Fills d’un cassinu

 Publicat a Cap Vermell, 12 octubre 2020

(Tot pensant amb en Toni Torreta i de l’Orient, és a dir: en Netzer)

 

Toni Netzer damunt una bicicleta diminuta fent voltes a la plaça de l’Orient.

 

Pero en el día de su muerte, cabeceando como una góndola, se ve llegar a un natural guajalote de mala brillantina, principal Tomás Risitas, pasándose la estrella de su espuela por los labios, para estimular una canción con lo de adentro.             

José Lezama Lima, «A partir de la poesía», La cantidad hechizada.

 

No cal dir que posar-me a escriure sobre una «mort» no és una cosa que em vengui de gust ara. De fet, no ho faria per res del món. Però la mort sempre ens acompanya. És aquí, al nostru costat i, en aquests temps pandèmics són moltes les persones que ens han deixat sense que ens haguem pogut acomiadar. Han partit. I ja està!

Però ara ha mort en Toni de l’Orient, aquell nin rosset amb el qual sempre em vaig sentir identificat per moltes coses, perquè, com veureu, la nostra vida va tenir molts moments que varen circular en paral·lel per unes carreteres que, finalment, sembla que ens porten a tota pastilla cap a la Mort, cap el sobam on l’únic que podrem fer, segons abans del desenllaç, és somiar que mai ens morirem, però seran uns somnis dels quals segur, segur que despertarem i la pantalla de la nostra visió es posarà en negre en qualsevol moment.

 

Així que, malgrat tot, avui he de parlar d’en Toni Netzer i, sembla, ho he de fer en passat.

Com ja deia més amunt, hem compartit algunes coses al llarg del nostru periple i, les dues primeres són d’aquestes que marquen caràcter i duren tota la vida.

Tots dos som fills d’un cassinu, tots dos vàrem créixer dins aquest ambient familiar i públic a la vegada, exposats al millor del poble però, potser, també al pitjor. Però, tant per bé com per mal, aquest va ser el nostru primer món, el món dels nostrus pares, el món dels nostrus padrins, un món poblat de persones que xerraven molt i fumaven i bevien mentre la vida passava i noltrus anàvem creixent sense pensar gaire en què volíem ser quan fóssim grans. Unes bicicletes diminutes, uns pins a la plaça, un bosc enorme com si fos una selva impenetrable que en realitat era un petit alzinar, un camp de futbol ple de fang, uns tiradors amb gomes de roda de bicicleta, unes bolles i uns forats, ... un castell ple de figueres de moru...

 

I la segona gran coincidència és que tots dos anàrem a parar, encara ara no sé per què, a La Salle de Manacor, amb els frares, com ho deia en Netzer. Interns. És a dir, no vèiem Capdepera en tota la setmana. Només dormíem a casa un dia o dos. I l’únic que realment aprenguérem, si més no jo, va ser a enyorar Capdepera i a les persones estimades que allà deixàvem per tant i tant de temps, perquè aquesta comèdia va durar molts anys. Però allà coincidírem amb molts altres gabellins, entre ells en Xiscu Llissa, també cassiner per via familiar com noltrus i encara en actiu. Vist des de la distància, crec que això, aquesta gran companyia gabellina, va ser el que ens va salvar d’alguns d’aquells personatges que, a vegades amb noms angelicals, esdevenien autèntics malsons que no ens deixaven viure. És segur que aquella experiència ens va marcar, i molt... De fet, gairebé sempre n’acabàvem xerrant i jo, he de confessar-ho, a vegades encara tenc malsons i me despert pensant que som en aquell dormitori enorme que tots noltrus compartíem en aquell edifici fred, sense personalitat, on se suposava que ens ensenyaven a ser homus de profit però no ens ensenyaren ni a fer-nos els llits... i així ens ha anat.
 

Fills d’un cassinu.

 

Després tant en Xiscu com en Toni seguiren la carrera cassinera i jo encara m’estic demanant per què no ho faig fer jo. Encara me deman exactament quin tipus de carrera he fet. Però bé, això és un altre tema i avui ens toca no acomiadar en Toni de l’Orient fins el 1973 o en Toni Netzer després de 1973, en Toni Torreta sempre, com va dir ell mateix en el Pregó de les Festes de Sant Bartomeu del 2012, sinó xerrar d’ell, xerrar amb ell, encara que, evidentment, tenc la sensació que no aconseguiré expressar tot el que sent avui, tot el que en realitat voldria dir, tot allò que necessit compartir per trobar-me més a prop de tot allò que va ser real, que va existir, però que no es pot dibuixar amb aquestes paraules maldestres que és l’únic que tenc ara mateix a mà i potser l’únic que sé fer servir, encara que sigui d’aquella manera.

 

En Netzer poc abans d’acabar els seus estudis d’Enginyeria Aeronaval
per dedicar-se de ple a l’Enginyeria Humana i Cassinera.

Alguns anys després de La Salle, quan ja érem més grandets, tornàrem a coincidir en la vida nocturna gabellina. Un temps de disbauxa noctàmbula que segurament culminaren en els programes musicals de Ràdio 99.9, en la qual n’hi havia un que es deia «Truita de gargalls» on ell hi va coincidir amb un altre gran desaparegut no se sap com, que es deia, i encara es diu, Pep Cuní, i en les festes desorganitzades que acabaven molt, però que molt malament i molt tard, en les quals fins i tot jo vaig arribar a cantar. Hi ha fotos espectaculars en les quals sortim tots noltrus fets un desastre i, per tant, val més no reproduir-les per tal que quedin com una guspira de la memòria que és allà en un racó dels nostrus cors.

Després, amb en Barona, en Pota, en Gori i tots els altres, va venir aquella època meravellosa i irrepetible de Capdepera Ràdio, la qual, evidentment, estava molt a prop de l’Orient i les converses inacabables a la barra moltes vegades es convertien en un producte radiofònic que s’arribava a emetre per les ones. En podríem fer un gran àlbum de tot allò, però potser millor que no, que ho deixem anar i ho recordem com el que va ser: una època irrepetible on encara pensàvem que érem importants en aquest món, en aquesta vida que no perdona. Evidentment, tot es resumeix en què encara ens sentíem joves i potser fins i tot ho érem.

 

A tot això, jo en realitat havia desaparegut de Capdepera. Coses que passen. Tothom va fer la seva vida. I quan vaig tornar, ell ja era, un altre cop, un dels amus de l’Orient. A poc a poc, també per circumstàncies de la vida, jo vaig anar tornant també a l’Orient i a les diverses tertúlies que allà s’hi varen congriar, algunes de les quals encara continuen itinerant entre can Patilla i l’Orient i d’altres s’han convertit en un dinar anual de porcella que sempre té l’Orient com a punt de reunió dels comensals.

A més, cal no oblidar-ho, va ser l’encarregat de servir el Myotragus al forn que ens empassolàrem després de les dues excursions organitzades per diferents societats a la cova de na Barxa, en humil i extraordinari homenatge gabellí a Dorothea Bate, descobridora d’aquell animaló. Ja en vaig parlar en algun article o fins i tot en un parlament dins la mateixa cova, referint-me a «les cuines elegíaques de l’Orient» i sé que a ell li va agradar tot aquest trull. I a mi també, és clar. 

 Servint el Myotragus a una banda d’il·lusionats.

 

Després tenguérem una època de vida tranquil·la i senzilla, sempre a l’Orient, xerrant de tot això que he apuntat més amunt, però també, especialment, dels seus viatges. Perquè ell ha viatjat molt més que jo. Els meus viatges han estat gairebé sempre estàtics, assegut en una taula de ca meva o en una biblioteca simulant que faig estudis de moltes coses i prenc notes que després ni jo mateix entenc, com va dir en Felpudito dels meus poemes. És vera que el meu cap ha donat moltes voltes, però això és tot: el cap ha rodat, i també el meu esperit, però el cos no s’ha allunyat gaire de Capdepera. I així estic encara. Per això, precisament per això, m’agradava tant escoltar la seva veu explicant històries, descrivint paisatges, travessant platges immenses que jo veia a través dels seus ulls... i del seu accent caribeny que tant bé sabia imitar quan volia.

 

En els seus viatges cubànics sempre es presentava per allà, cap el nord de Santa Clara, amb un porc i una caixa de rom. I jo he de confessar que vaig aprendre més sociologia cubana xerrant amb ell a l’Orient que llegint llibres i més llibres.

I a això volia arribar. En una d’aquestes converses cassineres li vaig dir: «Bé, en el pròxim viatge a Cuba m’hauries de dur un llibre de Lezama Lima». No sé com s’ho va fer, el cert és que quan va tornar del proper viatge va comparèixer amb un llibre incomprensible i, precisament per això, molt clarivident que es titula La cantidad hechizada. El va comprar –va dir– en una plaça de l’Havana per pocs pesos i des del primer dia m’ha duit de corcoll. És un llibre publicat el 1970 per Ediciones Unión a cura de Dulcila Cañizares. A la mateixa editorial, oficial per suposat, hi ha llibres d’Heberto Padilla, de Reinaldo Arenas o del gran Virgilio Piñera, tots ells, com Lezama, més prest o més tard dissidents i exiliats exteriors o interiors. Però aquest de Lezama és especial per mi, perquè des del primer moment m’ha representat un repte molt i molt gran: és com estudiar una carrera universitària que saps gairebé amb certesa que mai no acabaràs i que, en tot cas, suspendràs en el darrer examen quan et penses que ja toques el final amb les puntetes dels dits.

 

I aquesta és una deixa, un repte, que m’ha deixat en Toni, no sé si volent o sense voler, que me durarà ja la resta de la meva vida que, tot ho sembla indicar, ja no serà gaire llarga, així que m’hauré d’afanyar a estudiar i no perdre més el temps en beneitures si és que vull entrar respirant per la porta del cel que dibuixa Lezama, una porta caribenya, sens dubte, exuberant, amb platges i palmeres, amb rius i cocoters, un cel envoltat d’aigu per totes parts, com Cuba, com Mallorca, un cel dibuixat en el somriure d’en Toni Netzer i en algunes de les seves pintures on es pot veure la meva orella escoltant els renous del món per sempre més; això sí, des de Capdepera, des de la plaça de l’Orient i des del centre de l’Univers, mentre en Netzer em serveix un gin-tònic i em dona conversa que m’ajuda a traspassar el temps.

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

8 octubre 2020

 

Orella i espai celestial pintats per Netzer.

 

No sé si podré aprovar aquest examen,
Toni, però ho intentaré.