El Dolent de la Pel·lícula

Documentació Gabellina i Oriental (19)

Publicat a Cap Vermell, 7 febrer 2014

La remodelació d’aquesta revista digital va suposar, entre altres conseqüències, la desaparició d’alguns articles i també la desconnexió de molts enllaços que han estat impossibles de restablir. Són coses que passen en aquest món digital! He comprovat que aquest article que avui reedit, va ser un dels damnificats i per això el teniu aquí un altre cop, tot esperant que aquesta vegada la seva vida pública sigui més llarga i profitosa.

 

 

 

 

Fa més de 10 anys que Luis Loshuertos publicà, entre d’altres, aquest llibre titulat La Cueva (de sa Font de sa Cala), que és una novel·la ambientada al nostru poble en un passat relativament proper, i de la qual l’amu en Tomeu d’es Forn ja n’ha parlat en aquesta mateixa revista. Hi ha turisme, hi ha intriga, hi ha assassinats, hi hi al·lotes temptadores, hi ha pesca submarina, hi ha les forces vives del poble reunides a les tertúlies dels cassinus: el Recreo, l’Orient, Can Patilla... els quals són assassinats venjativament pel protagonista, el Dolent de la Pel·lícula, que va sembrant el terror per allà on passa i també hi deixa una marca corporal.

Com en tots els llibres, tots els texts, l’autor segurament hi dibuixa les seves manies, la seva manera de veure la realitat i ens mostra un poble «real» dins el seu cap.

No contaré l’argument, perquè el llibre perdria la seva gràcia per als futurs lectors, però sí que vull remarcar que em va sobtar la personalitat del protagonista. Perquè aquest és, amb un altre nom, Juli Georges, Don Julio.

 

 

 

Aquest personatge, anometat Don Jorge a la novel·la, és el causant de tots els mals, és el Dolent de la Pel·lícula, i tots els que l’havíem conegut en persona quedam sorpresus i corpresus, perquè no li havíem notat aquest vessant tètric i fins i tot miserable.

Don Julio va comparèixer per Capdepera al llarg dels anys quaranta o dels cinquanta i, per tant, tots els de la meva edat l’hem conegut de tota la vida, hem comprat moltes coses a la seva botiga de la plaça de l’Orient on, a més, ens hi ha arreglat molts d’aparells que no funcionaven. Gran jugador d’escacs i també pescador de pesca submarina, era, a més, un gran aficionat a la espeleologia i a replegar dades i documents relacionats amb la història del poble, algunes de les quals, arran de la seva mort, varen desaparèixer, com també ho feren moltes de les seves fotografies.

Jo hi vaig comprar gran part del meu material escolar mentre vaig anar a costura a ca les monges i després a escola damunt la seva botiga, i record que una de les darreres va ser el diccionari català-castellà de Francesc de Borja Moll en dos volums, que tant de servei m’ha fet. Perquè Don Julio hi arribava a tenir de tot, en aquella botiga!

Després es va jubilar i, per tant, va tancar la botiga i, passat un temps, es va morir.

I tenc la sensació que és un personatge del qual se n’ha parlat poc, molt poc, al nostru poble i també tenc la sensació que no se li ha fet «justícia». Però bé, és només una sensació.

I ara, a més, ens compareix com a protagonista d’una novel·la on se’l descriu com una figura «simiesca» capaç de fer un desastre darrera l’altre sense cap mania i sense contemplacions. Són coses de la literatura! Personatges basats en persones reals però elevades a la quinta potència de la malignitat.

Vol dir res tot això? Loshuertos ens envia un missatge subliminal? Don Jorge Prubí, és a dir, Don Julio, tenia cops amagats que Loshuertos va descobrir i, per tant, ens avisa? O és tot «només» literatura?

Sigui com sigui, Don Julio ha tornat al meu cap, com tantes altres persones que un dia varen marxar per no tornar «mai més». Per no tornar «mai més» fins que un dia qualcú en xerra, bé o malament, i obre una porta on el pensament juga les seves cartes i ens retorna un temps, unes persones, unes olors o uns colors.

És el poder evocatiu de la literatura, tant de la «bona» com de la «dolenta», que ens fa viure d’una manera diferent perquè ens fa anar endavant i enrere, deixant de banda el temps lineal que se suposa que és el «real».

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea