Cau un bocí de la Democràcia Esbucada

Infracròniques republicanes

Publicat a Cap Vermell, 1 octubre 2017

«Fa uns dies molts clars a Barcelona; es veu Turquia».

Apòcrif

 

El cop d’estat del 20 de setembre i l’ocupació militar de Catalunya han fet caure un bocí, un bocí molt gros, que afecta, ja potser definitivament, les estructures de la Democràcia Esbucada. Per la història sabem que la relació d’Espanya amb la democràcia és una relació impossible, sense amor, problemàtica, que sempre penja d’un fil molt prim... Tan i tan prim que unes urnes i unes paperetes amb una pregunta clara i diàfana, l’han romput. La Democràcia Esbucada no pot suportar unes votacions si aquestes no donen el resultat que les classes extractives que dominen l’estat des de Madrid (concepte) esperen. I molt manco poder demanar a la ciutadania quin és el futur que volen per ells i per als seus fills.

 

Per tant, els fils democràtics s’han romput.

 

Una vegada més l’actitud democràtica i republicana de Catalunya ha fet perdre els papers a Espanya (concepte), i aquesta no ha dubtat ni un sol moment en “suïcidar” la poca Democràcia Esbucada que li quedava. Ara podem dir, per tant, que Espanya (concepte) es troba en el seu hàbitat natural, lluny, molt lluny, de les democràcies no esbucades i amb separació de poders.

L’espectacle és espectacular, perdonau la redundància: veure com intenten justificar l’ocupació militar amb vaixells de Piolin i censurar desenes i desenes de pàgines web, és d’una comicitat extrema, si no fos que tot noltrus no som simples espectadors, sinó víctimes d’un sistema polític que encara no ha enterrat degudament les víctimes de la darrera massacre i sembla que ja en prepara una altra.

 

Però els catalans no hem de desesperar per això, ans al contrari, hem d’estar contents i alegres per una cosa molt senzilla: perquè hem tengut la gran sort i el privilegi de ser una cosa única i irrepetible en el món, hem tengut la sort de ser catalans. I ser catalans, en aquests moments, és una cosa que per si mateixa té un gran valor que, a més, no ens podran prendre. Senyors i senyores, som catalans i per això estam al costat de la democràcia i de la república, i som europeus i som xicanos i som kurds i som amazics i som asiàtics de l’est i de l’oest, i som andalusos i som castellans de Villalar i som occitans i som, per tant, internacionals, perquè som catalans i estam impregnats d’uns valors mundials que ens fan ser, com deia, únics i irrepetibles. I no som ni millors ni pitjors que ningú, però, amics i amigues, som catalans, i això ens dóna una força i un coratge que no podran aturar, perquè noltrus personal i individualment som catalans i jamai deixarem de ser-ho si no volem; i no voldrem, perquè ser catalans és la nostra manera de ser humans. Som uns sàpiens que van per aquí i per allà amb la seva motxilla plena de regals per a tota la humanitat. Uns regals petits, simples, modests, si voleu, però que estan fets amb les nostres mans i amb les nostres ments i que, com a regals que són, ja no són nostrus sinó que ho són de la humanitat sencera. Qui podrà acabar amb aquesta generositat, amb aquestes ganes de viure i de sobreviure? Potser ningú i molt manco una partida de militars que es diuen a si mateixos civils, però que no enganyen a ningú, perquè ja els hem clissat fa molt, molt de temps.

L’ocupació militar de Catalunya torna a ser una realitat, però no és nova, ans al contrari, és una situació que ja no ens sorprèn perquè són molts anys, segles, de patir-ho, però som catalans i encara som aquí i precisament per això, perquè estam com hem estat moltes altres vegades, no podem perdre el temps cercant culpables entre noltrus. Perquè el poc temps que ens queda l’hem de dedicar a coses més productives i més importants: a gaudir, a enraonar, a compartir, a estimar, a contemplar, a escoltar, a llegir, a acariciar, perquè Res no és mesquí i per això res ens aliè i tot és nostru i res no ho és, perquè és de tots. Aquestes són, han de ser, les nostres armes: la poesia, el pensament, l’amor i el fum de les fàbriques que, si pot ser, no han de contaminar gaire perquè les hem de fer marxar amb energies renovables, tan renovables com les energies amatòries que ens ensenyà lo foll Ramon, lo foll Ramon Llull. Perquè la nostra energia és la saviesa lúcida, visionària i, per tant, indestructible i regenerada constantment com les gotes d’aigu del riu d’Heràclit que, malgrat tot, persegueixen sempre els seus somnis i les seves quimeres, els seus somnis i les seves quimeres personals i intransferibles que són la vida, la nostra vida.

 

Aquests som els catalans republicans!

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea