Documentació Gabellina i Oriental (36)
Publicat a Cap Vermell, 22 juliol 2016
Aquestes
darreres setmanes cercava documentació per a acabar un treball que feia
molt de temps que m’ocupava. L’atzar (per culpa del meu mal cap, tot
s’ha de dir) em va posar al davant el document que presentam avui i que
m’ha fet fer un parell de reflexions que vull compartir.
La primera és que tot és provisional i, per tant, aquesta mena de feines mai no s’acaben (Gloriosus
aquells que tot ho acaben i ho acaben bé!). Així les coses, quan menys
ho esperes apareix un document nou, i després un altre, i vas afegint i
afegint, fins que un dia dius: «Prou!». Tanques l’ordinador i te’n vas a
fer una volta i a trobar-te de cara amb l’«ara i aquí». Perquè de sobte
te n’adones: has fet un viatge en el temps i no hi ha temps per a
entendre aquest viatge, no hi ha temps, ni paraules, per expressar la
complexitat que passa per davant els teus ulls en forma de papers vells i
rebregats, i molt manco tens «temps» i paraules per a expressar el que
diuen els documents que no has trobat i tal vegada no trobaràs mai. I
aquests documents són les «partícules elementals» que formen un univers
que hom creu poder recrear. Però segurament no és així, perquè a moltes
d’aquestes partícules o no les veus o potser no són tan elementals com
pensaves, i les pots dividir i subdividir fins déu sap on!
Així
ens trobam «jugant» amb un trencaclosques meravellós, fet amb una
mescla explosiva d’ignorància i d’honestedat, les peces del qual ens
guien per un laberint on hi ha de tot, excepte la «veritat».
Per
a la segona reflexió cal parlar directament del document en qüestió. Es
tracta de la resposta del batle de Capdepera a un qüestionari del
Jutjat de Manacor sobre un dels personatges més importants del
socialisme gabellí. Em referesc a Miquel Ferrer Alzina Gallu (1881-1934), casat amb Magdalena Coll Alou Fornera, dels quals ja en vaig parlar a El metodisme a Capdepera i dels quals en tornaré a parlar en el futur.
Tot
sembla indicar que aquesta resposta podria estar relacionada amb el
Tribunal de Responsabilitats Polítiques creat pel Règim feixista amb una
Llei de 9 de febrer de 1939, poc abans del final de la Guerra Civil.
Aquesta Llei és una més de les mesures repressives que va exercir la
justícia [sic] militar no tan sols contra l’esquerra, sinó contra els
demòcrates, i que va intentar un extermini físic i/o moral de tot el que
representa una democràcia, cosa que sembla que van aconseguir.
Però
el que més crida l’atenció és la data en què el Jutjat demana aquesta
informació depurativa: 1943. I ho és perquè Miquel Ferrer havia mort el
1934, dos anys abans del cop d’estat militar que va provocar la guerra.
Aquesta
és, per tant, una prova més que l’enfrontament no va acabar el 1939,
sinó que va continuar i continuar, i que la repressió no va perdonar ni
tan sols als morts com Ferrer, que va tenir la «sort» de no morir
assassinat per les tropes perquè una malaltia se’l va endur abans. Però
així i tot, el seu «record» va passar pel Tribunal de Responsabilitats
Polítiques, on aquells feixistes torturaven econòmicament els demòcrates
i els seus familiars, fossin vius o fossin morts.
Tot això ens du a una pregunta inquietant però pertinent! La Guerra Civil, realment va acabar o encara dura?
A
vegades cal una resposta simple a una pregunta complexa i, com un ninet
innocent, puc dir que si la bandera de Franco encara penja al balcó de
la casa del darrer batle republicà de Palma, Emili Darder, confiscada
poc abans del seu assassinat, això vol dir que la guerra no ha acabat.
Que el feixisme ha penetrat tan profundament dins la societat, que no és
cap escàndul veure la mateixa bandera que duien els botxins d’un batle demòcrata presidint la casa on aquest va viure molts anys i que li fou robada i mai retornada a la seva família.
Façana de la casa d’Emili Darder ocupada per la milícia.
En
podríem posar fins al cansament, d’exemples, i tots ells ens
confirmarien que la guerra no va acabar mai. La persecució que pateixen
els republicans encara avui en dia n’és, però, la prova més gràfica i
més entenedora. Perquè ara sabem que una policia política
dirigida pel ministre de l’interior i sense control judicial, es dedica
a perseguir els republicans, en aquest cas catalans, d’una manera tan
barroera, que fa feredat pensar fins on poden arribar. I també sabem que
els republicans, especialment si som catalans, podem acabar tancats i
torturats en una txeca, afusellats i cremats a Son Coletes o assassinats
a traïció per un llunàtic qualsevol, mentre la «societat espanyola» es
dedica a caçar Pokemons.
Val
més riure que plorar! I així ho farem, riurem per les butxaques de tots
aquests banastres que s’han proposat acabar amb la democràcia i fer-nos
la vida impossible.
Talment com ja ho feren amb un mort, Miquel Ferrer Gallu,
el qual va demostrar que és possible de viure i de morir amb dignitat
en un món de cada cop més aliè a qualsevol rastre d’humanitat, on el
capitalisme ara s’autoanomena «financer» i on la democràcia ha deixat
senzillament d’existir.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
18
juliol de 2016, a 80 anys del començament de la guerra inacabada, i dia
en què la televisió pública espanyola programa la pel·lícula El santuario no se rinde.
* * *
El
document en qüestió es troba a: AMC Correspondència 228 / 1129 -
13/08/1943 - Antecedents conducta M. Ferrer Alzina. També publicat a La memòria escrita de la llata.
El funcionament del Tribunal de Responsabilitats Polítiques a les illes Balears ha estat estudiat per Francisco Sanllorente.
En
contestación a su escrito de 5 del actual, relativo a Miguel Ferrer
Alzina, tengo la distinción de informar a V.S. lo siguiente:
a)
Figuró en el partido socialista hasta su fallecimiento, ocurrido
aproximadamente en 1934. Fue el principal organizador de dicho partido
en esta localidad y su presidente.
b) No aparece desempeñara cargos en entidades administrativas en representación de partidos políticos.
c)
Figura aun a su nombre y al de su cónyuge una finca rústica de media
cuarterada (35 a. 51 ca.) que satisface 1’22 ptas. anuales de
contribución. Mientras vivió explotaba un comercio de ultramarinos y de
industria de palmito.
d) Por haber fallecido con anterioridad no pudo realizar actos a favor ni en contra del M.[ovimiento] N.[acional].
e) Entre sus correligionarios gozaba de consideración social y ejercía sobre aquéllos un notable ascendiente.
f) Era natural y vecino de esta villa. Su viuda reside en la misma, calle General Franco, 12.
g) No consta fuera condenado por la jurisdicción militar.
Dios guarde a V. S. muchos años.
Capdepera, 13 de Agosto de 1943, El Alcalde.
Sr. Juez de 1ª Instancia e Instrucción del partido de Manacor.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada