Dos texts de «Babel», de Patti Smith

 

 

rimbaud mort

 

té trenta-set anys. tallaren la seva cama. la sífilis supura. un virus de nata. un míssil misteriós pel cul d’un m-5. la víctima sofreix soul-o-caust [ànim-a-caust]. el seu rostre idiota i la seva meravellosa llengua inútil, distesa.

 

rimbaud. ja no el jove genet de l’alt altiplà abissini. tal ardor ha quedat petrificada per sempre.

 

el seu membre de fusta lleugera es recolza contra la paret com un soldat que espera mandrosament ordres. el seu amo, ara amputat, es limita a jeure i jeure, xuclant te de roselles a través d’una palla –pipa d’opi. una vegada, ple d’esglai, s’incorporà en ardent persecució d’algun fantasma– algun rostre. potser harar una mar grossa o l’estimat djami abandonat a les tòrrides arenes d’aden. rimbaud s’alçà i tornà a caure amb un renou sord. el seu cos llarg nu sobre la catifa. condemnat a jeure allà a mercè de dues dones pudentes de pietat. rimbaud. el qui venerava tant el control udola ara i es caga com un infantó còlic.

ara elegit ara estoig de paneres enfangat entre el sobrant. ara llengua muscular ara beneit que mai tornarà estar borratxo un altre cop. llevat de l’hora del te quan empeny el líquid cap a dins. xarrupar-lo enganya la corrent sanguínia. la consciencia l’abandona. s’està il·luminant agenollant escalant muntanyes fent corregudes. ara viatger ara vident. molt seriós remer surrealista. el seu membre artificial aixeca i oprimeix l’espai. membre en un buit.

 

fa senyes rimbaud?

no mira fixament

a la paret hi ha un forat. xinxeta duchamp agulla de llum. un iris obrint-se. veiem gradualment el conjunt. tot s’obre i es desplega com un breugal en un dia de festa…

 

és una festa de noces…

 

rosteixen porcs i pomes amb davantal. és diumenge és manet és pícnic a l’herba. és temps de seurat és temps de llum és el bon temps per a somiar truites per a remar i per a ballar.

 

i el membre rimbaud, estant tan sol·licitat, se’n va trotant per la porta cap el bosc a través dels arbres –raga rag a l’herba tombant paneres de pícnic passant com un llamp per portes de cementeri s’agenolla després apunta i bota sobre l’escena sobre l’arc iris fora de la lona cap a l’espai pur espai –tan remot i descolorit com el rostre de l’estimat arthur. un rostre fet incorpori ple de gràcia. ulls enfonsats– per a sempre tancats aquests tresors de cobalt.

 

puny tancat braó relaxat

la seva pipa tombada…

 

a fora al jardí s’arrepleguen els nins.

no és una fantasia. són acurats i immaculats,

tan cruels com ell.

canten:

les cames no poden botar

el mabre no pot trempar

les dents no poden despullar

l’infant no pot anar a quatre grapes

rimbaud rimbaud de cara a la paret

fred com el calabruix mort com la clau

 

llàgrimes sobtades!

 

 

 

excel·lent en rebel·lió

 

 

el que sent quan toc la guitarra és completament fred i boig, com si no degués res a ningú i fos simplement una prova per veure fins on puc relaxar-me en l’ona freda d’una nota. quan tot surt justament bé (justament i bé) la nota de noblesa pot continuar per a sempre. mai no em cans del solitari Mi i confiï en la meva guitarra i no m’importa gens el demés. a vegades sent com si em trobàs a l’altra banda, com si fos lliure i pogués restar en l’eternitat cavalcant l’ona i el regne del Mi. a vegades és inútil. aquí estic lluitant i plena de por –tement que mai no aconseguiré sucar el granit suficient del meu lesionat crani com per a inspirar o asfixiar a cap dels ulls que pasturen com vaques famolenques a l’altra banda de l’escenari o pàgina. per dedins estic simplement boja. per dedins he de continuar. la veig, la meva inflexible musa, sobresortint al voltant com una brolladora estàtua trencada. l’any colonial és mort i també els grecs estan acabats. el rostre d’alexandre no roman tan sols per l’escultura sinó a través del poder i del magnetisme i de l’anticipació del mateix alexandre. l’artista ha de mantenir la seva estufera. ha de ser ha de ser ha de ser intoxicat pel ritual tan bé com pugui. mira’m estic rient. estic rient. estic xuclant cocaïna del call dur i marró de la mà del porter. i confiï en la meva guitarra. per tant caiem junts en amnèsia. per tant travessaria per un riu d’escòria i l’escòria és el que hi ha al davant, ah la veiem, però tan sols estam rient. estam pujant a través de la muntanya buida. estam mirant de reüll. ens agenollam. ens en riem. estam radiant a la fi. aquesta rebel·lió és un gas el nostre gas un gas pel qual travessam.

 

Patti Smith, Babel. G.P. Putnam’s Sons. New York, 1978

 

Nota

Aquests dos texts de Patti Smith foren publicats a L’Aixartell. La Revista de la Costa Est el desembre de 1984.

El març de 2008 vaig poder gaudir del concert que va fer al Teatre Principal de la Ciutat de Mallorca. No tenc paraules. Sens dubte una gran experiència que em va confirmar que Patti Smith és una de les grans.

No cal dir que, a més de Babel, he pogut gaudir llegint altres llibres seus, sempre amb espurnes de saviesa.

 

 

Patti Smith i la seva banda a Mallorca, març 2008

Versions originals

rimbaud dead

he is thirty-seven. they cut off his leg. the syphilis oozes. a cream virus. a mysterious missile up the ass of an m-5. the victim suffers soul-o-caust. his face idiotic and his marvelous tongue useless, distended. // rimbaud. no more the daring young horseman of high abyssinian plateau. such ardor is petrified forever. // his lightweight wooden limb leans against the wall like a soldier leisurely awaiting orders. the master, now amputee, just lies and lies. gulping poppy tea through a straw — an opium syphon. once, full of wonder, he rose in hot pursuit of some apparition — some visage. perhaps harrar a heavy sea or dear djami abandoned in the scorched arena-aden. rimbaud rose and fell with a thud. his long body naked on the carpet. condemned to lie there at the mercy of two women stinking of piety. rimbaud. he who so worshiped control now whines and shits like a colic baby. / now appointed now basket case wallowing in rice waste. now muscular tongue now dumb never to be drunk again. save tea time when he pulls the liquid in. gasping it deludes the bloodstream. conscience abandons him. he’s illuminating kneeling climbing mountains racing. now voyager now voyeur. he notes it all. very ernest surreal oar. his artificial limb lifts and presses space. limb in a vacuum. // does rimbaud beckon ? / no he’s gazing // in the wall is a hole. duchamp thumbprint pin light fraction. an iris opening. gradually we see the whole thing. everything opens unfolds like a breugal. it’s a holiday… // it’s a wedding feast. . . // they’re roasting pigs and apples apron. it’s sunday it’s manet it’s picnic in the grass. it’s a seurat time it’s light time it’s the right time for romancing for canoeing and for dancing. // and rimbaud’s limb, being so caught up, goes be-bopping out the door into the forest through the trees - raga rag in the grass overturning picnic baskets whizzing past churchyard gates right in step it genuflects then aims and leaps over the scene over the rainbow out of the canvas into space pure space - as remote and colorless as dear arthur’s face. a face made incorporeal full of grace. sunken eyes - those cobalt treasures closed forever. // clenched fist relaxed wrist / his pipe turned in. . . // out in the garden the children are gathering. / it’s not a whim. they are accurate immaculate, / as cruel as him. / they sing : / legs can’t flail / cock can’t ball / teeth can’t bare / baby can’t crawl / rimbaud rimbaud facing the wall / cold as hail dead as a doornail // sudden tears !

 

high on rebellion

what i feel when i’m playing guitar is completely cold and crazy, like i don’t owe nobody nothing and it’s just a test just to see how far i can relax into the cold wave of a note. when everything hits just right (just and right) the note of nobility can go on forever. i never tire of the solitary E and i trust my guitar and i don’t care about anything. sometimes i feel like i’ve broken through and i’m free and i could dig into eternity into eternity riding the wave and realm of the E. sometimes it’s useless. here i am struggling and filled with dread—afraid that i’ll never squeeze enough graphite from my damaged cranium to inspire or asphyxiate any eyes grazing like hungry cows across the stage or page. inside of me i’m crazy i’m just crazy. inside i must continue. i see her, my stiff muse, jutting around round round round like a broken speeding statue. the colonial year is dead and the greeks too are finished. the face of alexander remains not only solely due to sculpture but through the power and foresight and magnetism of alexander himself. the artist must maintain his swagger. he must he must he must be intoxicated by ritual as well as result. look at me i am laughing. i am laughing. i am lapping cocaine from the hard brown palm of the bouncer. and i trust my guitar. therefore we black out together. therefore i would run through scum. and scum is just ahead, ah we see it, but we just laugh. we’re ascending through the hollow mountain. we are peeking. we are laughing. we are kneeling. we are laughing. we are radiating at last. this rebellion is just a gas our gas a gas that we pass.