A les societats mediterrànies, i concretament a la siciliana, com és la gabellina, es té el costum de parlar bé dels morts, almanco en públic. Aquestes societats, dividides en famílies, en tribus, malparlen les unes de les altres, es fan la punyeta tot el que poden, però quan mor una persona tot són elogis i lloances, en un exercici que alguns antropòlegs qualificarien d’hipocresia, uns altres de bona educació i encara uns altres de caritat cristiana.
Per això avui, que vull parlar d’un mort, em vénen totes les prevencions del món perquè no voldria caure en cap dels exercicis que he esmentat abans. Perquè som gabellí, perquè som sicilià, perquè estic tocat del bolet i som un personatge més d’aquests que es mouen entre les tribus gabellines sense sebre molt bé on anar a parar, perquè de tant d’observar he arribat a no entendre res, perquè els miralls nostrus no reflecteixen la realitat, perquè els somnis i els miratges s’han fet gabellins per fer-nos creure que tot va bé, que tot continua igual, quan en realitat, rere la façana del teatre on hi representam la nostra comèdia quotidiana, és el corc el qui guanya aquesta gran partida de cartes trucades que hem convertit en vida.
* * *
Per tant, avui que ha mort un homu, jo podria mirar cap una altra banda i fer com si no passàs res. Perquè aquest homu, per a la majoria dels mortals, ha estat un homu qualsevol, un altre dels gabellins que han passat per aquí i que han fet coses que han agradat a uns i coses que han desagradat als altres, talment com ens passa i ens passarà a tots: les tribus gabellines només es posaran d’acord per dir algunes bones paraules de tots i cadascun de noltrus el dia que siguem morts. Bé, potser fins i tot ni això!
Finalment però, no he volgut mirar cap a una altra banda perquè la meva relació amb aquest homu no era normal, perquè per mi aquest homu no era un homu normal: era i és un homu màgic i, per tant, la meva relació amb ell també ho era, de màgica. I les coses màgiques són molt males d’obviar, perquè ens persegueixen i ens acompanyen tota la vida, i fins i tot més enllà.
* * *
Un dels primers records que m’han quedat fixats dins la memòria, és jo dret davant el Recreo, esperant. Esperant l’arribada d’uns homus màgics que em duran regals. Els veig arribar a la plaça de l’Orient i un d’ells parteix per amunt amb el seu cavall i s’atura davant mi i em dóna un parell de presents. Li don les gràcies i un parell de monedes. Finalment em diu: “I que no em donaràs un beso, tu?”. I jo, amb una mica de por, l’hi don.
Era el rei negre.
I des de llavors sempre vaig demanar que per favor fos el rei negre qui em fes els regals, perquè el meu rei era el negre i ja sempre ho seria.
I així passaren uns anys en què la relació entre el rei negre i el nin que jo era es va anar afirmant de cada vegada més, fins que un dia vaig trobar que aquella veu del rei negre em sonava, que la coneixia, i vaig descobrir que el rei negre era un homu com els altres, com tu i com jo.
Curiosament, però, això no em va produir cap desil·lusió, cap desengany; vaig entendre que em feia gran, que els dies passaven, també els anys, les coses canviaven, els jocs, els amics, els familiars, els reis, Capdepera, l’ambient, la visió...
I malgrat tot, encara vaig voler que un altre any, que una vegada més, vengués el rei negre a dur-me els regals, perquè la màgia continuava, continuava dins mi, dins el meu cor d’infant que tornava gran.
I des d’aquell dia el rei negre va ser un homu normal, però, al mateix temps, per sempre més seria un homu màgic, i des de llavors sempre que l’he vist he esperat que aquell homu em fes un regal, potser el regal definitiu, el regal que em canviaria la vida i em faria entendre moltes de les coses que fins ara no he arribat a entendre, regals que m’ajudin a tirar endavant, a encarar el bo i el dolent que un dia o l’altre ens cau al damunt quan menys ho esperam.
Pensava, cada vegada que el veia, en aquell nin que creia en la màgia, en aquells moments, en aquells dies, on pensava i creia que tot era possible, en aquells dies en què la mort era tan sols una paraula, en aquells dies en què Capdepera era tan gran com qualsevol dels planetes del sistema solar i que el Recreo i s’Auzinar eren continents complets on la màgia era terrenal i espiritual, en una combinació exacta que s’acostava molt a la veritat.
* * *
Ara el meu rei negre ha mort. Fa uns mesos el vaig veure començar a partir cap al més enllà des de la plaça de l’Orient, com ho feim tots els gabellins. Però fins i tot aquell dia en què jo sabia que ell partia a cercar la mort amb un somriure, vaig esperar que em fes el regal definitiu, el regal que creia merèixer per haver cregut tots aquests anys en la màgia, en la màgia humana d’un homu normal i corrent.
I fins ara mateix he cregut que encara me’l faria, perquè els gabellins, almanco els de la part espiritista del poble, sabem que no necessàriament tot s’acaba amb la mort, que més enllà de tot això encara hi ha espai per a seguir rebent presents, per a seguir esperant amb un somriure a la boca, com sempre feia ell.
Finalment, però, avui mateix he entès que el regal definitiu no arribarà mai, perquè aquest regal definitiu ja me l’havia fet fa molts i molts anys.
He entès que el regal definitiu és la màgia mateixa, la màgia que ell va regalar en forma d’objectes qualssevol a aquell nin que esperava dret davant el Recreo i que mai no l’ha abandonat.
Gràcies, Pep!
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
10 juliol 2011
PS
Aquest escrit duu una foto provisional. No he trobat la manera
de convertir la foto en format cel·lular que guard dins el meu cap en un
format que es pugui publicar. Si qualcú té una foto en paper o digital
del meu rei negre, li agrairia molt que me la deixàs adjuntar a aquest
escrit. Quedaria molt més complet.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada