golea | 13 Gener, 2005
El Dimoni vivia dues cases més avall.
S’aixecava a qualsevol hora del dia o de la nit, es feia una arròs de palmer i anava directament al Recreo a prendre un aiguardent.
De dia feia feines molt diverses, però la que més li agradava era fer net pous moures. El record sortint mig en pilotes i fermat a una corda, brut de merda fins a dalt, i dient: «Vatualmón, quina gana que tenc!». I es posava a menjar una coca amb pebres i no s’aturava fins que se l’havia acabada.
A continuació, es tornava a ficar dins el pou i seguia fent la seva feina. No tenia horaris, ni ordre ni concert, perquè era el Dimoni i el Dimoni, ja se sap, és l’amo del Món i l’amo del Temps. I el temps, amics meus, no es compra ni es ven; ans es té o no es té. I el Dimoni el tenia i l’administrava sense cap administració.
Perquè el Dimoni és lliure, perquè el Dimoni no coneix la por.
El Dimoni només coneix la festa i sap ballar amb la seva canya fel·la. Jo l’he vist ballar moltes vegades acompanyat d’una xeremia i d’un tambor, fins i tot també de tota una orquestra. Perquè el Dimoni és alegre, perquè el Dimoni va gat de canya i aiguardent. Perquè el Dimoni no és com tu o com jo, sempre pendents del calendari, sempre escoltant la raó, sempre amb el seny dins la butxaca. No, el Dimoni no té seny, només té rauxa, no coneix les nostres explicacions, els nostres motius per estar aturats.
El Dimoni balla amb la seva canya fel·la al ritme d’una música que només quan anam gats ens pot emocionar. I el Dimoni no s’emociona: el Dimoni va néixer i va morir emocionat. Perquè el Dimoni, talment com ho va fer Déu, va morir una nit d’hivern en què no havia pensat a encendre el foc.
I sense foc, no hi ha Dimoni que pugui sobreviure!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada