El silenci dels nostrus «amics»

Infracròniques republicanes (8) 

Publicat a Cap Vermell, 8 juny 2019

 

 

Aquest infracronista no dóna a l’abast i, a més, necessita unes llargues vacacions, i per tant, són moltes les coses que em deixaré per dir. L’allau d’informació ens atabala i els fets ens desborden contínuament.

Voldria, però, abans de res, remarcar una de les prediccions que vaig fer a l’article anterior. Els dos catalans «socialistes» que presideixen les cambres legislatives espanyoles, el PRIMER que han fet és suspendre els diputats i senadors republicans que els varen guanyar les eleccions a Catalunya l’abril passat i que, juntament amb altres, són presus polítics del règim monàrquic. Meritxell Batet va ser derrotada per Oriol Junqueras i el primer dia que ha pogut l’ha suspès. El «seriós» filòsof senador Cruz ha suspès a Raül Romeva que li va treure 200.000 vots d’avantatge. No cal dir que la qualitat democràtica d’aquests dos personatges és ínfima, com ja ens temíem.

També cal dir, com ja insinuàvem a la darrera Infracrònica, que vivíem en un ambient electoral, del qual, no ho podem amagar, el règim monàrquic n’ha sortit reforçat, tant a Capdepera, com a les illes Balears, com a l’Estat. Tan sols a Catalunya continental han guanyat les candidatures republicanes, especialment a les eleccions europees en què ja arriben al 50%, i és la única (petita?) esperança que s’imposi finalment el seny democràtic.

Seguim. Tenim altres afers en marxa i un dels més cridaners és que el mateix dia (4 de juny) que en el Tribunal Suprem, la fiscalia confon els drets fonamentals de tota democràcia amb OVNIS que pretenen acabar amb la humanitat, ens assabentam que aquest mateix Tribunal Ultra Suprem assumeix que el general Franco era cap de l’Estat des de l’1 d’octubre de 1936, quan en realitat tots sabem que ho era Manuel Azaña. És a dir, els mateixus jutges reconeixen que la seva «legalitat» els ve de la dictadura sanguinària d’aquell general, al qual encara reten homenatge. Tot quadra! Més clar, l’aigu: ens desgovernen els mateixus que guanyaren la guerra, es diguin fiscals, es diguin jutges, es diguin reis o es facin dir «socialistes».

La complicitat dels «socialistes» amb la repressió comença a ser una senya d’identitat d’aquestes Infracròniques, i com més va amb més claredat es veu. Un dirigent «socialista» ara es pot confondre perfectament amb un repressor que ja definitivament s’ha espolsat qualsevol escrúpol que li pogués quedar i, per tant, es retrata sense complexus al costat de les dretes, totes elles extremes, per tal de reprimir i empresonar els republicans. A més, ara mateix els «socialistes» tenen en marxa una operació d’estat per a intentar fer còmplices als comunismes diversus en la repressió desfermada contra el republicanisme i per deixar els republicans fora de les institucions. No cal dir que les meves esperances de què l’«esquerra» espanyola no se sumi a aquest desgavell democràtic, són petitones. La suma de nacionalisme ultra i interessus (personals) és explosiva i tot això no pot anar bé. De fet, està anant molt malament.

Però voldria acabar, per aquesta temporada, aquestes Infracròniques amb una reflexió que darrerament me lleva la son. Sé que a vegades la meva ingenuïtat pot ser malaltissa i, com bé saben alguns dels meus «enemics», m’arriba a dur a la beneitura i a confondre els desitjus amb la crua realitat dels fets. Es veu, pel que sembla, que en algun racó del meu pensament hi covava qualque cosa semblant a una petita esperança que em deia que qualcú «important», «important» per cadascú de noltrus, aixecaria la mà i diria: «Això no pot ser!». Que sortirien demòcrates a defensar la democràcia, tant si fossin republicans com si no, però que defensarien el dret a la llibertat d’expressió, de reunió, de manifestació...

Però crec que puc esperar d’assegut i, per tant, aquestes poques neurones esperançades s’haurien de plegar als fets cruels i acceptar el que està passant. Acceptar que el silenci dels nostrus «amics» és encara molt més dolorós que l’enfilall d’insults i amenaces que venen de les estructures (encara) feixistes de l’estat i les seves terminals mediàtiques. El silenci dels nostrus «amics» és eixordador i ja no ho pot amagar ningú i especialment no ens ho podem amagar a noltrus mateixus.

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

 

 

«Als die Nazis die Kommunisten holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Kommunist.

 Als sie die Sozialdemokraten einsperrten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Sozialdemokrat.

 Als sie die Gewerkschafter holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Gewerkschafter.

 Als sie die Juden holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Jude.

Als sie mich holten,
gab es keinen mehr, der protestieren konnte».

Martin Niemöller (1892-1984)

 

PD

Pocs minuts abans d’enviar aquesta infracrònica, ens assabentam que els comunismes diversus també reneguen del republicanisme amb la seva Ada Madrina al front. Bé, tampoc és cap sorpresa; ja ho va fer Santiago Carrillo fa molts anys.