Així que... (no diguis res)

 01 Juliol, 2005

 

 

 

Tots som morts, o agonitzem, o estem a punt de morir.  

HENRY MILLER, Tròpic de Càncer

1
Vàrem baixar tots els escalons d’aquella escala amb el vent a la cara,
vàrem riure per les butxaques, foradades, generoses,
vàrem botar a piola mentre recitàvem els poemes que ens han ensenyat
a viure i potser, també, tal vegada, a morir, a fugir i a estimar.
No hi ha trampes en les nostres paraules, potser només una buidor,
una buidor interior, unes passes de l’ànima massa llargues
o massa curtes, segons com es miri.
I és que no sabem res: ens abandonen les certeses,
imaginam unes veritats massa complicades,
jugam a un joc que mai no té final o no el té bo.
I així caminen les febleses cap a la seva extinció:
amb unes sabates de pedra que ens enfonsaran pel camí,
amb unes ales trencades que ja no volen ni volaran pus,
un somriure majestàtic, una tot just insinuada... virtut?
Massa grans i massa petits per ser encara vius,
massa grans i massa petits per anar perseguint quimeres
per Ciutat del Cap com si la cosa no anàs amb noltrus,
com si tot ja hagués estat inventat! I és que ho ha estat!
I noltrus realment no anam a enlloc: estam perduts
entre aquesta gentada de tots els colors,
i no entenem res de totes aquestes llengus
que il·luminen el nostre desconcert.
Els idiomes de l’amor ja no parlen de res
i callam davant els diaris obscurs, davant les mentides
escrites en lletres de motlu. I així anam cap al port
on una altra escala ens transportarà, com a qualsevol
mercaderia, dins un habitacle termo-equilibrat
on farem els nostres exercicis pseudo-espirituals
invocant un cuba-libre i un cigarret.
I és que els porrets ja no ens cauen bé.
Així que...

2
Després tornam a llegir aquells llibres que ens han dit qualque cosa:
rellegim, caminam una altra vegada els camins que duen
a aquella platja o a l’Alzinar o a...
Il·lusos! Pensant a reconstruir les estàtues d’arena
que s’aixecaren fa tant i tant de temps.
Un campament a Cala Torta, una cabanya dins un pinar,
una pel·lícula que no volem que s’acabi perquè amb ella
s’acabarà tot, una mirada en la llunyania d’un camp de futbol,
un tros de pastís menjat furtivament, una volta en bicicleta
per la vorera de la mar, una partida de mini-golf
a Cala Mesquida amb vent del nord que tot ho tomba,
que tot ho envia molt enfora, i tu passes amb aquella falda
que tant m’agradava, i jo practicava un idioma
que tanmateix mai no acabaria d’aprendre del tot,
i aquelles emissores d’FM que arribaven de països llunyans
encara que sembli impossible (o eren d’ona curta?), 
mentre anava amb el 4L cap a la fosca nit dels misteris
i dels desigs, i tu no hi eres, i tu no venies, i tu no m’esperaves.
I jo llegia coses que realment no entenia, que no sabia de què anaven
fins que s’encenia una espelma en l’obscuritat de la meva habitació,
una espelma que il·luminava el meu cervell, tots els racons
de la meva consciència mig adormida per tants d’anys d’escoltar raons
de pes per fer això o fer allò o tot el contrari del que volia fer.
Tantes intencions ocultes, tantes meravelles soterrades
en aquelles nits de fosca dins soterranis de música
mentre tu ballaves aquell ritme que a mi tanmateix
no m’agradava, que no em deia res, i jo que volia que totes les coses
em diguessin allò que jo necessitava entendre per a poder ser jo
d’una puta vegada, perquè anàvem a la deriva
i el vaixell necessitava una direcció, un port cap a on apuntar
el seu timó, el seu timó fet de nata salada que entrava i sortia
de les nostres vides com qui no vol la cosa, com qui es fa pregar
per tal d’aconseguir allò que persegueix, allò que espera
d’amagat de tot i de tots. I érem rics! Però també érem pobres!
Així que...

3
Així que... no diguis res. Potser un silenci a temps ens salvarà 
de donar tantes tombes com minuts té el dia. Què dic minuts, segons!
Perquè tanmateix potser no hi ha escapatòria
i arrossegar-se per les carreteres asfaltades d’una illa esquarterada 
és la penitència que hem de pagar per haver volgut escapar
del presidi on ens havien ficat els nostres carcellers, els nostres
estimats carcellers de marbre assedegats de poder, del poder
que dóna ser jutge i part en un judici que no té final,
que va començar allà per l’edat de pedra i continua
aquí, en aquesta edat del metall i de les noves tecnologies,
plenes de trampes i de virus que corquen les nostres desesperances
i ceguen les nostres il·lusions necessitades de llum interior.