Sang negra

 

 

I cannot live with You –

It would be Life –

And Life is over there –

Behind the Shelf.

Emily Dickinson

 

 

Comença aquest dia que no sé com acabarà

i estic aquí com gairebé sempre, pensant en totes aquestes coses

que ens han deixat, en totes aquestes coses que hem pogut imaginar

que eren nostres per un moment, que les teníem entres les nostres mans

o guardades en un racó de la nostra imaginació:

coses teves, coses meves, coses de tots dos,

una fulla de paper per escriure, un bolígraf, potser un ordinador,

i el pensament fixat en allò que no s’ha de deixar escapar:

la bulla del carrer, la conversa del bar mig a les fosques,

les rialles d’una nit asseguts en una terrassa molt a prop de la mar,

el teu somriure eteri, les mirades i un poc de xampany

servit en una copa de vidre que jamai no es trencarà.

He sortit amb el cotxe a voltar pel món

que ja no sé si és massa gran o massa petit,

he posat la música que sempre m’ha agradat

i aquest dia que no sé com acabarà

m’ha fet veure que estic al mateix lloc

de quan vaig començar a pensar

que m’havia de moure al ritme dels tambors

que sonen i sonen dins del meu cap.

I estic a punt de començar a acabar

allò que mai no havia tractat de fer,

amb un poc de silenci dins la meva habitació,

un llumet encès a la punta del pensament

i la visió meravellosa dels teus cabells banyats

per la suor en un dia d’estiu i xaloc.

I veig els fets i la ciutat reconstruïda,

una ciutat oberta a la circulació dels llimacs

com una ferida encara no tancada al centre de l’Univers

que tant bé hem conegut i hem sofert.

I és que hem passejat per totes les etapes de l’infern,

hem conegut tots els graus de tortura

que han fet vessar la nostra sang negra

sobre les estovalles dels déus i dels homes,

i ens han matat a les guerres,

i ens han assassinat en la pau

sense coverbos de cap casta,

sense misericòrdia i sense llum.

Hem tremolat de fred mentre ens dèiem

les paraules necessàries per a poder continuar

amb aquesta comèdia de l’avui i del demà,

mentre la nostra sang negra corria per unes venes

que ja estan a punt de ser hipotecades o a punt d’escardar-se

per no poder aguantar la pressió:

la pressió exterior d’un món massa injust

amb tots aquells que no poden o no saben córrer

a la velocitat de la llum.

I quedam endarrerits o quedam atrapats

per aquesta dinàmica infernal

que ens fa sentir il·lusos en un món

massa dominat per tot allò que sempre,

sempre ha estat material, massa material.

I perseguim una estona de temps que jamai no tornarà,

i pens que potser tanmateix és vera

que no et veuré mai més,

que ja no hi seràs o no hi seré jo,

i que els niguls d’arena d’aquest miratge

taparan la imatge que m’he fet,

perquè la sort ha començat a rodar dins una roda

que mai no s’aturarà als meus peus,

ni em dirà que pugi per fer aquest viatge

que du cap a l’altra banda del mirall.

Perquè sé que jo sí estic atrapat

per aquesta cadena de sentiments estranys,

per aquesta cadència musical

que a vegades xerra massa clar

com per poder seguir com si no l’hagués escoltada,

perquè l’he escoltada, he escoltat els seus arguments,

i ara ja no puc fer més d’equilibrista.

Arriba el final de la partida i els daus estan trucats

i l’atzar té les seves pròpies lleis i limitacions,

i no hi ha miracles i no hi pot haver promeses

i no hi pot haver esperes amb un rellotge que s’ha aturat…

i també moltes altres coses que ara no em venen al cap:

una il·lusió, un punt de sortida, un port,

perquè sé que tanmateix per moltes voltes que li doni

estic aquí esperant la mort.

 

Capdepera, 18 d’agost 2006

 

Per a una al·lota que em va cedir gratuïta i amablement el títol i un vers.