Documentació Gabellina i Oriental (35)
Publicat a Cap Vermell, 30 gener 2016
L’escaquer del «Monopoly» gabellí vist des d’un bolet pel boletaire Felip Blancus.
Quan ja em pensava que havia trobat i transcrit (amb l’ajuda impagable de l’amu en Sebastià Xerafí)
els articles complets d’Antoni Domínguez Moll, n’han aparegut encara un
parell mallorquí que m’han fet pensar en la poca cosa que som, amb el
fàcil que és equivocar-se i també que mai res es pot donar per acabat i
per tancat, que totes les coses, i també els nostrus cors, han de restar oberts a noves troballes i a nous horitzons, a noves platges i a nous planetes voladors.
I
per celebrar-ho, tant la troballa com la pressa de consciència de la
nostra menudesa, o potser tan sols només la meva, he pensat que la
millor manera de fer-ho era donar a conèixer un d’aquests articles en
aquesta secció «modesta i moderada» —ara més que mai!—, que m’ajuda a
il·luminar la meva ment mentre transitam per paratges desolats i
gabellins que són, malgrat tot, el nostru paisatge vital.
Es tracta del segon article publicat per Domínguez i, com el primer, ho fou a El Obrero Balear, el setmanari socialista de més llarga durada entre les publicacions obreres (1900-1936), en la qual, com ho dèiem de Foch y Fum no fa molt, Capdepera hi té una presència gairebé constant.
Amb el temps, com ja he contat en altres articles,
Domínguez es convertirà en un articulista present en gairebé tota la
premsa obrera de Mallorca i, ja durant la guerra del 36, de Menorca.
Cap el Castell, que connecta els gabellins amb el Més Enllà [sic].
No
cal dir que molts dels seus articles són ben actuals. Potser per això
m’agrada xerrar d’ell, perquè a vegades no tenc la sensació de tractar
amb una persona del passat, sinó que les seves reflexions dibuixen també
el món d’avui, tal vegada perquè les coses realment no han canviat tant
com voldríem ni com ens volen fer creure.
Sí,
és cert que a voltes ho fa des d’ideologies fracassades i que, per què
no dir-ho!, moltes vegades han acabat en mans de criminals, però el
desig de canviar les coses (de canviar el món, vatua el món!) persisteix
malgrat tots els fracassus i malgrat totes les malediccions.
En
un món com aquest, en què el nacionalisme radical degrada les cultures i
les nacions, en què l’integrisme religiós amenaça l’estabilitat
emocional de les persones i els empeny a una guerra de tots contra tots,
en què el capitalisme s’aprofita de totes les contradiccions, dels
egoismes desbocats i, amagat en un fals anonimat rere les cortines dels
«mercats», domina tots els ressorts de l’economia que fan que de cada
dia els rics siguin més rics i els pobres siguin més pobres... [veure
l’informe d’Oxfam del 2015, Uf!!!]
En
un món així, és bo recordar personatges com Antoni Domínguez que, des
d’un lloc petit, allunyat i abandonat de tot, com era Capdepera, tractà
d’aplicar la màxima revolucionària que tan de moda s’ha posat avui en
dia: «Pensa globalment, actua localment».
El molí d’en Cofeta, que ens llança cap a la mar Mediterrània via Carregador.
En
aquest article que avui presentam, Domínguez denuncia la mà negre del
capitalisme internacional, però també la privatització de la natura que
exerceixen els nostrus estimats cacics locals. Aquesta part del
seu text segueix essent ben actual: les barreres i les tanques han
tornat a ser ben visibles i la parcel·lació de la terra amenaça
seriosament amb la seva mort. Mort no natural, evidentment.
Quan
el va escriure —novembre de 1930—, es veia el final de l’etapa
dictatorial (1923-1930) i s’albirava un canvi de règim, en el qual
Domínguez s’hi implicà personalment i fins a les darreres conseqüències.
Les eleccions municipals d’abril del 31 foren un plebiscit que derrocà
la monarquia i començà l’etapa republicana, que molt prest va mostrar
les seves mancances i renúncies. Domínguez també ho va denunciar i s’hi
va oposar: no volia vendre els seus somnis. Ara bé, els seus somnis
acabaren en una paret de la Mola de Menorca amb unes bales disparades
pel capitalisme internacional i pels cacics locals. «Pensa globalment,
actua localment», i llavors els tirs te venen de tots els costats.
Això
és el que li va passar a Domínguez, assassinat pel capitalisme i pel
caciquisme molts junts dins la morterada del feixisme, i aquesta és la
lliçó que hem d’aprendre.
Què
diria ara Domínguez amb tot el que ha passat des del seu assassinat el
1939? Bé, és una pregunta retòrica que en realitat mai es podrà
contestar, però també és lògic que ens la facem, o si més no que jo la
em faci.
M’agradaria
esbrinar el seu pensament, ser per unes hores, uns minuts, en
Domínguez, i escriure un article com aquest que avui presentam, o com
molts dels altres que hem pogut llegir al llarg de tots aquests anys:
disparar amb la ploma abans que et disparin a la Mola!
I,
malgrat tot, veiem la diferència entre 1930 i 2016. Si Domínguez el
1930, com dèiem, albirava un nou estat de coses, la instauració d’una
nova civilització, d’una altra relació entre les persones; ara, el 2016,
no hi ha cap «revolució» en marxa, si més no a Espanya. Els resultats
de les darreres eleccions de desembre parlen amb eloqüència: els partits
del règim tenen una majoria absolutíssima agombolada per l’Ibex-35 que
no fa preveure cap sotrac i ens fa veure que la «revolució espanyola»
era un bluf. Només la revolució catalana està a l’agenda i és la única
que té credibilitat per tombar el capitalisme d’«amiguets» que ens té
colonitzats.
Quant
a la «revolució mundial», més necessària que mai com es pot comprovar
llegint l’informe d’Oxfam enllaçat més amunt, sembla que ni hi és ni se
l’espera. Per tant, Domínguez, què fer?
Molt
prest farem unes sessions espiritistes i estaria bé que compareguessis
per allà i ens donassis un poc de llum (interior), per a veure-hi clar
en mig de tanta fosca capitalista i colonial.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
Conócete a ti mismo
Pues
precisamente, por eso, porque nos iniciamos en el conocimiento de si
mismos y del papel que representamos sobre la tierra es que damos
batalla a la clase privilegiada: capitalistas y grandes y medianos
terratenientes.
También
comprendemos que el pobre frente al rico es un esclavo que ha de sufrir
mil humillaciones y muchas iniquidades y nunca le es permitido
beneficiarse de las ventajas del Progreso que es, injustamente,
patrimonio exclusivo del capitalista, que lo acapara todo. Pero sin
embargo el Progreso mismo obedeciendo a la ley de su evolución irá
iluminando las inteligencias, dará energía y decisión a las voluntades y
entonces será el «Levántate y anda» del Socialismo, es decir: Que la
poderosa acción de los desheredados de la fortuna romperá diques y
vallas de la propiedad privada dando a todos lo que es de todos,
igualmente que el oxígeno que respiramos. Nosotros somos la tierra y la
tierra es nosotros y nadie tiene derecho a disfrutarla exclusivamente.
No
es legal y es contra la naturaleza que las ventajas que nos ha dado ese
mago llamado Progreso lo hayan de gozar unos pocos y la inmensa mayoría
de la Humanidad haya de revolcarse por el lodo del monstruo de la
miseria. ¡Ah! Esas absurdas leyes implantadas por los romanos hay que
destruirlas y las destruiremos. ¿Quién será lo bastante fuerte y audaz
para disolver y anular nuestras santas ideas redentoras de la Humanidad?
Nadie.
¡Ah burgueses y haraganes de las tierras, no os valdrá ser reaccionarios y tener una legión de diablos a vuestro favor!
A
nosotros nos asiste la razón fundada en la lógica de la ley natural.
Empezamos a despertar de nuestro profundo y largo letargo cataléptico y
por eso es que somos rebeldes ante el actual régimen, sabemos que la
rebeldía en casos así eleva y dignifica. El hombre de la época presente
ya comienza a utilizar con indomable energía algo de los sublimes
instintos de los que está dotado. ¿Y como no? Si tiene el monumental
evangelio de Carlos Marx que le inspira y le sirve de guía? ¡Esto si que
es la mejor y más verdadera y positiva de las religiones!
* * *
En
esta Capdepera, señores, hay unos cuantos propietarios, o mejor dicho,
grandes terratenientes, con humos de señores feudales. Mirad si serán
egoístas y arbitrarios, que no contentándose con vedar la caza, nos
vedan hasta las setas! ¿Os asombráis? Pues eso no es nada. Según mi
opinión el mejor día nos vedarán los caracoles y el aire que respiramos.
¡Fíense ustedes de esos magnánimos corazones!
Capdepera Noviembre 1930.
Antoni Domínguez Moll
El Obrero Balear (14 novembre 1930), p. 3.
El port internacional de Cala Rajada, lloc d’entrada
i sortida de queviures emocionals passats per la duana de Cala Gat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada