El seu món era un món en què els homes són governats per la moralitat pura segons el dictat de la consciència; on no hi ha pobresa, ni govern, ni presons, ni policies, ni coerció o disciplina que no surti de la llum interior; sense altre lligam social que la fraternitat i l’amor; sense mentides; sense propietat; sense burocràcia.
Eric Hobsbawm. Bandits (2000)
Fins al meu camarot arriben els crits de les hienes de la caverna. Des de la distància les coses es veuen més clares i semblen més senzilles. Cal abandonar tota esperança d’arribar a poder parlar amb els primats, d’entendre-s’hi. Juguen amb els ossos d’altres animals morts i els llancen a l’aire, ens miren amb cara de pocs amics i es pensen que poden controlar les nostres vides. A la caverna les coses estan clares: sempre hi mana el més fort. La democràcia sempre ha tengut adjectius: censitària, orgànica... i ara boxística, mediàtica, escleròtica.
En la distància veig els primats que llancen els seus alarits de guerra per les ones mundials i, mentre, jo escric, en el silenci del meu camarot, postals als meus amics amb fotos del port de Dar es Salaam i dels mercats de la ciutat. Després aniré a fer una volta i miraré de trobar qualcú amb qui parlar i, asseguts en un cafè, mirarem com passa la gent i, potser, tractarem d’endevinar el seu pensament. Un cafè, un cigarret, una llarga conversa, i el dia serà etern, perquè tu i jo ens hem trobat a l’altra banda del món i ja mai més no ho oblidarem.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada