Final d'època

Infracròniques neocolonials

Publicat a Cap Vermell, 19 agost 2012

Un matrimoni confús però feliç

 

 

Tots sabem que vivim un final d’època on les relacions entre l’economia i la política s’estan trastocant o, si més no, s’estan clarificant, diria jo. El polítics s’han convertit en uns empleats del poder econòmic i les alternatives polítiques s’estan mostrant impotents per a engrescar la ciutadania en nous projectes de futur. La crisi, la famosa crisi, ha servit d’excusa per tal que cadascú es llevi la careta i mostri el seu vertader rostre. La dreta no ens sorprèn amb les seves receptes i el fet que ens enganyàs en campanya electoral no deixa de ser «normal»: forma part, ens agradi o no, del circ electoral en el qual s’ha convertit la «democràcia». Que l’única promesa que ha complit la dreta espanyola sigui marginar la nostra llengu i la nostra cultura, no deixa, per desgràcia, de ser «normal» perquè forma part del seu projecte nacionalista. Per tant, vivim un final d’època a nivell global que té, evidentment, les seves repercussions a nivell estatal i local.

En aquest petit nivell ens trobam amb una dreta que intenta justificar els disbarats econòmics i lingüístics que perpetren els seus governs a nivell estatal i autonòmic. I amb això ja tenen prou feina, pobrets! Perquè han d’excusar mesures indefensables que agredeixen el cos social, la seva cohesió i la seva salut mental. Alguns, per altra banda, poden pensar que tota aquesta ràbia contra la nostra llengu és irracional i atempta contra qualsevol lògica, però no és ben bé així: en té de lògica, una lògica que ens du directament a parlar de situació colonial amb totes les seves lletres.

I l’esquerra? A nivell global mostra una gran confusió ideològica i d’acció política, una incapacitat esgarrifosa per a presentar qualsevol mena d’alternativa, una por estratosfèrica per a defensar allò que sempre havia defensat: el pagament equitatiu de les despeses i el just repartiment dels guanys, entre moltes altres coses. I, a més, s’ha acomodat tant al «sistema» que els seus càrrecs públics semblen còpies xereques dels de la dreta i s’han sumat alegrament a la formació d’aquesta nova «casta» de polítics que defensen únicament els seus interessos, els seus interessos de «casta». Sembla de rialles, però no ho és!

Les persones normals i corrents hem deixat de creure en ells, i de confiar-hi, perquè han donat sobrades mostres que no ho són, de fiar.

El que està passant a Capdepera és molt il·lustratiu de tot això que volia dir. La «casta» política d’«esquerres» està actuant talment com ho faria la «casta» política de «dretes», en un totum revolutum que du la societat al desànim, a la impotència i a la indiferència, deixant la porta oberta a qualsevol mena de populisme que segur que apareixerà en un futur polític no molt llunyà. Per tant, la responsabilitat de l’esquerra en aquests moments convulsus és enorme perquè el buit que ha deixat serà omplert per aventurers i pirates. O potser ja són aquí, i es troben tant a la dreta com a l’esquerra. Potser els aventurers i els pirates s’han fet els amus de les nostres institucions i ens menen inevitablement cap el desastre.

Serveixi com a il·lustració de tot això que vull dir les pàgines 4 i 5 de la revista local Faxdepera del 28 de juliol passat, les quals són un compendi de les males arts que apliquen alguns dels polítics gabellins d’«esquerres», amb la complicitat entusiasta de la premsa confusa i confusionària: cartes confidencials reproduïdes parcialment, excuses de mal pagador, insinuacions insidioses, escarni dels treballadors públics, al·lusions a suposats anònims donant per fet que els feren alguns dels treballadors. Això dels anònims té gràcia, perquè forma part d’una llarga i negra tradició del nostru poble des de temps immemorials, la culminació de la qual fins ara havia estat el famòs Felpudito i les seves misèries anònimes i d’una covardia extrema.

En fi, l’atac sistemàtic als treballadors en general i als treballadors públics en particular forma part d’una trama conspirativa que pretén acabar amb les societats democràtiques. Tot el procés de negociació col·lectiva [?] dels treballadors públics del nostru Ajuntament ha destapat la vertadera naturalesa dels personatges que governen la nostra màxima institució local i se’ns mostren dirigits per una mesquinesa que podríem qualificar d’infantil, si no fos que ens mena cap el penya-segat, cap el diluvi universal i final. Les amenaces, les coaccions i els xantatges han estat en l’ordre del dia al llarg de  tota aquesta «negociació» [?]. Menyspreu personal i col·lectiu, intents de divisió dels treballadors, arbitrarietat màxima, desconsideració cap als sindicats, nul·la separació del que és públic del que és privat... aquestes són les senyes d’identitat que han mostrat els representants actuals dels rojus gabellins en una mena de harakiri que arrossega una tradició centenària cap a un final caòtic i trist, cap a un populisme semblant al peronisme que, recordem-ho, tant pot ser de dretes com d’esquerres, però sempre al servei dels poderosus i del capital.

Com s’ha arribat fins aquí? Les culpes, evidentment, estan repartides. Tots tenim la nostra part de responsabilitat, però ha de quedar ben clar que uns en tenen més que altres, de culpa. Els reietons i els tirans solen arribar al poder a través d’una conspiració de palau i a Capdepera també ha estat així. Vist en perspectiva, podem afirmar que hem assistit a una conspiració de palau que ha triomfat i s’ha fet amb el poder sense passar obertament per les urnes, i tots hem fet de beneits, de beneits útils; uns més que els altres, tot s’ha de dir. Aquesta conspiració ha portat a la cúpula de l’Ajuntament una concepció de la política basada en l’arbitrarietat, la improvisació, els atacs sistemàtics als dissidents i a una defensa numantina de la «casta» política i les seves prerrogatives, que ha convertit els treballadors en el boc expiatori de tots els mals, talment com fa la dreta a nivell estatal i autonòmic. Per tant, on és la diferència? Quina és l’alternativa? Quina és la sortida?

Efectivament, final d’època: després d’ells, el diluvi, és a dir: el peronisme dels ressentits.

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

agost 2012