Liebeslied

En Suso Rexach ha publicat molts discs, però jo he tengut la sort d’escriure texts de presentació en dos d’ells: Això no és un Capdepera blues (2010) i Olorant la màgia (2018). Aquí els teniu:

 

 

Liebeslied I

 

Estic molt content de poder escriure sobre un nou projecte de Suso Reixac que s’ha fet realitat i, a més, tenc una doble alegria perquè crec que puc dir que he vist néixer i fer-se gran aquest desig de fer un regal al poble de Capdepera i de Cala Rajada en forma de cançó i que, finalment, també ha acabat essent un recopilatori més extens i, amb l’ajuda d’Arnau Serra, jove promesa que comença a ser realitat, un DVD on la música i les imatges es fonen en una sola realitat.

Perquè efectivament això que avui escoltareu i veureu és ni més ni pus que un regal que rebrem tots plegats de mans d’un dels nostres artistes més consagrats i en més d’una disciplina artística.

Per tant, per entendre en tota la seva dimensió aquesta obra, hem de partir d’una premissa: en Suso vol mostrar el seu agraïment a totes i cadascuna de les persones que han fet possible l’existència d’aquest sentiment de poble que ens ha perseguit al llarg de moltes generacions. Unes generacions que vénen de la nit del Temps –d’en Temps Primer, que encara diuen els nostres vells gabellins i, per tant, també ho dic jo– i que a força de sempentes i ensopegades, d’experiències i de vivències, han arribat fins avui, en què tots nosaltres som el present. Un present amb llums i ombres i també amb alegries i tristeses, més o manco com ha passat sempre, perquè les coses, sobretot els sentiments i les sensacions, tampoc no canvien tant com a vegades ens pensam.

Però en Suso també vol donar la benvinguda a tots aquells i aquelles que, partint d’altres terres, d’altres mars, d’altres horitzons, d’altres cels, han vengut a parar en aquest racó de món abans anomenat Caput Petrae, Al Garbelien, Cap de la Pera i ara Capdepera i, és clar, també Cala Rajada.

Perquè el futur que preveu Suso per al nostre poble és un futur mestís, encara que això, amics i amigues, no és cap novetat, perquè la societat i la cultura gabellina, així com la mallorquina i la catalana en general, sempre ho ha estat, de mestissa, sempre ha begut de la font inesgotable del Món i sempre ha trobat la manera de sobreviure, de canviar constantment i, alhora, ser ella mateixa. I això jamai no mudarà.

Aquest és el motor que manté enceces les llums de l’alba on cada dia que neix és una nova oportunitat per a aprendre coses noves, els uns dels altres, i per a gaudir de la companyia eterna de tots els vius i de tots els morts, com sempre hem sabut fer a la Capdepera espiritista que avui invocam i que, més que mai, és la nostra.

I tot això, evidentment, sense gens de tristesa, perquè... això... no... és... un... Capdepera Blues!

 

 

Liebeslied II

 

Cada dia vaig caminant al Carregador i molts es demanen, i em demanen, què hi vaig a fer per allà. Jo, ja ho sabeu, som molt tímid i solc no contestar. Però si ho hagués de fer, què diria en realitat?

Idò potser que hi vaig a cercar l’Amor, encara que gairebé mai no l’hi he trobat, o també que hi vaig perquè tenc el pressentiment que l’entrada més directe a la ciutat de Paradella no és a Cala Agulla, com diu molta gent, sinó que és per allà on les aigus dolces i salades es mesclen i creen el xarop imprescindible per a viatjar a l’altra banda, a l’altra banda del mirall, perquè això, i no una altra cosa, és la ciutat de Paradella.

La ciutat de Paradella som noltrus mateixus, però despullats de tot allò material que ens pesa tant i tant que no ens deixa avançar cap a les parts més generoses del nostru cor, del nostru esperit, de la nostra manera de ser més «real» i sincera, i que és aquella a la qual ningú no veu, ni tan sols noltrus mateixus, a vegades, de tan amagada i allunyada que la tenim.

Perquè a l’altra banda del mirall hi oloram la màgia i quan ho hem fet un pic ja mai més no ho podrem oblidar i sempre voldrem tornar-hi.

I quan hi tornam ens trobam els cans i les cusses, els moixus i les moixes, que, de tan bones persones que són, són més que humans, i tots aquells personatges «insignificants» però que aquí agafen una gran volada i són eterns i són amics i són viatgers multiversals que trobarem esperant-nos en totes i cadascuna de les dimensions en les quals viurem i, potser, morirem; hi trobarem dones (i homus, ep!) que miren per la finestra i aquesta vegada troben i fins i tot hi veuen més enllà i que tot ho obliden i res no obliden mai; hi trobarem un magraner amb els nostrus noms escrits a la seva pell i amb un cor dibuixat, a vegades sencer, a vegades romput. Hi trobarem, en definitiva, l’Amor, aquest gran desconegut que és el començament i el final de tot.

«Ja –dirà algú–, però si et fan un tall al cor sortirà tota la merda i brollaran els desenganys i...». Però, en aquest cas, ja sabem el que hem de contestar: «Els desenganys sempre es produeixen quan hem tornat d’aquell viatge a Paradella i ens adonam que no ho hauríem d’haver fet mai; això de tornar cap aquesta banda del mirall, vull dir».

Uf, volia xerrar d’en Suso i sembla que només he xerrat de mi.

Bé, o potser no.

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

Això no és un Capdepera blues  (2010)

 

 

Olorant la màgia (2018)