Una petita història «moderna» i el Doctor Pereira

 La Biblioteca del Golea (28)

Publicat a Cap Vermell, 16 novembre 2018

 

 

 

Sigui perquè estic sota la influència de poders argentins, d’aquests que valen un potosí, sigui per la casualitat, per l’atzar, sigui perquè m’afecten i em magnetitzen coses tan estranyes com la telecinesi, l’hipnotisme, la telepatia o la telegrafia sense fils, sigui perquè els esperits han tornat per dir-me cosetes a l’orella, sigui perquè he reculat o avançat cap a un país que no existeix i m’hi he trobat bé, sigui pel que sigui, el cert és que m’he passat una parell de dies cercant un articlet que vaig escriure fa molts anys.

Pensava que el tendria dins l’ordinador dins una d’aquelles carpetes amb noms insòlits, però no. Llavors vaig pensar en posar en marxa un dels vells ordinadors que em queden per casa, que allà hi seria o, en tot cas, podria intentar trobar-lo en algun dels disquets que tenc escampats per aquí i per allà. Però el vell ordinador (l’únic que podria llegir aquells vells disquets) ni es va posar en marxa, el pobre. Potser és que un dels pins de la connexió de la pantalla s’ha trencat, o que una tempestat elèctrica l’ha fet malbé, o que ell mateix s’ha oblidat de la seva existència, o del per què serveix, o què punyetes fa per aquí, en aquest món tan allunyat del centre de gravetat universal.

Així que no hi vaig poder accedir, com tampoc ho vaig poder fer amb la informació continguda en els disquets.

La lliçó és clara: tot això del món digital és fum. Ja ho havia advertit diverses vegades des de trones diverses, amb micro i sense micro, però ara ho he tocat amb les mans i un poc més fins i tot amb els peus!

«No queda més remei que cercar entre els papers, si és que el vaig imprimir!», vaig pensar. Però trobar un paper en una casa plena de papers no és tan fàcil, és gairebé com cercar una agulla en un paller, o un Myotragus dins una de les milions de coves escampades per les ribes de la Mediterrània, com va fer miss Bate.
M’hi vaig posar. Quan semblava que ja havia begut oli, va aparèixer dins una carpeta de veres aperduada en un racó de la casa que no m’hauria imaginat mai.

Però, en fi, va aparèixer quan menys m’ho pensava i, no cal dir-ho, vaig estar molt content. I no és perquè cregui que l’articlet és bo, ni molt menys!, sinó perquè sempre m’havia rondat pel cap el tema de la confederació de les ànimes que, pensava, sortia en aquest articlet. En aquest sentit me n’he dut una petita decepció, perquè la confederació de les ànimes només hi surt de manera tangencial. Però tots aquests anys alguna veu interior em deia que aquest tema era interessant, és interessant. No vos avorriré tractant de fer entenedor què vol dir exactament això de la confederació de les ànimes, encara que és un tema que afecta a moltes, moltes persones, tot i que la majoria d’elles ni s’ho imaginen.

Però el que sí faré, és recomanar-vos que torneu a llegir aquest llibre que m’ha estat retornat des de la ultratomba digital i que ho ha fet gràcies a la taula giratòria cerebral que em varen ensofronyar dins el cap tots aquells gabellins que ens il·luminaren el camí i també gràcies a la impremta i a la impressora, que impressionen els nostrus somnis en una cosa més vella que el pastar, que sembla que varen inventar els xinesus allà en la Nit del Temps i que es diu senzillament «paper».

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea 

12 novembre 2018

Tornant a Fetasa un altre cop

Puja al Tren de Mitjanit

Estic assegut a la terrassa d’un bar, devora el Port de Palma, i pens en totes aquestes coses que han passat. Fa una nit de Lluna Plena i jo la mir. La seva cara s’assembla a algú que jo he conegut, però no sabria dir molt bé a qui s’assembla. Passen tants de rostres per davant dels nostres ulls! Bec un Campari perquè sé que col·loca i jo necessit estar col·locat aquesta nit. Me ronda pel cap la idea de començar un viatge (fa estona que me ronda, aquesta és la veritat). Però no sé molt bé on anar. I el record de la cara de la Lluna no m’ajuda gaire per fer la meva tria. Deman un altre Campari, i després encara un altre. Mir la Lluna i de cop i volta, ja ho sé, ja sé on he d’anar. He de tornar a Fetasa un altre cop. No estic segur de res, però crec endevinar que el que em demana el cos és tornar un altre cop cap a Fetasa. Potser perquè és la meva illa, l’illa on vaig conèixer tot allò que ara sé, l’illa on potser el rostre de la Lluna Plena es convertirà en humà, en una dona concretament (na Maria Joana? na Maria Lluna? na Joana Maria?). Fetasa, Fetasa, aquesta és la meva direcció. No puc perdre més temps. Sé que potser serà un viatge llarg i que fins que no hi arribi no sabré si vaig en la direcció correcta. Fetasa, Fetasa, no sé per què me’n vaig anar mai! No sé per què!
El viatge serà per terra, mar i aire, i no sé per on començar. Fa peresa ha ver de caminar, però si vull arribar a Fetasa m’hauré de moure, i aviat.

Au idò, no li don més voltes i agaf el Tren de Mitjanit. És ràpid i ultralleuger, però no m’entra la son. No, no vull dormir aquesta primera nit. Trec un llibre i començ a llegir (Antonio Tabucchi, Afirma Pereira, Barcelona, Edicions 62, 1995). Les hores passen i de cop i volta Pereira se m’apareix i començam una llarga conversa. Ell se’n va del seu país i jo tract de retornar-hi, però tots dos viatjam en aquest Tren de Mitjanit que ens porta a llocs diferents i llunyans.
M’interessa Portugal i li dic. Ell, en canvi, sembla haver-hi perdut l’interès. Tota la vida pensant que era un gran país i a la vellesa aquest canvi. Perquè ell, que hauria d’estar pensant en la jubilació anticipada per a dedicar-se a la traducció dels autors francesos del xix, de cop i volta es troba que és un exiliat polític. Ell, que mai s’havia ficat en política! Ell, que només sabia del món el que li contava el cambrer del Bar Orquidea mentre li preparava les llimonades! Però la teoria de la confederació de les ànimes guiades per un jo hegemònic i la coneixença de Monteiro Rossi i el seu posterior assassinat i, potser sobretot, la coneixença de Marta i el seu cos jove i sensual (cabells d’aram), li havien trasbalsat la vida... a la vellesa. Me mostra el seu darrer article que ha publicat al Lisboa i acaba així: «Convidem les autoritats competents a vetllar atentament sobre aquests episodis de violència que sota la seva ombra, i potser amb la complicitat d’algú, són perpetrats avui a Portugal». Avui a Portugal és l’agost de 1938. Hi ha Salazar i la seva policia política. I al costat hi ha Franco i els seus escamots de la mort. I més amunt hi ha Hitler que ja prepara les seves xemeneies, i també Mussolini i els seus cans negres. I Stalin i els seus gulags, perquè ningú se senti decebut. No és una confederació de les ànimes que tant preocupa a Pereira; és un altre tipus de confederació...

Seguim conversant. «Pereira, vostè m’interessa». El tren no s’atura i ell em diu: «Contra qui lluitarà vostè, contra qui es rebel·larà?». Mir per la finestra. Passam al costat d’una gran ciutat. «No sé què respondre, Doctor Pereira. M’ho hauré de pensar».

Jo no puc adormir-me, però a ell li entra la son: és vell, està malalt, està cansat. «Que li importaria que fes una becadeta?» –diu. Li contest que no amb el cap i en un moment està adormit.

Me qued pensant en Portugal. En el Portugal que jo vaig conèixer, tan igual i tan diferent tanmateix. De Salazar a Caetano. De Caetano a Abril. D’Abril a Otelo empresonat. D’Otelo empresonat a l’embús de trànsit continu de l’Avenida da Libertade. I el vertigen sobre el pont del Tejo. I l’Hotel Americano.

«Descansi Doctor Pereira, que la pròxima estació és la seva. Ja m’encarregaré jo d’avisar-lo. Sé que no hi haurà comitè de recepció, així que no es preocupi de res que jo el despertaré quan sigui el moment».
Trec el walkmann i me pos els auriculars.

«Everybody's a dreamer and everybody's a star
And everybody's in show biz, 
it doesn't matter who you are
And those who are successful
Be always on your guard
Success walks hand in hand with failure
Along Hollywood Boulevard»

«Tothom és un somniador i tothom és una estrella,
I tothom participa de l’espectacle.
Siguis qui siguis.
I els que arribin a l’èxit
Que es cuidin molt
Perquè l’èxit i el fracàs
Caminen de la mà
Per Hollywood Boulevard».

 –The Kinks,«Celluloid Heroes»–

Comença a clarejar. El tren va deturant la seva marxa. El Doctor Pereira obre els ulls i li dic que està arribant a la seva destinació. «Està segur, jove, que aquesta és la meva destinació?». Li faig un gest d’incertesa amb les espatlles, però no tenc esma per contestar-li.
Ens miram als ulls un moment per darrera vegada.

«Passi-ho bé, Doctor Pereira».

 14 abril 1996