Presentació del llibre de Suso Rexach De l’amor i les seves aromes,
al Teatre Principal el novembre de 2008.
També publicat en paper dins Maç de fulls escollits (2012)
Llegiu l'anunci de la presentació publicat a Cap Vermell, 26 novembre 2008
Bé, jo també me deman què hi faig aquí, presentant un llibre d’en Suso Rexach. No sé exactament quin títol és el que em dóna el privilegi de ser aquí amb tots voltrus.
Dit això tractaré de xerrar una miqueta al voltant de l’autor i de l’obra i procuraré no fer-me molt pesat.
En Suso i jo, i també molts de voltrus, som de poble; concretament som d’aquest poble, i això ens dona una perspectiva que no hauríem de deixar de banda.
Som locals.
En un món que s’entesta en la globalització, noltrus seguim essent de poble i, per tant, tot allò local és el que ens dóna la força i, a més, també és el nostru problema.
Som d’unes generacions que han passat de l’orinal al bidet sense fils gairebé sense solució de continuïtat. De nin me dutxava amb un poal foradat o una regadora i ara un poc més i pos un jakuzi a ca meva.
Així que, al·lots i al·lotes, noltrus som locals i esdevenim artistes locals, poetes locals, esportistes locals, locutors de ràdio locals, mestres i professors locals, bibliotecaris locals, actors locals, erudits locals, músics locals, polítics locals i, ara també, novel·listes locals. I avui presentam aquesta novel·la en un teatre local.
I no em queda cap dubte que la relació amor/odi entre noltrus i el nostru poble és, sovint, la que il·lumina o enfosqueix les nostres vides.
Vos parlaré de dos autors locals, com són Cesare Pavese i Josep Pla.
Pavese abans de morir suïcidat va escriure una darrera novel·la sobre el seu poble: La Lluna i les Fogueres, amb la qual es va acomiadar d’aquest món. Allà hi diu:
«Un poble el vols, encara que només sigui per anar-te’n. Un poble vol dir que no estàs sol, saber que en la gent, en les plantes, en la terra hi ha alguna cosa que és teva, i que fins i tot quan no hi ets es queda esperant-te.»
I Josep Pla, que va viatjar per tot arreu, va escriure a El Quadern Gris, la seva obra mestra:
«tot i que viure en un poble és difícil, encara hi ha, per mi, una cosa més difícil, que és marxar-ne.»
Què vull dir amb tot això?
En realitat el que vull dir és que viure en un poble, ser de poble, ser local, és la marca de la casa que no hauríem d’abandonar mai. Perquè en realitat el món està fet de trossets petits. El món, la visió global, és un calidoscopi de visions locals i el conjunt de tot això dibuixa un entramat de relacions i subrelacions on els humans ens movem així com podem.
Pavese ja ho va dir en aquest mateix llibre que esmentàvem abans: «Molts països, vol dir cap». I això els passa a molts humans, que volent fugir de la visió petita i d’estar per casa que representa un petit poble, un petit país, acaben abraçant una pseudoreligió que no existeix: un cosmopolitisme avorrit i estantís que ens mena, com xotets, cap a l’escorxador.
Perquè ser de poble no és cap ganga, però tampoc és una tragèdia. I sinó mirau que en diu Josep Pla també a El Quadern Gris:
«No és pas que jo cregui que la vida de poble ofega i destrueix fatalment la mica de personalitat, petita o grossa, que hom té o podria tenir. En els pobles és possible de formar-se i de donar un cert rendiment (de vegades molt rendiment) malgrat el que puguin dir els escoliastes de les societats centralitzades».
Bé, idò, amb tot el que he dit fins ara, potser molts de voltrus pensareu que el llibre d’en Suso és un llibre estrictament local, que parla del comportament dels gabellins en captivitat, per exemple. Idò no!
El llibre d’en Suso ens parla d’un dels temes més universals que puguem trobar, d’un dels temes que més tinta ha fet córrer al llarg de la història de la literatura i que encara ara fa que rius i rius de bytes corrin a tota pastilla per Internet. Em referesc al tema de l’Amor i/o del Sexe. Perquè d’amor i de sexe tracta aquest llibre que esper que avui comprareu per regalar a la vostra parella o als vostres fills o fins i tot als vostres amics… o enemics.
L’Amor ha estat tractat en la literatura i l’art des de sempre, des del temps dels homes de les coves fins ara mateix, en què en Suso presenta el seu llibre.
I cada època n’ha xerrat a la seva manera, unes més encertades que les altres, com ja deveu suposar. I no només n’han xerrat, sinó que ho han patit.
Georges Bataille a Les Llàgrimes d’Eros, diu:
«La mera activitat sexual és diferent de l’erotisme; la primera es dóna en la vida animal, i tan sols la vida humana mostra una activitat que determina, tal vegada, un aspecte “diabòlic” al qual convé la denominació d’erotisme.
És cert que el terme “diabòlic” es relaciona amb el cristianisme. No obstant, segons totes les aparences, quan el cristianisme era una cosa llunyana, la més antiga humanitat ja coneixia l’erotisme».
Així que, ja ho sabeu, la cosa ve d’enfora, de molt enfora. I la mort i la consciència de la mort, s’hi troba mesclada en aquest tema del sexe i, també, de l’Amor. I les bruixes, i els afrodisíacs, i les tortures, i la Santa Inquisició, i el sentiment de culpa que ens ha inoculat el cristianisme, cosa que no passa en totes les religions, més tolerants amb la pròpia humanitat, per sort seva i desgràcia nostra.
Ja sé que potser alguns de voltrus no hi estareu d’acord, amb aquesta visió una mica catastrofista del sexe i de l’Amor, perquè direu que el sexe és per gaudir i no per sofrir, i jo podria estar d’acord en què això hauria d’esser així.
Però no sempre ho és. Si pensau que moltes vegades l’Amor i el sexe acaben essent representats per una hipoteca per 40 anys en un banc sense cor ni ànima, potser això ja vos sonarà més i quedarà més clar el que vull dir. Ens hem quasi alliberat del matrimoni canònic i hem caigut en un altre matrimoni… econòmic. Podríem dir que hem fugit del foc i hem caigut a les brases.
Però l’Amor, sempre l’Amor, és el motor dels nostrus cossus i de les nostres ànimes. I la poesia, i la literatura en general, sempre s’hi refereixen com un dels temes cabdals que fa que tot sigui igual i diferent a mesura que passa el temps.
I només per això trob molt encertat que en Suso, al qual consider un gran artista local i, com hem quedat abans, per això mateix, mundial, hagi aprofitat part del seu temps per escriure una novel·la, que, si no m’equivoc, és la primera novel·la publicada per un gabellí; la primera novel·la publicada en català, perquè en castellà ja ho feren com a mínim n’Antoni Domínguez Moll i en Lluís Loshuertos.
I, a més, que l’hagi dedicada a un dels temes més vells que el pastar que, com hem vist, té al seu darrera connotacions de tot tipus: bones i dolentes, fa que els gabellins hi posem el nostru granet d’arena, hi aportem la nostra pròpia manera de veure-ho.
Algunes vegades n’hem xerrat amb en Suso: és important que xerrem de tot, és important que de cada cosa en facem la nostra pròpia interpretació. Perquè efectivament tot està relacionat, però ningú és menys que ningú. I en Suso ha sabut trobar el seu tema, ha sabut fer-se’l seu, ha trobat en l’Amor una manera de contar-nos una història que a vegades ens retratarà i a vegades ens semblarà llunyana, però, a la fi, qui no ha sofrit amb l’Amor, qui no ha gaudit amb el sexe?
«N’Elias Cairel, de l’amor
que en vós i en mi va prevaler,
què se n’ha fet? Jo ho vull saber.
Potser l’heu dut a un lloc millor?»
Això deia n’Isabela, una poetessa occitana del segle XII, de fa gairebé mil anys, i és que encara ara tots noltrus esperam que l’Amor efectivament ens porti a un lloc millor, tant si estam acompanyats com si estam tot sols.
Potser en Suso ens dirà com ho aconseguirem!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada