MANIFEST per a la creació d'una nova Internacional

golea | 29 Octubre, 2007

Aquest afer de la Cristina Peri Rossi ha desmostrat una vegada més que els internacionalistes ho tenim molt malament en aquest puta món. El nacionalisme ho corca tot, fins i tot les «ments més preclares» del nostre país i que la confusió sobre el que significa ser ciutadans del món és d’una magnitud estratosfèrica.
Que la senyora Peri organitzi aquest sidral perquè prescindeixin dels seus serveis a la ràdio pública del nostre país fa riure (o plorar segons com es miri), i que es queixi que ha estat per motius lingüístics i es declari víctima d’una persecució és, com a mínim, una falta de tacte; ara bé, que utilitzi i es deixi utilitzar per un dels diaris més ultres d’Europa, El Mundo, es pot considerar tot un crim, un crim de nacionalisme, un crim de nacionalisme contra la humanitat.

O és que la nostra ràdio pública no pot escollir els seus col·laboradors segons els seus criteris? Per què els altres països ho poden fer? Per què no podem parlar en català a les ràdios espanyoles? Per què hem de parlar anglès a la BBC? Tenc jo dret a viure en català a Madrid? Tenc jo dret a viure en català a la Ciutat de Mallorca? Té més drets que jo la senyora Peri? Té butlla papal per a trepitjar els drets dels altres?

Respondre aquestes preguntes seriosament pot ser molt perillós per a segons qui, perquè darrera d’elles s’hi amaga un genocidi, un intent d’assassinar en massa a tota una cultura que és tan internacionalista com qualsevol altra. Respondre aquestes preguntes és entrar directament en el pou negre de la discriminació ètnica, de l’odi, de l’auto-odi en segons quins casos, de la venjança tribal i guerrera, del menyspreu, i, també, de l’autocomplaença espanyola, de creure’s més i millor que els altres, de no saber acceptar i respectar la diferència. Parlant en plata, respondre aquestes preguntes i començar a veure les orelles feixistes de llops assedegats de sang és tot u.

Ara bé, una cosa té de positiu tot aquest merder, i és que ja sabem qui no ens podrà donar lliçons d’internacionalisme mai més. Bé, tot aquest munt de gent que ha signat aquest manifest trampós contra la persecució lingüística. Perquè ja té collons que s’acusi als catalans de persecució lingüística i que ho facin una colla de nacionalistes espanyols. Això ja és el Non Plus Ultra!

Fa riure veure tots els participants en aquesta conxorxa nacionalista, defensors dels drets «individuals» i contraris als drets de tots els pobles, excepte el seu, és clar.
Savater s’ha manifestat amb banderes ultres pels carrers d’Euzkadi. Rosa Diez diu cada dia a tothom qui la vulgui escoltar que ella el que vol és un partit nacional. Dels Ciudadanos no cal dir res, ells mateixos ja ho diuen tot, volen España i tot el demés els importa un rave. De tots aquests professors universitaris, provincians i ressentits, què se’n pot esperar! I dels professionals de la traïció com Espasa i els seus deixebles, què me’n deis! (Quan dic professionals ho dic literalment, perquè viuen d’això).
I els pesos pesats: Vargas Llosa, voluntari nacionalista de totes les causes espanyoles, fracassat al seu país com a polític al servei de totes les oligarquies. I Mario Benedetti (gràcies pel foc neocolonial, don Mario!), que fa de flor uruguaiana en aquest pom de flors verinoses, letals com el Cyclon B.
Ah, i Amparito Gastón, de professió viuda, segons sembla.

I després venen els nostres! David Castillo, desorientat cercant la propera festa anarcosindicalista, que signa just davall de la Rosa de España embolicada, no amb la bandera roja i negra, sinó amb una altra, ja vos podeu imaginar quina. Uns quants joglars de la nació vestits de toreros (Adéu Boadella). L’Enric Majó fent el paper de la seva vida. La gauche divine del capital «nacional» amb els seus editors inclosos,abandonant definitivament els seus plantejaments esquerranosos i abraçant, ja sense cap tipus de vergonya, la «noble» causa de la nació espanyola. La pobra Moix de bracet amb la Pesarrodona. El camarada Ignasi Riera perdut per la Gran Via (meam si et publica un llibre d’una puta vegada el veïnat de baix). El pobre Joan Pla tot solet, abandonat dels altres cavallers de la trista figura, mallorquins universals, com els dos Piñas, el Jordà, el Llop i el Planas (ei, on punyetes sou?). Un poeta extraviat, un lingüista atabalat com Carles Duarte: on som, on vaig? Uf, i potser tampoc no sé qui som! Una fura i un bau cada cop més nacionals i menys internacionals.


Si el que hem dit fins ara pot semblar greu, el que direm a continuació encara ho és més. La senyora Peri braveja a la seva biografia oficial (quina gran rialla que fa escriure això de biografia oficial) d’haver lluitat contra la dictadura del seu país, l’Uruguai, i contra la dictadura franquista. Això és una estafa brutal, perquè és una puta mentida. La senyora Peri ha viscut i pretén seguir vivint de les rendes d’aquella dictadura. Perquè siguem clars: sense el franquisme ara no parlaríem de tot això, tots aquests fets no haurien passat, tots aquests personatges que esmentam en aquest manifest no existirien o, en tot cas, molts d’ells serien trists professors d’institut fent-se palles mentals en les nits de lluna plena. Si no haguessin existit els grans cementeris sota la lluna no sabríem ni el nom de tots aquests grans estafadors i les seves provocacions ens entrarien per una orella i ens sortirien per l’altra. No ens farien ni fred ni calor, vaja! Són aquí per continuar la feina del franquisme, són aquí per frenar l’avanç sense aturall de l’internacionalisme, són aquí com a agents de la reacció nacionalista que no pot permetre la llibertat dels altres pobles. Són aquí pagats, com Lerroux, per a crear confusió i per a preparar el terreny per a un altre bombardeig de la gran Barcelona, revolucionària, catalana i internacionalista.
Sense tenir presents aquests fets, qualsevol anàlisi queda coix. Si el seu terreny de joc és la confusió, nosaltres hem de saber travessar-la de llum: l’espasa de la llum internacional pot il·luminar sobre aquests impostors nacionalistes i fer-los quedar com a porcs davant el món sencer.

Marsé, en un atac de sinceritat, va confessar una vegada que sense Franco ell no escriuria en espanyol. Bé, si ho diu un dels seus, deu ser veritat.

Aquesta i no altra és la crua realitat. La senyora Peri és el paradigma del colonialisme contrari en tot i per tot a l’internacionalisme. Perquè, senyora Peri, les persones quan viatgen no ho fan amb la pròpia casa damunt el cap. No. Estan disposades a viure en altres cases, a tastar altres gusts, a admirar altres paisatges, a parlar altres llengües. Li hauria de caure la cara de vergonya de no parlar ni una paraula de català en la nostra ràdio pública després de viure al llarg de més de trenta anys al nostre país. És la postura més repugnantment nacionalista i prepotent que han contemplat els nostres ulls aquests darrers anys. Li hauria de caure la cara de vergonya, però no, vostè fins i tot se sent ofesa, se fa l’ofesa, quan és vostè qui ofèn tot un país i la humanitat sencera. Vostè, i tots els que li ballen al darrera, com aquest Azúa tan bell i esponerós, són una xacra per a la salut de la humanitat, i per a la llibertat i la solidaritat internacional, són els agents provocadors que atien l’odi entre els pobles, que no respecten a res ni a ningú que no sigui de la seva corda. Cobren per això i per això són uns professionals, uns mercenaris, uns cans de la guerra. I també per això vos denunciam davant tota la humanitat.

Aixequem un altre pic el crit de la llibertat internacional i no deixem que aquests pallassos ens facin el llit.
Comencem a treballar seriosament per a suprimir les seves maleïdes fronteres i els seus putes estats amb podrides monarquies estantisses i grolleres i repúbliques mafioses al servei del capital.
Enviem a la merda a tots aquests pixatinters que ens volen vendre la moto d’un cosmopolitisme embolicat amb les seves putes banderes nacionals.
Aixafem aquesta hipocresia sicària dels intel·lectuals nacionalistes, autèntics professionals de l’extorsió més inhumana i torturadora i assassina.
Il·luminem amb la llum del pervindre tota aquesta foscor imposada per personatges insignificants, magres, esquifits, menuts com els virus del totalitarisme, que sempre acaben amb corretges i pistoles a la mà perquè sinó són més covards que els animalons indefensos en el desert encès pel sol.
Barrem el pas a tots aquests patriotes a sou que es fan els importants només perquè saben que tenen tot un estat, amb els seus exèrcits i policies, al seu darrere.

Visca la Internacional!