Tenies una Dorada al davant
i, contràriament al que tots pensaven,
encara no havies lliurat el darrer combat.
Aquest estava per venir contra un pallet del port.
Però ara encara tots deien: Mirau! Aquell és Sombrita,
el campió de boxa. I tu reies i seguies amb la cervesa.
Et vaig mirar una bona estona i després et vaig saludar
i et vaig donar la mà, la mà d’un campió de boxa!
El bar era un bar atrotinat: cervesa i peix fregit
era el que prenien els clients habituals, tot gent
del Puertito i dels seus voltants, tot gent del sud
colrada pel sol, la mar i la terra.
No sé com anàrem a parar allà, ni tu ni jo,
però sospitava el per què de tu: havies tornat
després que s’acabassin les nits triomfals,
aquelles nits de glòria i combats.
Després de tot, tornaves als orígens i a la Dorada.
I allà estava jo, mirant-te, pensant en totes aquelles llegendes
que van i venen, que desapareixen de la premsa i del gran públic
per tornar a la barra d’un bar a mirar passar la vida
que mai més els tornarà a l’actualitat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada