En Barona i jo al Club Punk Koko

 

golea | 26 maig, 2006

 

 

Uf! Fa un any que vaig partir de Maputo i de llavors ençà no he aturat de navegar. Ciutat del Cap, l’Antàrtida, un altre cop Ciutat del Cap i, després, navegació de cabotatge cap amunt, cap a Bioko, on hem arribat avui dematí i hem deixat el Golea ben amarrat al port de Malabo. Després he llogat una habitació a l’Hotel Existència del centre de la ciutat.

No tots els dies han estat iguals. Primavera, estiu, tardor, hivern, febre i gel. Hem pensat, hem contemplat les estrelles, hem estudiat les constel·lacions, ens hem sentit insignificants davant la immensitat de l’Univers, hem caigut a les profunditats marines però hem tornat a surar. Som peixus remuntant l’Atlàntic, assedegats de saviesa i de llum. Som nàufrags que, finalment, han trobat qualque cosa per a entretenir-se mentre esperen un rescat que potser no arribarà mai.

Uep! Atura el carru! No era d’això que volia parlar. El que volia dir en realitat és que fa un any vaig quedar amb l’amu en Biel Barona que ens tornaríem a veure i que, aquesta vegada, ho faríem a Bioko. Així que el vaig cridar pel mòbil i vaig preparar minuciosament una cita. Quedàrem a les 10 en punt al Club Punk Koko, el més important de Malabo. Ell, com sempre, va arribar a les 11 amb una puntualitat britànica que em va deixar descol·locat.

–No t’esperava tan prest! –vaig dir mig en broma.

– Idò, què et pensaves!

Bé, jo no pensava res. Estàvem junts al Punk Koko, i això era el més important. Tot el demés no valia un pebre. Així que ens abraçàrem i vaig dir:

–I què, com tenim els projectes? Per quin número anam?

–Ara no sé si és el 237 o el 238... Ho hauria de mirar al meu quadern, però no el duc. Me l’he deixat a qualque banda.

–Ja veig que no has après les lliçons que et vaig donar l’any passat.

–Eh!, no t’emprenyis, que no hem vengut aquí per discutir; hem vengut a sopar i a beure una bona botella de vi.

–Mira, això sí que és vera.

–Ei, cambrer, botella de vi negre i carta de menjar, per favor!

Això, més o manco, és el que vàrem dir de bon començament. Ens dugueren la botella de vi, demanàrem el menjar, que aquesta vegada no era serp ni cocodril, sinó costelles de zebra a la planxa dutes directament de la sabana amb avioneta, i ens oblidàrem de tot.

–Cafè descafeïnat amb sacarina, cafè normal i copa de cassalla.

–Cassalla? Què és això?

–Com? Cassalla!

–Hummm...

–Que vengui l’amu!

Va venir l’amu, i vàrem riure molt perquè li deien Tomeu. Negre com el betum, però li deien Tomeu! No sé com s’ho va fer, però va dur una botella que ens era familiar. Això de la globalització és vera, no va de bromes: en un racó del magatzem hi havia una botella de cassalla que ens esperava a noltrus des de feia una eternitat. Bé, en realitat esperava a l’amu en Biel Barona.

–Bé, jo ara em prendria una cerveseta ben fresqueta i diria que ja comença a ser ben hora de parlar de qualque projecte. No et sembla?

– Sí, ara sí que en podem parlar.

–I què, què tens pensat?

–Idò he pensat en un gran complex turístic que ens retiri d’aquesta vida nòmada que duem. Tu navegant tot l’any i jo estudiant i fent música. Això no du enlloc.

–M’agrada! Com ho enfocam?

–Tranquil·litat i bons aliments.

–Sí, però un complex turístic, d’entrada no sembla una cosa molt tranquil·la.

–Escolta i veuràs. Es tracta de fer una pensió, petiteta i acollidora, amb poques habitacions i una bona biblioteca. D’això tu en saps, no?

–Uep! «Descans, lleure i lectura», aquest serà el lema de la nostra empresa i de les nostres vides. Crec que aquesta vegada anam bé. Però ben pensat, tot és massa senzill i per complicar-ho una miqueta més podríem fer una pensió i un hostal.

–Hòstia, és vera! I quins noms els posarem?

–La pensió està clar: PENSIÓ FELICITAT.

–Ah, ah, ah!!! I l’hostal?... l’hostal?.... HOSTAL ALEGRIA!

–Ja hi som. Ja estam embarcats.

Mirau de quina manera més boja va començar un dels projectes més importants de les nostres vides. Potser el definitiu, el que canviaria el rumb dels nostres cors. I xerràrem i xerràrem, donant voltes al nostre gran complex turístic d’un edifici, set habitacions, dues categories i dos noms: Hostal Alegria i Pensió Felicitat.

–Ep, això sí, el preu serà el mateix!

–És clar.

–Però si els clients ens demanen quina diferència hi ha entre la pensió i l’hostal, què direm?

–No direm res. Que cadascú hi cerqui la diferència, perquè realment hi ha coses que no es poden explicar.

–Tens raó.

–I si féssim la darrera?

Érem dos il·lusionistes movent els fils de la crua realitat. Acabàvem de descobrir que els grans negocis es fan en la intimitat d’una conversa perduda en mig d’una sala de festes: menjar, beure i diversió. Ens sentíem multimilionaris. Érem rics. Estàvem salvats.

–Ei, al·lots, és hora de tancar –va dir l’amu en Tomeu.

–Sí, ja ho pensàvem ja!. Ara mateix partim.

Els carrers de Malabo ens esperaven, però sabíem que tanmateix no aniríem enlloc. Que caminaríem sense rumb, perduts però contents d’haver trobat la nostra taula de salvació, contents d’haver endevinat per un cop, d’haver guanyat d’una puta vegada en aquesta ruleta russa de la indústria i del comerç. Teníem un producte. Ho teníem tot. Estàvem alegres i desesperats. Ens havíem fet homus de profit. Ja sabíem que la vida era un mercat i que si pujaves al ferrocarril dels vencedors, llavors tot anava com una seda, tot anava sobre rodes cap al paradís.

I llavors, en el silenci dels carrers de Malabo, va sonar una cançó. Perquè sempre sona una cançó en aquests casus...