Documentació Gabellina i Oriental (18)
Publicat a Cap Vermell, 15 abril 2013
[Una aproximació gabellina a Josep Albertí, de Taller Llunàtic]
[Miquel Llull i Pepin Ruís junts i molt aprop del seu patíbul. Maig 2010, Excursió científica a la Cova de na Barxa]
Perquè potser no n’hi ha prou de dir que la providència ha decretat que en el nostre país hem de ser pocs i malavinguts de la mateixa manera que ha decretat la qualitat de les llonganisses de Vic i de les coques de Vilafranca.
Josep Pla, OC 10, 276-277
Donar creu: donar pena contínua, donar molèstia de manera persistent (Mall., Men.).
Diccionari Alcover-Moll, accepció 4 de creu.
El aullido
es una larga lengua morada que deja
hormigas de espanto y licor de lirios.
Federico García Lorca, Poeta en Nueva York.
Aquests darrers mesus s’ha parlat molt i molt bé de mi i per això és bo que tothom sàpiga que no tot són flors i violes i que, per tant, també se n’ha parlat molt i molt malament, i amb el document que avui presentam això quedarà ben il·lustrat i es tendrà una visió més equilibrada de tot plegat, i es constatarà que ni una cosa ni l’altra m’han pujat al cap.
Perquè avui presentam un document que parla de mi i per això havia pensat presentar-lo en sec, sense fer-ne cap comentari, encara que finalment m’he decidit a fer-ne un parell per tal que la il·lustració quedi molt més viva i surti a la llum una cosa tan complicada i subjectiva com ho és la «veritat» i, a més, coneixerem amb més profunditat un dels grans autors gabellins actuals.
Es tracta de l’eclosió final d’un conflicte provocat ad hoc per l’amu en Pep Ruís, àlias Josep Albertí de Taller Llunàtic, àlias Pepin Ruís Mateos, de tots conegut a través dels meus articles publicats a Cap Vermell. El document es titula «El patíbul del fill de puta», on, evidentment, el fill de puta som jo i el patíbul és una més de les juguetes de matar, matar i matar que tant li agraden a l’amu en Pep i al nin Pepin.
Aquest és el document:
El patíbul del fill de puta
http://tallerllunatic.blogspot.com.es/
[En aquest enllaç es pot descarregar sencer per tal de fer-ne una lectura més acurada]
[Els comentaris es basen en el text publicat el 26 de juny i amb la darrera actualització realitzada el 18 de setembre, ambdós de 2012.]
I aquests són els meus comentaris:
1. El document suposadament parla de «mi», però en realitat és un autoretrat del seu autor, com tot en aquesta vida, perquè aquest destapa les seves misèries i les exposa a la contemplació pública per tal de fer evident el seu estat d’ànim convuls i donar pistes, una vegada més, de la seva personalitat malaltissa i mentidera, fent-se un continu auto-elogi que arriba a fer vergonya aliena.
2. Efectivament, en un moment determinat i amb el fet de veure’l «actuar» en directe i d’aprop, l’amu en Pep Ruís me va caure de la post i me va fer canviar la perspectiva que tenia d’ell. Ara bé, el lector, després de llegir la llista, potser incompleta, d’articles que s’adjunten a aquest text podrà dir si hi veu enveja o admiració. També podrà entreveure si era sincer, o no, quan vaig copresentar el llibre de Maria Muntaner a Can Alcover on, entre altres coses, deia:
I finalment, l’altre personatge important en la cultura catalana i per tot el que és Catalunya, no és altre que l’amu en Pep Ruís, amb el qual s’ha acabat de destil·lar tot aquest moviment que hi ha hagut i hi ha per Capdepera, un moviment que a vegades pot semblar contradictori, i de fet ho és, però no més del que ho és la vida.
La caiguda de la post de l’amu en Pep, per tant, no té res a veure amb qüestions d’alta «cultura», de censures o d’enveges infantils, sinó que es tracta d’una qüestió humana, de «la» qüestió humana, ja prou explicada a «Modus Operandi» i que pareix que ell no pot entendre de cap de les maneres, potser perquè tot el que és «humà» li és aliè. I tampoc s’ha de confondre l’admiració amb la devoció, que ell sembla que exigeix cap a la seva persona, perquè, efectivament, no vaig passar de l’admiració a la devoció, sinó directament a la decepció per uns fets ja prou explicats i que em carreguen de raons, entre elles senzillament la meva pròpia llibertat.
No fa molt de temps, una persona me va dir que ell m’havia aportat molt a mi, però que jo també li havia aportat molt a ell. Quant a mi, pens que en tot el que he escrit fins al dia d’avui hi queda ben reflectit el fet que consider l’amu en Pep Ruís com una persona important i que no ho he amagat ni ho amagaré. Quant a ell, ja és una altra cosa! Encara que potser tot aquest text que avui presentam és la seva manera d’acceptar-ho, perquè dedicar-me tot aquest temps és donar-me una importància que mai no m’havia imaginat tenir, fent-me sortir de Capdepera per la porta gran, damunt un elefant i amb so de trompetes, talment com també ens agradaria fer-hu a l’amu Antoni Coix i a mi mateix el dia que trobem les proves definitives del naixement d’Annibal a sa Font de sa Cala.
3. Ara jo podria entrar a sac sobre el seu text, però, arribats en aquest punt, veig clarament que no val gaire la pena. Només en destacaré un parell mallorquí de fragments on es veurà clarament que ell mateix es delata, per bocamoll, i es deixa en evidència davant tot Capdepera i davant tot Catalunya. I a partir d’aquests fragments es demostrarà que l’anàlisi de tot això s’ha de fer d’una altra manera i que la visió que teníem del nostru personatge canvia totalment.
3.1. A la pàgina 18 del seu text, d’una manera solemne, diu:
Miquel Flaquer va afirmar que l’exposició de les fotos, dels mobles i dels objectes del vaixell s’havia de fer a un local de l’ajuntament de Capdepera i que l’obra de Cabot podria «caure malament», paraules que no ha repetit pus.
Bé idò, no les he repetides pus perquè senzillament no les he dites mai, com poden corroborar tots els testimonis presents a les converses, tots ells també membres de l’antiga i dissolta Tertúlia Gabellina Destarotada.
3.2. I ara a la pàgina 26 d’una manera també solemne, demagògica i rimbombant, diu:
Ara ens explicam per què Miquel Flaquer mai s’ha pronunciat ni per escrit ni verbalment sobre l’escàndol Nimfomania. En realitat ell sempre ha estat d’acord amb la censura. Mai ha defensat, mai s’ha solidaritzat amb l’afer de Nimfomania. I això que era el seu amic Guiscafrè el prohibit. Però no, el progre Flaquer, el nacionalista [sic] Flaquer, l’esquerrà Flaquer no va fer menció d’un escàndol que qüestionà, qüestiona i qüestionarà per sempre les «forces progressistes» gabellines i de Catalunya sencera. O estam a favor de la llibertat del tot o no hi estam gens ni mica.
I a la pàgina 40 insisteix:
Miquel Flaquer no va ser capaç en el seu moment de defensar el seu amic Guiscafrè...
Bé idò, amb aquestes paraules el màxim especialista mundial en l’escàndul de Nimfomania ha demostrat, una vegada més, la seva total ignorància o la seva total mala fe, o les dues coses a la vegada.
Perquè d’una manera verbal ja me vaig solidaritzar amb Guiscafrè en el seu moment, abril de 1995.
I per escrit ho he fet dues vegades:
A). El 1997 vaig publicar en fotocòpia i serigrafia la memòria del meu programa de ràdio El Naufragi del Golea, que precisament va deixar d’emetre’s en solidaritat amb Guiscafrè Cateol/Cataiol des Bous. Són 80 pàgines amb un tiratge de 60 i escaig d’exemplars que vaig repartir entre amics, coneguts i col·laboradors del programa. En aquesta memòria es deia, al costat de la reproducció del cartell censurat, el següent:
Aquest programa, potser des del començament, estava destinat al Naufragi. La longitud i la latitud del qual no estaven del tot predeterminades, però. Era una incògnita i es vivia aquesta incògnita intensament. Finalment la catàstrofe va ocòrrer ja a l’oceà Índic, un poc més amunt de les illes Comores, on la mar es torna violenta i abraça els vaixells amb tanta força que els enfonsa i els envia a terra [sic] de ningú. Però potser en aquest cas no s’ha de donar tota la culpa a la mar, ni tampoc a la meteorologia.
Va ser una tempestat en el cervell allò que va fer naufragar el meu vaixell. I ara totes les platges del cor recullen les seves despulles.
*
Per a més informació, veure la segona edició de La Policia de Déu (Genocidi contra la llengua i la plàstica catalanes), i el Dossier de Premsa que l’acompanya, publicat per Taller Llunàtic l’any 1995. [p. 78]
I seguia a la pàgina següent:
Aquest és el cartell d’Antoni Guiscafrè que va causar el rebombori i la consegüent prohibició i censura del seu programa «Nimfomania» i, de retruc, com a acte de solidaritat interoceànica, també el naufragi d’«El Naufragi del Golea».
Uf! L’especialista mundial podria al·legar «ignorància», perquè el tiratge era curt (encara que per a Capdepera, déu n’hi do!) i jo no record, una per una, totes les persones que en tenen un exemplar.
Ara bé, la Tertúlia Gabellina Destarotada —a la qual ell assistia habitualment cada diumenge— va donar, entre altres fruits, una secció signada per mi a la revista digital Cap Vermell. Allà, el 17 d’octubre de 2010, s’hi va publicar aquest article titulat El Naufragi del Golea, que era el núm. 13 de la secció «Documentació Gabellina Destarotada», on, a més del text, hi havia il·lustracions diverses i fotos d’objectes d’El Golea (dos de cedits pel mateix Ruís, dos ganivets). Idò una de les imatges era el cartell anunciador d’aquell programa de ràdio que va acabar, com dèiem, en solidaritat amb l’amu Antoni Cateol/Cataiol, sota el qual hi deia ben clar i llampant: Clicant sobre la il·lustració podreu llegir la memòria escrita d’aquell programa, amb un enllaç que portava directament a l’abans esmentada memòria i que es podia, i encara es pot, consultar sencera en format PDF.
El lector, savi, jutjarà si el màxim especialista mundial en Nimfomania encara pot al·legar ignorància o passam directament a la mala fe.
B) El 1995, a l’octubre, va sortir aquest escrit que, curiosament vaig signar jo mateix amb altres companys de la ràdio, amb la qual havíem deixat de col·laborar en solidaritat amb en Cateol/Cataiol, conductor de Nimfomania. Deia això:
Després dels fets ocorreguts el passat 21-4-1995 en relació al programa Nimfomania, és evident, o així ens ho sembla a nosaltres, el mal funcionament, decrepitud i estancament, tant a nivell de qualitat de la programació com a nivell de creativitat d’aquesta emissora.
Passats ja més de sis mesos des del famós affaire de Nimfomania, i sense més resposta que l’atropellada, covarda i contradictòria nota difosa per alguns membres d’aquesta emissora que, fent un lamentable favor a la llibertat d’expressió, s’aproparen en més d’un punt d’aquest comunitat al més absolut ridícul, censurant, dejectant i expulsant de l’emissora, no només un programa que portava en antena des de les primeres i difícils passes, sinó tot l’esforç d’una gent que, d’una manera espontània i voluntària, va intentar que Capdepera Ràdio fos molt més que una emissora d’entreteniment, oferint, o intentant oferir, una programació alternativa i, a vegades, arriscadament diferent, cosa que, per altra banda, ens posava al capdavant de les emissores municipals de la comarca.
Així ens trobam que aquest individu construeix tot aquest «assaig» per a intentar demostrar que l’afer de Nimfomania i d’El Golea estan connectats i que jo en som la baula d’unió.
Primer, perquè vaig callar com un mort i no vaig dir res de res sobre Nimfomania i l’amu Antoni des Bous i Cateol/Cataiol, també conegut com a Guiscafrè el qual, segons lladra n’Albertí pels cassinus de Capdepera, no sap fer la O amb un tassó.
I, en segon lloc, perquè després me vaig oposar a participar en l’exhibició o publicació d’una portada que demostrava la seva manca de credibilitat personal i «artística» i amb la qual pretenia fer-nus combregar amb rodes de molí.
I resulta, però, que me fa dir coses que no he dit i, a més, com tots hem pogut veure, la prova principal que suposadament demostra que jo, des de temps immemorials, estava d’acord amb la censura i que MAI [DE MAIS!] no havia parlat de Nimfomania, és falsa, com s’ha pogut comprovar documentalment.
La qual cosa ens fa veure que el que és fals és tot aquest text que ell ens presenta. Perquè ocultar proves és, sens dubte, una falsificació i l’individu que fa d’aquestes pràctiques el seu modus operandi és un falsari. O no? I a més, demostra la necessitat compulsiva de mentir per tal de fer quadrar els seus comptes pendents i tot això l’arrossega pel sobam de la contradicció permanent i del ridícul.
Quin fart de riure! Llegiu això i veureu:
De Nimfomania no se’n pot parlar. Mirau si se’n fan de cròniques d’en temps primer. Venga commemoracions d’una collonada o altra. Caramulls d’evocacions de qualsevol rotet que hagi fet el poble. De Nimfomania ni rastre. Ni a Capdepera ni a tot Catalunya. [pàg. 8]
Els fets històrics que ara contarem, per tant, no es poden desvincular de cap de les maneres del que acabam d’escriure i mostrar. Mai els fets són aïllats. L’escàndol Nimfomania, que tothom s’ha esforçat a oblidar, i l’assumpte d’El Golea estan estretament lligats dins un context que, en els documents que veurem, fan de vasos comunicants. [pàg. 15]
Bé idò, ho tenia davant els seus ulls i potser fins i tot guardat als seus arxius megalòmans [eh!], i no ho va veure. I si ho va veure, va fer com si no ho ves.
Em sap greu, però els vasus comunicants s’han trencat! i, a més, aquest individu que va per la vida de «científic», que em volia dur al seu patítul d’una manera «científica», ell tot solet s’ha fermat una corda al coll i s’ha tirat al buit.
Deia Maria Muntaner al seu llibre:
L’obsessió pel rigor és la via que troba el col·lectiu perquè el seu insult no sigui considerat gratuït [...] Pensem que per als llunàtics tot ha de ser demostrable, que, com diuen ells mateixos, els seus textos sempre van acompanyats de «proves, documents i teoritzacions» [p. 177-178]
Idò ara ens trobam que, a més de «proves, documents i teoritzacions», com sempre havia pensat jo mateix que feia, l’amu en Pep Ruís hi afegeix mentides, tergiversacions i ocultacions interessades de documents, és a dir: censures, la qual cosa em produeix una decepció encara molt més grossa que la que vaig expressar a «Modus Operandi».
Però la pregunta més inquietant ve ara, i és la següent: si en aquest cas ha estat capaç de fer tot això, de mentir a consciència, d’ocultar documents i, per tant, presentar un text que no té cap base seriosa i que amaga dades descaradament, què no haurà passat en els altres casus, que ja són molts? Tota la seva «carrera» ha estat així? Uf! Jo no sé què respondre, però la pregunta queda sobrevolant l’aire gabellí i oriental.
4. I ara voldria fer un altre comentari per tal de fer veure que, efectivament, el temps finalment col·loca cadascú al seu lloc, com ell mateix no atura de repetir. I ara el temps i la seva xerrameca li han posat, al seu lloc, com es veurà a continuació. Al meu text «Modus Operandi» intentava donar les claus del per què de tot això, d’aquest esclat d’odi, de mala llet i de mala fe, i, finalment, ell mateix s’ha delatat i ara podem afinar un poquet més la interpretació que jo en feia llavors.
Després de dir-li NO al cassinu de l’Orient i al llarg d’un dels seus habituals atacs d’estufera, va sortir a col·lació el nom de Felip Esteva. Em va sobtar i no vaig acabar d’entendre per què ho feia. Ara, al seu text que avui comentam, a la pàgina 40, hi surt aquest fragment que ho explica tot:
Què lluny de nosaltres! Una posa de grup escolta que a l’hora de la veritat sempre han defensat i defensaran la moral puritana, des de l’afer Nimfomania a l’afer El Golea. Per si hi mancaven més proves, vegeu el fill de puta Miquel Flaquer costat per costat amb dos signants del document de censura de Nimfomania: Felip Esteva i Jaume Fuster. Mirau com el temps posa les coses i les xinxes al seu lloc, el temps demostra qui és coherent i qui amaga l’enveja, la gelosia i la imbecil·litat.
Bé idò, a la pàgina 2 de la primera maquetació del fullet que havia d’acompanyar l’exposició d’El Golea, a l’apartat dels crèdits i agraïments a totes les persones que ens havien aportat objectes, es veia això:
[Pàgina 2 del document en PDF creat a patir d’una maquetació anterior el diumenge 8 de maig de 2011, a les 16’25 h, al cassinu de l’Orient durant la Tertúlia Gabellina Destarotada]
Aquest sembla ser un dels detonants, sinó el principal, de tot aquest afer, i confirma —ell mateix ho fa—, algunes de les afirmacions que jo havia fet a «Modus Operandi». Fins aquell moment tot anava com una seda, però veure el seu nom costat per costat amb el de Felip Esteva li va provocar un atac de pànic tan i tan gros que va improvisar un pla per tal de sortir de tot aquell embolic en el qual ell tot solet s’havia ficat. Però com que l’honestedat i la sinceritat no entren al seu vocabulari ni al seu comportament, en cap moment ho va dir obertament. I, i això és el més significatiu!, per tal que tot sortís bé, noltrus li havíem de dir NO perquè ell, una vegada més, pogués muntar un espectacle teatral relacionat amb la «censura» per despistar a quatre ingenus, com jo mateix ho havia estat fins aquell moment. Ara, evidentment, entenc la cara d’alleujament i descans que va posar quan va veure que tots l’enviàvem a pondre, perquè, per ell, la putada hauria estat que li diguéssim que sí, perquè s’hauria hagut d’inventar una altra historieta. Estrany, però cert.
Per tant, com ja havia dit i ara es confirma, el final de tot plegat estava predestinat per ell mateix i, finalment, queda al descobert que per ell sí que va ser una excusa, un pretext i, al mateix temps, una trampa, i per això vaig afirmar, i ara encara ho faig amb més motiu, que tot allò va ser un acte d’alta traïció, producte del pànic escènic davant l’«eternitat» i el què diran! Quan és més important ser «coherent» que sincer, poden passar aquestes coses i pots caure en la més absoluta incoherència, com li ha passat a aquest pobre homu, empès pels seus complexus religiosus.
Evidentment que jo me vaig equivocar i vaig fer de beneit, i per això, al llarg de tota l’exposició d’El Golea, vaig anar amb un lliri a la mà en reconeixement públic de la meva beneitura i potser també de la meva bonhomia passada de rosca. Ell, és clar, tan savi com és!, en fa una interpretació romàntico-floreal, però és molt més senzill que tot això. «Anar amb un lliri a la mà», és una expressió nostra, tant gabellina com catalana, que vol dir fer el beneit, fer el colló, que és el que jo he fet, i molts altres, amb ell.
5. I tot això, amics i amigues, ens fa entrar en una altra dimensió, en un altre enfocament de la jugada.
Hem vist clarament com aquest individu és capaç de mentir, de manipular, de fer desaparèixer documents i de construir teories sobre premisses completament falses, i tot això pot ser producte d’ignorància, mala fe o malaltia relacionada amb l’edat i la memòria.
I, a més, hem de pensar que si amb coses documentalment demostrables, com les que hem vist, la seva capacitat de manipulació és tan i tan gran, què passarà amb altres temes més subtils i opinables on no hi ha documents ni testimonis? Escarrufa només de pensar-ho!
Ara bé, la seva obra, almanco aquesta darrera, com a assaig és un frau, com ha quedat demostrat, però com a obra «literària» se segueix aguantant. Perquè tot això «és literatura», donant el sentit de literatura que expressa el Diccionari Alcover-Moll en algunes de les accepcions.
2. Conjunt d’obres escrites amb finalitat estètica o d’entreteniment més que didàctica o tècnica. Al costat de les millors joyes de la literatura valenciana, Guinot Capolls 99.
4. fig. Escrit o parlament que divaga al voltant d’un tema concret, del qual desatén la part pràctica o interessant. «Tot això que has dit no és més que literatura; és hora d’anar dret a l’assumpte». ¿Fou heroisme, domini propi, literatura?, Espriu Lab. 43.
Per tant, que els seus texts no tenguin cap mena de rigorositat “científica”, no lleva que no tenguin cap valor.
I per això hem d’enfocar la figura del nostru autor des d’un altre punt de vista, i hem de pensar i hem de creure que ens trobam davant d’un autor de ficció, d’un autor que ens conta «històries» i/o «historietes», en les quals el protagonista sempre és ell mateix convertit en el seu personatge, acompanyat d’altres personatges secundaris la personalitat dels quals s’usa a conveniència de les seves necessitats narratives i de l’argument que ha ideat prèviament. Mesclar realitat i ficció, per tant, és un recurs més vell que el pastar, que ell mateix feia en la seva poesia, com ja destacava Maria Muntaner al seu llibre:
la poesia i la vida estan estretament lligats [p. 22]
aquesta supressió de límits entre la vida i la poesia es veurà incrementada i perpetuada en tota l’obra d’Albertí, fins a dia d’avui [p. 23]
Tot això, per tant, no és cap innovació, però el nostru autor li sap donar un caire personal que l’identifica i el fa ser, a la seva manera, «original». Així ens trobam que el nostru autor és un autor tradicional però el seu personatge no ho vol ser de cap de les maneres, de tradicional, i es crea el gran conflicte entre ells dos, que és l’argument base de tota l’obra. Un conflicte, per altra banda, irresoluble perquè destriar on comença i acaba l’autor i on comença i acaba el personatge és una tasca molt difícil, i és tot això, precisament, el que dóna el valor afegit a tot plegat.
El personatge odia a l’autor. L’autor odia el món i admira el personatge. El personatge no vol ser l’autor i es rebel·la contra el seu modus vivendi (peix, gambes, barques, reportatges mariners per televisió, ...), però és conscient que aquest és el que el manté amb vida. I, per tant, aquesta relació forçada i forçosa, crea una tensió tan i tan gran que té sortides i erupcions extraordinàries i fa que els altres personatges quedin completament desdibuixats: petits, animalons indefensus davant tot aquest batibull salvatge.
Per tant, podem arribar a la conclusió que tot és una comèdia, que tot és una farsa, però té una cosa que el salva: l’intent aferrissat de donar vida al seu personatge, aquest provar febril, desordenat però constant, d’intentar arribar a semblar-se al seu personatge, sublima i transpassa les fronteres terrenals «normals» i el converteixen en un gran artista. I arribats en aquest punt, he de confessar que els meus coneixements són massa minsus per a poder treure’n l’entrellat de tot això i, per tant, ho he de deixar en mans més expertes per tal que puguin fer un diagnòstic més acurat i puguin arribar a conclusions amb cara i ulls sobre l’obra «literària» de l’amu en Pep Ruís o Josep Albertí de Taller Llunàtic i que, a més, puguin fer-ne un estudi multidisciplinari com el que crec que es mereix. Jo, pobre lector local!, no en sé prou i val més dir-ho aviat. Però m’admira la seva perseverança, el seu intent «etern» de creació d'un mite, aquesta posada en escena que forma part d'un gran espectacle on text, paraula, imatge i gest formen un tot compulsiu i abraonat que tracta de sobreposar-se a les urpes de la mort i de la indiferència.
6. En aquest punt, potser es fa necessari reconèixer una altra equivocació, o dues, quan vaig parlar de la seva «gran» pel·lícula. La primera va ser que després em vaig adonar que per seguir-ne xerrant havia de traspassar uns límits que no podia traspassar. La conclusió és lògica: si no estàs disposat a arribar fins al final amb un tema, no el destapis. Per tant, reconec que això va ser una gran equivocació.
L’altra equivocació és que vaig visionar el film, o més bé vaig llegir el text que l’acompanya, com si fos un document històric, un documental. I per això vaig dir que em semblava un acte d’una covardia extrema, i, des d’aquest punt de vista, encara m’ho sembla. Ara bé, a la llum d’aquestes noves revelacions, el film potser s’ha de mirar, també, com un film de ficció, com la resta de la seva obra. I això, evidentment, canvia la perspectiva i aquest es converteix en un gran acte d’amor. Per això, és necessari dir que el fet de ser de Capdepera, com ho som jo, és un handicap a l’hora de parlar d’aquests afers, perquè allà tenim una visió molt més prosaica de tot allò que en el film és sublimat.
7. És clar que després de tot el que he explicat fins ara, no podré tornar a polemitzar amb l’amu en Pep, perquè és inútil. Només som un personatge secundari o terciari, al qual ell fa dir coses que no «he» dit, li fa fer coses que no «he» fet i afirma rotundament que no «he» fet coses que sí he fet. Pot polemitzar un personatge secundari amb el seu autor? Queda clar: és inútil! És perdre el temps i la llavor! No es pot polemitzar amb un «novel·lista» que simula ser un «assagista», perquè les regles només les posa ell i és l’únic que pot fer trampes. No es pot polemitzar amb un actor que escriu ell mateix el guió només per servir-se de la «teatralitat» per al propi profit, fent-se repetidament trampes al solitari i, per tant, enganyant i enganyant-se.
8. Per tant, i finalment, vull reivindicar el nostru Josep Albertí com un dels grans autors gabellins de ficció, com a vegades ho era Antoni Domínguez Moll, el qual també mesclava realitat i ficció en les seves novel·letes per entregues, i, al mateix temps, elevar a la màxima potència la seva obra assagística desenvolupada al llarg dels setanta i part dels vuitanta, i que va abandonar per la narrativa per entregues i el teatre de carrer o de cassinu, que en algunes de les seves representacions ha resultat d’un friquisme gabellí esfereïdor, patètic i decepcionant, encara que ell les vulgui revestir d’un heroïsme tronat a través del seu relat «literari», és a dir, «inventat».
Perquè aquesta necessitat infantil de demostrar contínuament que és el qui la té més llarga i qui pixa més enfora, arribant a creure’s, com un ninet, que tothom és com ell, el converteix en un personatge ridícul i acomplexat. La necessitat compulsiva d’aquest nin d’anar constantment desfressat de goril·la, com si tot l’any fossin els Darrers Dies, el converteix en una caricatura, en la caricatura d’un homu que vol ser més del que és i que viu obsessionat per guardar les «aparences» i pel «què diran».
Però quan en Pepin deixi el seu personatge per Ciutat o per París amb les seves batalletes i pugui tornar a Capdepera sense tot aquest acomplexament infantil, aquest dia potser sí que es convertirà en el més gran de tots noltrus. El dia que ens pugui mirar a la cara i als ulls i dir qui és en realitat, llavors sí que esdevindrà un agegant com en Toni Gordu a Simbad i la Princesa sense necessitat d’efectes òptics i artificials.
Aquest dia tots noltrus podrem dir: «Ha tornat en Pepin fet un homu!»
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
Articles anteriors a la polèmica:
Records de l’any aquell que no existíem [22-07-2009]
També publicat al llibre Maç de fulls escollits [2012]
He decidido seguir viviendo [27-01-2010]
Pólvora gabellina [18-02-2010]
1973 [12-05-2010]
Pau Riba i l'electricitat gabellina [21-04-2011]
Articles posteriors a la polèmica:
Teatre al cassinus de Capdepera [11-08-2011]
Pepin Ruís Mateos [26-03-2012]
Modus operandi [19-04-2012]
El llibre de Maria Muntaner que es cita és: L’escriptura soterrada: La pràctica interartística en l’obra de Josep Albertí. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada