El Ieti no existeix

Documentació Gabellina i Oriental (22)

 

Publicat a Cap Vermell, 24 abril 2014

 

 

 

 

Fa un any que començàrem una gran aventura i intentàrem travessar tot l’Himàlaia gabellí. Era la nostra aventura, i la recordarem per sempre més, i encara que ja no hi siguem tots, estam junts i travessam la muntanya amb la mateixa il·lusió. Mai no hem triomfat, però som triomfadors, perquè la muntanya ens assenyala el camí, un camí, pel qual transitam amb alegria, perquè encara que ho hem perdut tot, som rics i estam preparats per les bones i per les males notícies. Visitàrem aquella flor, aquell arbre perdut en el no-res, aquelles argelagues missatgeres i gairebé criminals, admiràrem aquell paisatge idealitzat per la distància i també per la dificultat i la màgia gabellina i paumera que sobrevola l’espai, lluny, molt lluny del nostru abast. No, no abastam les muntanyes, però som gegants. Som intrèpids exploradors que tenim clar que mai de mais no arribarem enlloc, perquè ja hem tornat al lloc des del qual hem partit i la meta sempre es troba lluny, molt lluny del nostru abast. I per això no ens aturam i seguim endavant, o endarrere a vegades, perquè no hi ha direcció encertada, sinó atzar, música, poesia i espai per viatjar fins que «qualcú» digui: Prou, això s’ha acabat! Però acabar vol dir sempre, tornar a començar. Au idò, ja hi som! 

 

Bé, en aquella ocasió, com passa sovint, vaig tenir la necessitat i el plaer de dir quatre paraules, quatre o cinc bajanades que són, malgrat tot, les úniques en les que crec. Són aquestes: 

 

Després del viatge d’exploració que hem fet avui amb el qual hem travessat les muntanyes més altres del món, crec que estam en disposició de dir, davant el Senat Gabellí presidit per l’amu en Jaume Mengol i l’amu Antoni Coix, que el Ieti no «existeix». Com tampoc segurament no «existeix» la ciutat de Paradella, malgrat que tots noltrus l’haguem visitada en multitud d’ocasions i l’haguem sentida bategar sota els nostrus peus mentre hi bevíem un gin-fizz.

I hem de dir que tot això és una gran sort. Perquè si el Ieti «existís» ja l’haurien caçat, viu o mort, i l’exhibirien en un museu o en un zoològic. I si «existís» la ciutat de Paradella, ja l’haurien destruïda un parell de pics de dalt a baix, o l’haurien venuda a trossus a qualsevol comerciant de somnis mediterranis.

Així les coses, però, hem de dir que alguns gabellins seguirem cercant i seguirem esperant, perquè el Ieti és un estat d’ànim, és un somni fugisser, és la darrera esperança verda d’una relativa independència davant l’homu blanc que tot ho domina, que tot ho ensinistra, que tot ho encamina cap a un punt de no retorn al qual noltrus no hi volem arribar.

El Ieti, per tant, no ens fa por, perquè el Ieti som tots noltrus, tots els que encara tenim esperança, tots els que estam disposats a seguir somiant i a continuar tenint el nostru punt de vista. Perquè sense les coses que no «existeixen» no seríem vius!

Són precisament les coses que no «existeixen» les que donen sentit a tot això que feim: cada dia vaig a prendre cafè a un cassinu que no existeix; cada dia xerr amb moltes persones que si un dia foren aquí, ara ja no hi són; de tant en tant escric articles en una revista com Cap Vermell que no es pot tocar i, per tant, dubt molt que es pugui afirmar que «existeix»; som ciutadà d’un país que no té cap existència legal i, per tant, és lleuger com el fum i viatja pel cel com un nigul; cada estiu vaig a nedar al centre de l’univers quan tots sabem que l’univers no té centre perquè tot ell són cantons; i així podríem seguir fins a l’infinit!

Moltes de les coses que estimam no «existeixen», però no per això les deixam d’estimar.

Per això, davant el Senat Gabellí, vull deixar ben clar que seguirem endavant encalçant totes aquestes coses que no «existeixen», però que formen part d’aquesta Capdepera galàctica que tots duim dins el cor i que ens permeten existir a noltrus, ja que sense elles estaríem perduts i sense nord.

Continuarem endavant cercant el Ieti, la ciutat de Paradella o la mateixa Capdepera fugissera que, a vegades, sembla que també ens fuig de les mans. I ho farem amb tots els mitjans que se’ns ha donat: els somnis, la imaginació, la literatura, la pintura, la fotografia, la música, la història... Perquè totes aquestes coses que no «existeixen» són en les úniques en què creim, les úniques que realment ens poden fer tocar de peus a terra sabent de qui són els peus i quina és la terra: Capdepera, gabellina i oriental.

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

1 maig 2013