors, així com també en la solidaritat internacional.

I per això, precisament, el llibre és imprescindible, no només per conèixer aquesta dona que fou tan i tan important, sinó per a poder inserir-la dins la història de Catalunya i poder fer un balanç equitatiu del que fou i representà aquesta «religió científica universal» que coneixem per espiritisme i que, a Capdepera, ens arribà relacionada amb els lliurepensadors, els republicans i, finalment, amb el socialisme.

 

 

Jo, com ja he dit, tenc les meves limitacions a l’hora d’entendre i, per tant, poder explicar, tot aquest trull de la comunicació amb els esperits, però la «poesia» espiritista em «sona» bé. La seva música sens dubte és molt bona i t’obre el desig, per no dir la necessitat, de parlar i de parlar amb «persones» que no «són» al nostru davant. Si els esperits no existeixen qualcú els hauria d’inventar! Potser amb ells trobaríem allò que hem perdut per totes aquestes autopistes sense final que, amb un trànsit «infernal», ens porten per amunt i per avall. Autopistes «intel·ligents» que ens han fet perdre la memòria i ens han despullat dels atributs de somiar. I potser necessitam la llum del pervindre per a tornar a ser aquells que un dia somiarem que podríem ser.

 

Tal vegada avui és un bon moment per a tornar a llegir un llibre d’Amalia, un llibre que fou de la meva repadrina Francisca Rigus i que un parell de generacions han guardat ben amagat en un forat de paret. És un llibre del qual segur que qualque vegada ja n’he parlat: ¡Te perdono! Memorias de un espíritu, el qual és la transcripció feta per Amalia de les «aventures» de l’esperit Iris viscudes al llarg de moltes «vides» i dictades al mèdium Eudald. Bé, quan n’hagi tret aguller, ja vos en faré cinc cèntims!

 

Ara retorn a Capdepera i veig tot aquest paisatge que ha passat per ull, i pens en les converses que mai no he tengut i que sé segur que són les més interessants i importants que «he tengut» mai. I tragín una gran set, una gran set de «veritat» (o potser hauria de dir de «coneixement»?), però no puc mirar al meu costat, ni al davant, ni al darrera, perquè pressent que tot s’ha ensorrat. Però allà, en algun lloc que no sé dir, sempre, sempre hi ha una «llum» que potser només es pot copsar a través de la poesia espiritista que va il·luminar les nostres voltes i carrers i que l’amu en Pep de na Maians ha tractat de desenterrar i reconstruir.

 

 

Imatge del famós Congrés Espiritista de Can Patilla (agost 2013) organitzat per la Tertúlia Gabellina i Oriental, co-presidit per l’amu Antoni Coix i Gerard Horta, que donà pas a la revolució mundial que culmina amb el llibre de l’amu en Pep de na Maians, editat pel mèdium Guiscafrè amb la «col·laboració» des de la ultratomba del fantasma Llull i de la societat secreta Cap Vermell.


No cal dir que seguim esperant les paraules sàvies d'Amalia Domingo Soler, que molt prest ressonaran per Capdepera.