Salvatore Giuliano i la Santíssima Trinitat

 🔺09🔺

Article publicat a la revista Blanc i Negre l'abril del 2005. Cine i màfia. I una Sicília més aprop del que sembla.  

 

 

Salvatore Giuliano i la Santíssima Trinitat 

Sense cap dubte érem més feliços quan les pel·lícules de bandits acabaven bé i els nostres herois, com Robin Hood, eren bons al·lots i robaven als rics per donar-ho tot als pobres, i s’enfrontaven als poderosos per a defensar als seus amics o a una dama de la qual sempre s’acabaven enamorant.

Això no és el cas de l’heroi de la nostra pel·lícula d’avui, el qual difícilment pot ser considerat un «bandit social» amb totes les lletres, encara que de bon començament ens ho semblava. Perquè Salvatore Giuliano (1922-1950), el nostre heroi, va fugir a les muntanyes després d’un robatori i l’assassinat d’un carabinieri i després va esdevenir coronel de l’Exèrcit d’Alliberament de Sicília, que pretenia aconseguir la total independència d’Itàlia o, en darrer extrem, penjar una altra estrella a la bandera dels EEUU. Aquest somni se’n va anar en orris aviat i l’Estat italià es va descentralitzar i a Sicília hi varen posar un govern autònom. No em direu que això no vos sona?

Però hi ha més coses que sonen: una illa, mediterrània, la màfia, la democràcia cristiana, els cacics, una guerra, morts a les cunetes... un exèrcit d’ocupació.

Bé, ja dèiem abans, que ens agradaven aquells herois llunyans, dels quals la filmografia ens presentava un perfil quasi perfecte, perquè o no havien existit mai a la realitat o, si ho havien fet, feia tant i tant de temps que ningú podia dir si allò que ens contaven les pel·lícules era veritat o era mentida. A Giuliano, en canvi, li feren entrevistes i també va escriure, o li varen escriure, articles pels diaris. Va ser, idò, un bandit mediàtic i la seva mort també va ser molt mediàtica amb paparazzis fotografiant-ho tot i moltíssims curiosos mirant el seu cadàver des de les balconades i les finestres de Castelvetrano. Era jove i va morir jove i, per tant, com les bones estrelles del rock, va deixar un cadàver exquisit.

Francesco Rosi ens presenta una pel·lícula d’investigació, que després tendria una continuïtat en la seva filmografia amb Il caso Mattei (1972), Lucky Luciano (1973) i Cadaveri eccellenti (1976). I el més curiós de tot és que Giuliano gairebé no surt en tota la pel·lícula. Surt, això sí, el seu cadàver i després un parell de pics el veiem, o això pensam,  caminar pel carrer d’un poble o lluitant per la muntanya amb els seus homes, sempre d’esquena o de lluny. Però amb uns flaixbacs continus Rosi ens va contant tota la seva història a través d’una veu en off o per boca de periodistes, policies, venedors de refresc, advocats, jutges...

Malgrat tot, una de les escenes més belles i, al mateix temps, més esgarrifoses, és quan la seva mare va a reconèixer el cadàver: damunt una pedra i envoltat de gel per a evitar la descomposició. Els crits de la mare són l’essència de la mort mediterrània: un dolor que no es pot reprimir perquè, en el fons, ningú no creu en el més enllà i no hi ha déus ni homes que ens puguin consolar davant la imatge d’un fill mort.

Una altra escena molt colpidora és quan l’exèrcit ocupa Montelepre i se’n du tots els homes fermats amb cadenes damunt camions cap a Palerm. Les dones del poble es revolten i van cap a la plaça per a intentar alliberar els seus homes, i són rebudes pels soldats i allà es produeix un guirigall típicament sicilià: «Que els duen a matar! Que els duen a matar!». No era veritat, però ho podria haver estat. Només els portaven a humiliar-los perquè eren del mateix poble que el bandit.

El bandit, però, era bo o era dolent? Jo no ho sé del cert, perquè quan la Santíssima Trinitat (màfia, bandits i policia) és pel mig, si una cosa està clara és que ni hi ha res clar. O potser sí... potser tot està terriblement clar i les persones com Giuliano, sense una gran consciència social, es converteixen en titelles dels poderosos i maten per ells i també hi moren.

El venedor de refrescs diu: «Odiava als rics i ajudava als pobres». Sí, potser era vera. Però després de la victòria electoral de l’esquerra, se’n va cap a Portella de la Ginestra i hi produeix una autèntica matança entre els pagesos pobres que celebraven l’1 de Maig i que creien que el somni d’una vida més digna es trobava a punt de convertir-se en realitat.

Giuliano, amb les seves metralletes, els va despertar.

I la Santíssima Trinitat se’n va encarregar del demés. De matar-lo a ell i de fer desaparèixer les proves de la matança. I el seu botxí va ser el segon de la seva banda, el seu amic Gaspare Pisciotta, que també moriria enverinat a la presó. Els carabinieri, però, van organitzar un gran muntatge i se’n van atribuir l’autoria. El cercle es tancava: un fora de la llei era abatut per la llei. Tothom content, tothom tranquil, i la Santíssima Trinitat a continuar amb els seus negocis.

 

Miquel Flaquer

març 2005, des del port de Maputo (Moçambic)

 

[publicat a Blanc i Negre, abril 2005]

 

Hobsbawm, Eric. «The Bandit Giuliano». A: Uncommon People: Resistance, Rebellion and Jazz. Londres: Abacus, 1999. pp . 256-267

 

La vera storia di Salvatore Giuliano

http://www.sicilian.net/salvatoregiuliano/italiano/

 

 

Salvatore Giuliano

EQUIP TÈCNIC

Direcció: Francesco Rosi
Guió: Francesco Rosi, Suso Cecchi D'Amico, Enzo Provenzale, Franco Solinas
Fotografia: Gianni Di Venanzo
Escenografia: Sergio Canevari, Carlo Egidi 
Música: Piero Piccioni
Muntatge: Mario Serandrei
(Itàlia, 1961)
Duració: 120'
Produció per a Lux Film

PERSONATGES I ACTORS

Salvatore Giuliano: Pietro Cammarata
Gaspare Pisciotta: Frank Wolff
President del tribunal: Salvo Randone
Advocat de Pisciotta: Federico Zardi
Confident: Bruno Ekmar