Els psicòpates, com sempre, acaben guanyant d’una manera o altra. Són tan perseverants en les seves obsessions que no amollen mai el mac. Sempre el tenen preparat per a tirar-te’l al front, entre els dos ulls, que és allà on fa més mal. Mai no vos pensàssiu que un psicòpata es rendirà: no, mai no ho farà! Els psicòpates volen conquerir el món i res no els aturarà. Marxen de front cap a unes trinxeres imaginàries que ells mateixos han construït dins al seva ment malalta. Primer ens creen un estat d’alarma i després ens volen calmar. T’obliguen a assustar-te i després t’obliguen a tranquil·litzar-te només perquè ells han arribat amb les seves perversions. Si no els segueixes, es creuen amb la obligació d’eliminar-te perquè ets un perill per a la seva pau interior. I la seva pau interior és el més important per als psicòpates i res, però res, no la pot destorbar, perquè si no es desperta el seu instint criminal.
Els psicòpates a vegades semblen com tu o com jo; mengen galletes o un plat de sopa, i també poden arribar a semblar encantadors; fins i tot n’hi ha que llegeixen poesia o passegen amb els seus fills per la vorera de la mar. Els psicòpates a vegades semblen normals, ordinaris o massa perfectes i brillants.
Però els psicòpates són mestres en l’art de la guerra psicològica; aquí no els guanya ningú. Saben com terroritzar les seves víctimes, han estudiat els seus punts més febles, claven el seu agulló i es dediquen a furgar dins la ferida d’una manera metòdica. Perquè els psicòpates sempre tenen un pla, no vos pensàssiu el contrari. Sempre saben cap a on van i res no els pot deturar, perquè estan disposats a trepitjar a qualsevol que se’ls posi per davant i a utilitzar qualsevol mètode per a aconseguir la seva satisfacció personal. No els xerreu de «fair play», als psicòpates! No saben què és. Mai no accepten un no per resposta, mai no et deixen tranquil i sempre consideren que la teva vida no val res i que es pot sacrificar fàcilment a l’altar del seu egoisme. A més, els psicòpates no van de berbes: si no et poden caçar a tu, cacen els teus amics, els teus fills, els teus veïnats o apunten directament tot allò que tu estimes per destruir-ho quan menys t’ho esperes.
Els psicòpates no són de fiar. Menteixen amb el seu somriure de conill i si et deixes embolicar per la seva xerrameca ets un candidat segur a la teva destrucció moral. Perquè a vegades els psicòpates no et volen matar; simplement volen destruir la teva personalitat. Perquè els molesta que en tenguis. No ho poden suportar!
I si baixes la guàrdia, et guanyen inexorablement. Et maçolen i després se’n van tranquil·lament.
Però a vegades els psicòpates tornen i es volen fer perdonar; llavors és que necessiten alguna cosa de tu i, si no vas alerta, s’aprofitaran de la teva síndrome d’Estocolm per treure’t el suc en tot allò que desitgen.
A vegades són generals, a vegades són grans personatges, a vegades són aquests que ens alliçonen des de la tele... però molt sovint són gent com tu o com jo, que fan feina, que duen una vida «normal», i aprofiten les seves hores lliures per fer-te mal, per a conquerir el món, per a conquerir el teu món.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada