El renou de la civilització

 [Pròleg al llibre d’Albert Herranz El Jugador Triquet. Documenta Balear, 1998]

 

 

«Me doy cuenta que ha madurado en mí algo que hace tiempo crecía dentro del bullicio ciudadano: y es el odio a la civilización, la burda imagen de gentes moviéndose como locos al compás de este ruido tremendo».

Ernesto Guevara de la Serna

 

     Aquest renou és el que ens acompanya des de fa molt de temps. I el temps passa i el renou creix, i en mig de la civilització és impossible aconseguir el silenci necessari per escriure en calma. En calma a l’ex-illa de la Calma! N’Albert ho ha intentat: trobar una mica de calma per escriure sobre aquest renou civilitzat que ens envolta, que ens encorrala, que ens fa a la seva imatge. Escriure sobre tot això! Rebel·lar-se contra aquest destí que sembla que no té aturall. Perquè més enllà de la civilització no hi ha res; ja no hi ha res. Tothom està civilitzat. Què més es pot esperar?

     Així idò, aquí teniu una mostra de tot el que Albert Herranz ha escrit lluny d’aquest renou: assassins en potència que finalment esclaten i fan matx, col·leccionistes preocupats davant la fi de la col·lecció, vells que no es resignen a morir lluny de casa, atracadors fets pols, condemnats a mort escrivint cartes on confessen la seva por, jugadors de triquet que al mateix temps juguen a la ruleta russa de la justícia i detergents biodegradables de la neteja ètnica aplicada en tot el món, però també a la vella Europa, on té una llarga i brillant tradició. Entre uns i altres, el món s’ha civilitzat, i el renou ha pres el lloc al silenci, els renous de les màquines que ens acompanyen, ens menen, cap el penya-segat, cap a la fi.

     I no sabem res del que ens espera més enllà. Tot està crivellat, tots els racons són foscos, totes les esperances estan superades i maltractades, tots els somnis estan coberts de pols, de la pols dels anys, de les teranyines del impulsos morts, de les il·lusions no acomplertes. I jugues perquè no queda res més que jugar, encara que no hi creguis, encara que tot sembli igual, perquè al cap i la fi saps que no pots combatre el renou de les màquines amb el silenci, que només la música, potser només ella et podrà ajudar.

     I per això, només per això, segueixes endavant.

 

Novembre 1997