Caciquisme i socialisme a Capdepera (1932)

Documentació Gabellina i Oriental (32)

Publicat a Cap Vermell, 15 novembre 2016



 
En alguna altra ocasió ja he parlat de socialisme i caciquisme, i ho he fet relacionant el passat i el present i arribant a conclusions tristíssimes sobre el paper que juga actualment el PSOE a Capdepera.
Però el PSOE, no només a Capdepera sinó a nivell molt més general, ha tengut altres èpoques fosques, en les quals potser s’hi ha gratat poc. Em referesc, primer, a l’època de la Dictadura de Primo de Rivera, on se’ls va acusar de col·laborar-hi excessivament, deixant de banda, i tots sols, els seus «camarades» anarcosindicalistes davant la repressió del directori militar. El gabellí Antoni Domínguez Moll ho expressava d’aquesta manera tan contundent a la revista llibertària Cultura Obrera, el juliol de 1932:
 
«Esos organismos [Jurats Mixtes de treballadors i empresaris] creados por Primo [de Rivera] y [Largo] Caballero, expresamente para acallar y adormecer la voz de las reivindicaciones proletarias, han sido la base fundamental de los odios africanos surgidos entre la clase trabajadora: base primordial de mucha sangre derramada estérilmente debido al esquirolaje que la U.G.T. y el P.S. de España, desempeñando el papel de curadores del capitalismo, son los generadores de odios y conflictos y los genuinos traidores —tres veces traidores— de la clase productora».
 
Més o menys per aquelles mateixes dates, poc abans de la Dictadura de Primo de Rivera, una part del socialisme mallorquí, amb Llorenç Bisbal al front, va quedar enlluernat davant la figura mítica i terroríficament actual del contrabandista March Verga, que va arribar a fer un discurs dins la Casa del Poble construïda i pagada per ell amb els doblers que «robava» a la classe obrera.
Després vengué l’estafa de la famosa «transició» i el «miracle» de la conversió monàrquica del socialisme, que tant va decebre als vells lluitadors republicans, i ara sembla que, del bracet del PP i de l’extrema dreta, ens en preparen una altra, d’ensarronada. Ja veurem!
Però no tot són males notícies. Avui presentam dos documents que ens donen una imatge molt més positiva del socialisme gabellí.
Durant la República el socialisme va ser, en part, un bastió contra el caciquisme, on hi destacaren dos homus de batalla que acabarien davant l’escamot d’afusellament el 1939: Antoni Domínguez Moll i Bartomeu Gili Sirer Buuc.
Ara bé, en aquest article no només parlarem d’homus, sinó que també ho farem de dones, de les «valentes dones» gabellines que s’enfrontaren a l’espiral caciquista que anava teixint una teranyina de por i de silenci sobre tot el poble.
Ens referim al ja conegut Grup Femení Socialista, fundat el 1913, del qual en vaig parlar amb motiu de les Jornades d’Estudis Locals dedicades al metodisme gabellí el 2013.
Una de les protagonistes d’aquests dos documents d’avui és Maria Vaquer, la qual ja ha estat publicitada en aquestes mateixes pàgines digitals per Margalida Serra, amb un article en dues parts [que podeu rellegir clicant aquí: 1 i 2]; també ho va fer Josep Terrassa [aquí] i, finalment, la coalició monàrquico-republicana, d’una moderació potser massa extrema, formada per llucià rinyon i jo mateix [aquí], amb la qual cosa la trajectòria personal de Maria Vaquer, presidenta del Grup Femení el 1932, queda més o manco ben dibuixada.
Els dos documents són, per tant, coneguts, però ara els posarem a l’abast tal qual foren escrits i publicats al setmanari socialista El Obrero Balear el mateix dia, 26 de febrer de 1932, gairebé un any després de l’esfondrament del règim monàrquic i oligàrquic.



El primer és escrit pel primer diputat socialista de les Balears, Alexandre Jaume (1879-1937) amb motiu d’una carta que el Grup Socialista Femení de Capdepera, presidit per Maria Vaquer, va adreçar al diputat esmentat, on denunciaven l’actuació del caciquisme local, encapçalat pel llavors batle Miquel Caldentey Creu, soci i còmplice de les aventures piràtiques del nostru estimat milionari March Verga, el mateix que va pagar la Casa del Poble de Palma i va fer construir el Palau de la Torre Cega, on molts gabellins hi han vist pel·lícules de «pirates», precisament.
No cal dir que Alexandre Jaume era socialista moderat i, certament per això, fou afusellat juntament amb altres republicans moderats, entre els quals el batle de Ciutat, Emili Darder, el 1937, després d’un judici «teatral», com tots els que feien els feixistes, dels quals el rei Felip VI n’és l’hereu sagrat i consagrat pel seu padrí polític, un tal Franco.



L’altre document és una breu carta de la diputada socialista Margarita Nelken (1894-1968) adreçada a Maria Vaquer, en la qual li diu que quan vagi a Mallorca, es coneixeran en persona encara que ja pot considerar que són amigues. Sabem que, a més d’escriure articles a El Obrero Balear, Nelken va visitar Mallorca més endavant, però desconeixem si es va produir aquesta trobada que pronostica a la carta.



Els dos documents tenen origen, com dèiem, en una carta que el Grup Femení Socialista de Capdepera va adreçar a Alexandre Jaume i aquest la va llegir a Margarita Nelken. No tenim el text d’aquesta carta, però per l’escrit de Jaume ens fem una idea aproximada del seu contingut: una denúncia clara, concreta i precisa de l’actuació del caciquisme que, com passa ara, s’havia fet l’amu de l’Ajuntament i actuava sense vergonya contra els dissidents que, paradoxes de la vida!, s’organitzaven al voltant del socialisme gabellí i les seves societats: El Renacimiento Obrero, el Grup Femení Socialista, l’Agrupació Socialista i la Joventut Socialista.
El caciquisme havia guanyat les eleccions municipals del 31 de maig 1931 (perquè les d’abril es varen haver de repetir) en nom del Partit Republicà de Centre, creat i controlat pel multimilionari March, que a Capdepera va treure 7 regidors, molts d’ells «metal·litzats», i la coalició de republicans federals i socialistes en va treure 4. De llavors ençà va començar una lluita desigual entre democràcia i caciquisme, moltes vegades encapçalada per les dones gabellines d’esquerra, que donaren la cara per elles, per les seves famílies i per les societats obreres, davant la impunitat amb què actuaven els representants de la dreta damunt la terra gabellina en forma d’explotació «comercial».
És un exemple més on les dones ens donen una lliçó de fermesa i dignitat, que va ser posat en valor no només per Alexandre Jaume i Margarita Nelken, sinó també per altres personalitats del socialisme que potser un altre dia desvetllarem.
Caciquisme, socialisme, sempre amb unes dones al fons, són paraules que van i venen al llarg de la història; a vegades són contràries i a vegades són aliades, a vegades es rebutgen entre elles i a vegades s’abracen, i també a vegades ens demanam si sempre tot ha estat així, si sempre tot és així? No ho sabem, i per això ens quedarem amb aquelles dones, al seu costat, i lluny dels «professionals» del socialisme, perquè al seu costat pressentim, si més no, que ens trobam al costat de la «llibertat» i potser també de la justícia social. Sabem que tot són paraules que fàcilment es poden pervertir, com de fet s’ha fet i es fa encara, però ens resta la intuïció que no podran pervertir els nostrus somnis gabellins, per moltes «festes» i per molt de «pa i circ» que ens vulguin encolomar, perquè aquests somnis il·luminen les nostres passes com el Far de Capdepera ho fa amb les barques que encalcen les illes mòbils per tots els mars i per tots els planetes.
 
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
 
* * *
 
A las compañeras de Capdepera
Permitidme lectores de El Obrero que interrumpa esta semana mis informaciones parlamentarias. En el salón de sesiones siguen aún discutiéndose las innumerables enmiendas presentadas al proyecto de divorcio, con ánimo obstruccionista. La discusión lánguida y fatigosa de esas enmiendas y la repetición de pueriles y sofísticos argumentos quitan todo interés a ese debate y nos invitan a abandonar nuestro escaño.
En uno de los escritorios del Congreso leemos a Margarita Nelken la carta que acabamos de recibir de las compañeras de Capdepera... Dicha carta nos proporciona el tema para las cuartillas de esta semana. No deja de ser interesante la intervención de la mujer en la política; su preocupación por la cosa pública. Por iniciativa del Partido Socialista se han concedido a la mujer los mismos derechos políticos que al hombre. En las próximas elecciones será tal vez un factor decisivo. De aquí nuestra obligación de propagar entre ellas nuestras doctrinas, de recoger sus sentimientos y sus inquietudes, de encauzar sus impulsos y de educarlas políticamente para que no defrauden las esperanzas que en ellas hemos depositado.
La carta que motiva estas cuartillas, escrita por manos femeninas, desprende un perfume de humildad que encanta y una valentía que admira. ¿No es realmente admirable que en un país como el nuestro, políticamente tan atrasado, sujeto al yugo caciquil, y en el pueblo más lejano de la capital, un grupo de muchachas defienda heroicamente nuestras ideas y luche tenazmente por su propagación?
Vuestra carta queridas camaradas abre el pecho a la esperanza. El día en que en cada pueblo un grupo de muchachas como vosotras recoja amorosamente nuestros ideales, la doctrina socialista habrá triunfado en Mallorca. Porque vosotras contáis para la lucha con armas más poderosas que el hombre. Es mayor vuestro espíritu de sacrificio, mayor vuestra abnegación y más dulce y persuasiva vuestra palabra. Además vuestra es la sagrada misión de inculcar, desde vuestro regazo, los primeros principios y las primeras virtudes al futuro ciudadano. Por eso se teme tanto vuestra intervención en la política.
El caso que me exponéis sobre arbitrariedades caciquiles no es exclusivo de Capdepera; lo hallamos reproducido en todos los pueblos de Mallorca, en todas las aldeas de España. El instinto de conservación es lógico y humano, y es natural que luche desesperadamente por la vida quien ve que ésta se aleja para siempre de sí. Pero las leyes históricas se cumplen inexorablemente y una de ellas es la extirpación del caciquismo al soplo bienhechor de la democracia.
No os arredren los atropellos ni los desafueros de que os hagan víctimas. Ellos fortalecerán vuestra causa. Si mientras vosotras os recogéis religiosamente, en vuestro Círculo, para propagar místicamente nuestras doctrinas, los caciques organizan festejos y bailes para contrarrestar vuestra acción, no os impacientéis. El contraste entre esos dos hechos constituye una gran propaganda a vuestro favor. Las ideas triunfan siempre de las cortapisas y de los obstáculos que se oponen a su desarrollo. Contra una idea solo puede prevalecer otra idea. Fuera de eso cuanto se haga para vencerla es perder lastimosamente el tiempo. Y cuando las ideas arraigan, como las nuestras, hondamente en el alma popular no hay fuerza ni violencia capaz de desarraigarlas. Al contrario la fuerza y la violencia las fortifican.
Renán ha dicho que las persecuciones fortalecían lo que intentaban destruir. El cristianismo hubo de replegarse en las catacumbas para librarse del furor persecutorio de los emperadores paganos. Pero el cristianismo salió triunfante gracias a aquellas persecuciones. Mas tarde la Iglesia persiguió sañudamente y quemó en las plazas públicas a los herejes, a los disidentes. Pero el librepensamiento se ha adueñado de las conciencias de las multitudes. El Socialismo en sus primeros tiempos conoció también los horrores de la persecución. Pablo Iglesias, Besteiro Caballero, Saborit, Prieto, etc., dejaron en las cárceles jirones de su vida. Pero el Socialismo cuenta hoy con 118 diputados y aumenta de día en día el vigor de sus organizaciones. Ello ha de serviros de estímulo para la lucha, de ejemplo que reanime vuestros posibles desfallecimientos.
Predicad fervorosamente nuestras doctrinas. Mezclaos atrevidamente en nuestras cruzadas para convertir infieles. Nuestra obra ha de ser persistente y continuada. Hemos de educar juntos el pueblo, arrancarle de la ignorancia en que se le ha tenido y enseñarle el camino de su libertad. Y a la vez que realizamos una labor redentora cumpliremos con nuestros deberes más elementales de ciudadanía y evitaremos, tal vez, días luctuosos imputables, cuando se producen, a la tiranía criminal de los caciques. Todos hemos sentido espanto ante los crímenes de Castilblanco y condenando públicamente aquellos actos de barbarie hemos creído haber saldado los deberes de nuestra conciencia ciudadana. Pero el problema es mucho más hondo. Con la condenación de aquellos hechos ni puede quedar tranquila nuestra conciencia ni habremos cumplido con nuestro deber. Hay que estudiar las causas productoras de aquellos hechos para evitar su repetición. Hay que oír a los acusados antes de condenarlos. Es menester conocer y vivir su vida miserable, sufrir sus persecuciones; su sed de justicia, el anulamiento de su voluntad. Hay que conocer la obra nefasta del cacique tiranizando toda la vida del pueblo. Y con el estudio de todos esos antecedentes es muy posible que la piedra que pensábamos lanzar sobre los acusados no salga de nuestras manos por temor a que caiga sobre nuestros propios tejados por nuestra complicidad en el silencio de los vejámenes caciquiles.
No os acobardéis ante los desplantes del enemigo. Si como decís el cacique compra locales espaciosos para imposibilitaros vuestras reuniones y conferencias, dadlas al aire libre, en la plaza pública, que es vuestra, que es del pueblo y así vuestro evangelio llegará incluso a oídos de vuestros detractores que bien lo han de menester.
Nada temáis. El mundo ya no es de ellos; gira vertiginosamente hacia nosotros. No estaréis solas en la contienda. Contad con todo el apoyo, con toda la simpatía de 118 Diputados socialistas, con toda la fuerza del Partido Socialista español para salvaros de desafueros y desplantes caciquiles. Decid a estos monterillas que las cárceles están abiertas para recibir a quienes intentan atropellar vuestros derechos.
Perdonadme, queridas compañeras, estas exhortaciones que acaban de brotar de mi pluma. Me considero ya viejo en el socialismo y he creído que el triste privilegio de los años me autorizaba para alentar a jóvenes muchachas que tan decididamente se acogen a nuestra bandera. Si conseguís que vuestro ejemplo cunda, si lográis interesar a la mujer en la política en los principales pueblos de Mallorca haréis una gran labor ciudadana y mereceréis el bien del Partido.
Alejadro Jaume
[El Obrero Balear (26 febrer 1932), p. 1.]
 
Carta de Margarita Nelken a María Vaquer
Sta. María Vaquer:
Muy distinguida Sta.: Por nuestro común amigo el Sr. Jaume, sé con qué cariño sigue Vd. mi labor y tengo interés en que sepa Vd., a su vez, que yo sin conocerla aún le profeso ya una cordialísima amistad.
Antes de que pase mucho he de ir a Mallorca con mi buen camarada Jaume y entonces ya tendrá el gusto de expresarle verbalmente mi sincera amistad.
Margarita Nelken.
[El Obrero Balear (26 febrer 1932), p. 3.]






Comentaris