Llorenç Tous «Col·lecta»: un homu del carrer de la Mar

Documentació Gabellina i Oriental (21)

Publicat a Cap Vermell, 7 abril 2014

Les cases del carrer de la Mar vistes des del carrer de la Pau.

El dia de la presentació del darrer llibre de Llorenç Tous Col·lecta a Capdepera, Memòries gabellines, ell mateix, referint-se al llibre, va dir que havia d’haver xerrat més del carrer de la Mar. Aquesta frase me va quedar dins el cap des de llavors, perquè efectivament jo també trob que hauria d’haver xerrat més d’aquest carrer i del que representa, perquè necessitam que en xerri per a poder continuar endavant amb les nostres vides.

Puc dir que el carrer de la Mar va ser, durant els anys de la meva infància i de la meva primera adolescència, també el meu carrer, perquè allà hi tenia ca meva. He gaudit de la sort de poder dir que he tengut, com a mínim, tres ca meves: al carrer Baptista, on hi havia les cases dels meus padrins, de tots; al Recreo, on hi havia els meus pares; i al carrer de la Mar, on hi va viure molts anys la meva tia Maria Rigus i ca seva era també ca meva, perquè hi vaig passar molts dies i també moltes nits.

La casa era una trinxa llarga i estreta i els veïnats d’un costat eren l’amu Antoni Morey i el seu fill Mateu, i els de l’altre costat eren els pares de Llorenç Col·lecta. Record especialment a l’amu Antoni quan hi anava a comprar llet acabada de munyir de les seves vaques, i també a madò Elionor, aconsellant a la tia Maria com havia de cuinar aquest o aquell altre plat.

I la presència mítica d’en Llorenç: o des de la llunyania de Roma, on hi va estudiar una llarga temporada, o des de la llunyania de Ciutat, on hi va fer de canonge de la Seu. No cal dir que per a un nin, haver estat a Roma i després ser canonge era una cosa molt grossa! Mentrestant, jo jugava a sa Roteta amb en Tonyico Barruà quan tornàvem de l’escola de ca ses monges. Berenàvem a ca la tia o a can Tonyico i jugàvem eternament fins que es ponia el sol.

En Llorenç venia quan podia a visitar els pares i estava uns dies per aquí, pel carrer de la Mar, perquè ell també havia estat un nin del carrer de la Mar, talment com ho vàrem ser en Tonyico i jo després d’ell, i mai de mais ho hem oblidat.

Per això m’agradaria demanar-li que efectivament, quan en tengui ocasió, xerri més extensament d’aquest carrer de la Mar, que va ser el seu i també el meu. Estic segur que les òlibes de per darrera can Dama i jo l’escoltarem amb delit i gaudirem d’aquests records, d’aquells personatges, com si tot això passàs avui davant dels nostrus ulls. En Llorenç pot fer literatura de les nostres sensacions carrermarineres i pot tornar a la vida totes aquestes persones que ja no hi són, però que són vives dins del nostru cor.

Ara, però, voldria també mostrar-vos una part de la seva producció llibresca, perquè forma part de la nostra Documentació Gabellina i Oriental que, amb l’ajut de l’amu Antoni Coix i molts altres, volem preservar de la destrucció i de la mort que sobrevola Capdepera com un corb més negre que el betum.

No seran tots els seus llibres, només els que tenim dipositats i catalogats a la Biblioteca del Golea, però vos donaran una idea bastant aproximada de la seva producció.

Jo ara només em referiré als dos darrers, perquè són els que més m’han colpit. El penúltim, Lo que esconde una semilla: ante el dolor de los presos, és potser la culminació del seu compromís social, que és una de les coses més meravelloses que ens ha ensenyat aquest homu del carrer de la Mar, que ha sabut tocar de peus a terra i que ho ha fet amb totes les conseqüències. El documental que ha preparat en Suso Rexach i que es veurà el dia de l’entrega del Premi Cap Vermell a Llorenç Tous, vos acabarà de convèncer de la feina immensa que ha fet pels «desheretats de la terra» i, sobretot, vos demostrarà que ha predicat amb l’exemple, tant al Jonquet de Ciutat com a la presó:

«Quien comparta con ellos este andar que no espere recompensas ni éxitos. Para seguir tendrá que pasar del mundo de lo rentable al mundo de lo totalmente gratuito; para mantenerse en este sendero y con tal compañía hay que tener el gusto de la libertad profunda. Cada uno sabrá cómo y en nombre de quién».

I el darrer, Memòries gabellines, és el retorn a la terra, el retorn al carrer de la Mar, un homenatge a la seva mare i a tantes altres persones que va estimar, que encara estima i que, per tant, encara són vives dins el seu cor i dins el nostru:

«Els arbres arrelen i creixen allà on caigué la seva llavor, tant la que hi plantaren els homes com la que el vent hi deixà. Els arbres creixen i duren en aquest món més que les persones i queden com a testimonis per a moltes altres generacions.

Jo no som com els arbres. Jo venc del carrer de la Mar, de Capdepera, on vaig néixer, on he crescut el suficient per poder dir que aquí hi tenc les meves arrels; el vent m’ha portat enfora d’elles, a posta som enyoradís, molt enyoradís».

Jo, que també som enyoradís, que ho som des del dia en què me’n vaig anar de Capdepera per no tornar mai més del tot, que som encara aquell nin tímid del carrer de la Mar que mira embadalit tot el que es mou, crec que puc dir que el comprenc i el respect. Perquè jo encara vull tornar amb ell al carrer de la Mar i veure’l amb els seus mateixus ulls i sebre, profundament, que allà hi tenc les meves arrels, les arrels que tots noltrus compartim i que quan les tocam, les acariciam, ens fan sentir millor persones i ens fan veure que, com el vent, malgrat tot noltrus també ho som, del món i res del que hi passa ens és estrany i llunyà.

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

Bibliografia visual i parcial

de Llorenç Tous Col·lecta