Mai no havia estat a Alemanya: ni a la Federal ni a la Democràtica ni
a la Reunificada, i ara, perseguint Documentació Gabellina i Oriental,
he tengut la gran ocasió de fer-ho. I no he estat a un lloc qualsevol
d’Alemanya, sinó que he estat a la capital de l’Estat Lliure Associat de
Baviera: Munic. Poca broma!
Aquesta ciutat té, com no!, molta
d’història: una de bona i una altra de dolenta, supòs que com tots els
llocs del món, més o manco. Passejant pels seus carrers ja ho notes, tot
això: una ciutat que impressiona pels seus edificis, que et recorden
èpoques passades, però també per la seva gran activitat i moviment, tot
ell molt modern. Per tant, passat, present i futur es confonen per
aquests carrers atapeïts de gent que van i vénen tot lo dia i que,
finalment, et fan sentir com a casa.
Tenia una idea prefixada
d’Alemanya, me creia uns tòpics que m’havien contat o fins i tot que jo
mateix m’havia imaginat, i tot això ha canviat de cop quan he trepitjat
els seus carrers i m’he trobat passejant com un Münchner
qualsevol i he descobert, amb sorpresa, que viure a Munic és més barat
que viure a Capdepera, que sopar al centre de Munic és més barat que
sopar al centre de Capdepera.
Deia, però, que la ciutat tenia molta
història i jo, en part, havia vengut per reviure-la, per veure amb els
meus propis ulls una part del que m’havien contat o havia llegit.
Per
això he estat a la cerveseria Hofbräuhaus on, a la tercera planta,
Hitler va començar la seva carrera d’escopidor de grandiloqüents
discursos teatrals i reaccionaris, i en la qual la cervesa més petita és
d’un litre i la disbauxa dura tot lo dia.
També he estat a la presó
de Landsberg am Lech, on el mateix Hitler va passar una temporada
després del Putch de la Cervesaria del 8 de novembre de 1923 i on va
escriure Mein Kampf en el paper que li regalava Winifred Wagner, la nora del gran compositor, en les seves habituals visites.
Finalment, vaig visitar el camp de concentració de Dachau, a 15 quilòmetres exactes del centre de Munic, on Eichmann
i molts altres es varen graduar en l’art de l’eliminació física dels
opositors al règim nazi. Dachau va ser un model que després es va
exportar per tot Europa i on, evidentment, el primers inquilins
torturats i eliminats foren bavaresus: l’esquerra alemanya hi va perdre allà molts dels seus millors homus.
El camp fou inaugurat el 1933 i només després, en començar la guerra el
1939, hi arribaren els estrangers, entre els quals molts dels nostrus republicans: segons Montserrat Roig,
120 d’ells hi varen morir i en el moment de l’alliberament, el 1945,
n’hi havia 260. Per tant, entre les cendres enterrades en el bosquet de
devora el crematori s’hi mesclen cendres alemanyes, russes, jueves,
gitanes i, entre moltes altres, també nostres, també catalanes.
Si a tot això hi afegim que la Nit dels Vidres Trencats (Reichspogromnacht, Reichskristallnacht),
entre el 8 i el 9 de novembre de 1938, es va planificar des de Munic,
on es trobaven Hitler i Goebbels, no és estrany tampoc que el mateix
Hitler qualificàs Munic com la capital del seu moviment (Hauptstadt der Bewegung).
Ara
bé, tot sembla indicar que Alemanya, i concretament la gran München, ha
superat aquella sotragada i, des del meu punt de vista, ho ha fet per
la porta gran, i molt més encara si es compara amb la situació
espanyola, on els criminals de guerra moriren tots als seus llits i amb
suculentes pagues de l’Estat i les víctimes mortals de la seva darrera,
per ara, dictadura encara no han pogut esser enterrades convenientment i
tenen un cap d’estat que és el successor nomenat directament pel seu
darrer, per ara, dictador. Tot això, evidentment, no passà ni passa a
Alemanya.
Però, com he dit abans, el motiu vertader de la meva visita
a Munic era perseguir Documentació Gabellina i Oriental, ja que un dels
personatges gabellins hi va culminar la seva etapa de formació
acadèmica. Evidentment, es tracta de Joan Alzina i Melis.
Etapa
de formació que va començar a Capdepera (potser amb els Ligorins?), i
va continuar a Cartagena, Manacor, Barcelona, Bolonya, Reggio Emilia,
Roma, Madrid (al laboratori de Ramon y Cajal i a la Residencia de Estudiantes)
i va culminar a Munic, a la seva universitat, concretament a la Clínica
Psiquiàtrica, a Nussbaumstrasse, fundada i dirigida per Emil Kraepelin,
on va cursar dos semestres: el d’hivern de 1911-1912 i el d’estiu de
1912. A més de diversos cursos i pràctiques amb gent tan important per a
la psiquiatria mundial com el mateix Kraepelin o Max Isserlin, va fer
48 hores setmanals de feina de laboratori, al llarg dels dos semestres
esmentats, amb un personatge que no necessita presentació: el doctor
Alois Alzheimer, concretament al seu Laboratori de Neuropatologia de la
mateixa clínica.
Vaig poder visitar la Clínica, on es conserva una
part del laboratori d’Alzheimer i la biblioteca de Kraepelin, els Arxius
de la Universitat per tal d’aconseguir el seu expedient, el
Max-Planck-Institut fundat també per Kraepelin, la Bayerische
Staatsbibliothek, tot perseguint Alzina i la seva feina.
Però on més
present es va fer la seva presència fou davant les dues cases que va
habitar durant la seva estada en aquesta ciutat: Hohenzollertrasse 31 i
Goethestrasse 45.
Aquesta darrera, Goethestrasse 45, es troba al
costat de la Clínica Psiquiàtrica, a on amb tota seguretat anava a peu.
Bé idò, entre la que fou la seva casa i la Clínica hi havia i encara hi
ha un cafè: el Cafè am Beethovenplatz, on vaig anar a parar un parell de
vegades i on un vespre hi va tocar el piano en Francesc de Borja Moll o
potser el seu doble o el seu fantasma.
Assegut a les seves taules,
vaig sopar, vaig beure cervesa i vaig prendre cafè, i vaig sentir la
presència de Joan Alzina i Melis que, assegut al meu costat, mirava
fixament tots els papers que jo anava remenant. No sé si fou una sessió
espiritista talment com aquestes sessions que es feien i encara es fan
per Capdepera, però vaig poder parlar i discutir amb Alzina, amb aquell
Alzina encara jove i acabat de casar, que va ser per Munic molt abans
que jo i que va conèixer personatges tan importants com els que hem
esmentat abans.
Algun dia tota aquesta feina d’investigació que faig
sobre Alzina sortirà a la llum, esper, i quedarà clar que la
Documentació Gabellina i Oriental no és cap broma, que la cosa va de
debò, i que Capdepera ha tengut uns personatges de primera magnitud amb
els quals ja només podem conversar a través de la investigació històrica
i potser també a través de l’espiritisme catalano-gabellí que tantes
sorpreses i coneixements ens ha aportat al llarg de tots aquests anys.
Perquè tot això que faig té, evidentment, una part lúdica i una part
seriosa i gairebé “professional”, però tant l’una com l’altra es fan amb
respecte i consideració i les dues, no cal dir-ho, són gabellines cent
per cent, tan gabellines com l’aigu de la fàbrica de sa Font de sa Cala, de la qual l’última botella amb etiqueta autèntica es troba exposada al cassinu de l’Orient, recuperada i donada per l’amu
Antoni Coix, com tantes altres coses que havien desaparegut i que, com
per art de màgia, ell ha retornat al seu lloc, és a dir: a Capdepera.
Presó de Landsberg am Lech
Dachau: pati de recompte i crematori
Tercera planta de la Hofbräuhaus
Goethestrasse Hohenzollestrasse
Universitätsarchiv
Max-Planck-Institut, a Kraepelinstrasse
Biblioteca de Kraepelin a Nussbaumstrasse
Microscopi d’Alzheimer
Alzheimer i jo
Francesc de Borja Moll o el seu doble o el seu fantasma tocant el piano
Joan Alzina i jo al Cafè am Beethovenplatz
La
darrera cervesa a la Hofbräuhaus amb la meva secretària i traductora
Francesca Pascual, sense la qual aquest viatge hauria estat
incomprensible
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
octubre 2011
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada