Me’n vaig a Andròmeda i no tornaré

La Biblioteca del Golea (32)

Publicat a Cap Vermell, 5 desembre 2020

 

Andròmeda. Fotografia d'Àngel López i Rafael Pacheco.

A time there was –as one may guess

And as, indeed, earth’s testimonies tell–

Before the birth of consciousness,

When all went well.

Thomas Hardy

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

novembre 2020

 

La vida amb la ràdio és divertida i profitosa. Però de vegades et deixa consternat. És el que m’ha passat darrerament. Puc triar moltes ràdios, o això que ara en diuen postcats. És a dir, puc escoltar la ràdio, uns programes determinats, quan vull, sense horaris. I jo m’he tirat a programes científics, musicals, històrics, entre altres. I així, ho faig quan em ve bé i també mentre camín o vaig en cotxu. Amb una d’aquestes surt un científic que ha fet una tesi doctoral sobre les galàxies, el seu naixement, el seu creixement i, sí, la seva mort. Aquell xerrava de tot això com qui xerra de sembrar patates. Supòs que en sabia un ou. Jo no li puc discutir, evidentment. Però quan començava a xerrar de xifres és quan quedaves consternat de debò i, a més, et marejaves.

 

Això m’ha dut a mirar un poc per aquí i per allà, a llegir alguns llibres que siguin comprensibles per jo. I la consternació ha anat en augment.

 

Mirau, Carl Sagan, entre altres, va arribar a dir que a l’Univers hi podria haver més de 10 mil bilions de galàxies. En fi, no ho puc escriure en zeros perquè sortirien de la pantalla i, a més, no en sé. Això ens dona una idea de la magnitud de tot plegat. Perquè la nostra Via Làctia, que és enorme, només és una d’aquestes bilions de galàxies i té entre 100 mil i 400 mil milions d’estrelles com el nostru sol i per travessar-la d’una punta a l’altra necessitaríem entre 100 i 150 mil anys, sempre i quan anàssim a la velocitat de la llum, és clar.

 

Però, i què me’n deis de les distàncies! També fan feredat!

 

L’altra galàxia més propera sembla que és la dels Núvols de Magalhâes que es troba a 200 mil anys llum. Evidentment, comptam en anys llum perquè en kilòmetres perdríem el cap. Però a mi, la que em crida més l’atenció és Andròmeda, perquè l’ull humà encara la pot observar sense cap estri òptic. Andròmeda està a 2,5 milions d’anys llum.

 

És a dir, quan en aquestes nits clares sortim a passejar sota la volta celeste amb un amic o una amiga que s’orienti per allà dalt i ens assenyali amb el dit un punt lluminós i ens digui: «Allò és Andròmeda», això voldrà dir que estam mirant una imatge, una composició de llum, uns punts lluminosos, o qualsevol altra cosa que volgueu imaginar, que correspon a una «realitat» que es va produir fa 2,5 milions d’anys.

 

A tot això, arrib a una sensació d’estar atrapat en un lloc molt petit i llunyà de l’Univers. Perquè, efectivament, sembla que el nostru Sistema Solar és una cosa molt i molt petita. És a dir, noltrus som en realitat formiguetes que anam carregant trossus de pa, de gra o d’herba seca per amunt i per avall, però de fet no ens movem d’un petitíssim trosset de terra que va a parar a un forat.

 

Xerràvem d’anys llum. La velocitat de la llum és de 300 mil km per segon. Per hora en són 1.080 milions, de km. Arribar a Andròmeda són, com dèiem, 2,5 milions d’anys llum. A la galàxia més propera, 200 mil anys. És a dir, tot està molt lluny.

 

Però és que sortir del Sistema Solar és, ara per ara, del tot impossible, perquè es tractaria de viatjar al llarg de milers d’anys. Pròxima Centauri, l’estrella més propera que tenim, es troba a 4,2 anys llum. Amb la tecnologia actual estaríem 18 mil anys per arribar-hi.

 

I la velocitat de la llum és, i potser serà en molts d’anys (segles?, mil·lennis?), inabastable. Perquè sembla que per ara la màxima velocitat que ha arribat a agafar un estri fabricat per humans és de 58 mil km/h, o potser una mica més i tot. És a dir, si la velocitat de la llum fos d’un milió de km/h hi estaríem molt enfora d’arribar-hi. Però, amics i amigues, és de mil milions. Oblidau qualsevol esperança de sortir del sistema solar, per favor, si més no d’una manera «convencional», amb permís –més bé demanant perdó– del relatiu Albert Einstein i del big bang Stephen Hawking i el seu lligam inextricable entre l’espai i el temps, on, però, tot segueix estant en mans de la velocitat de la llum, pel que he pogut entendre. Encara que amb la teoria quàntica i amb les seves partícules amb infinites històries mai se sap el que pot arribar a passar... Però tot ens fa pensar que «les lleis de la física conspiren per a impedir viatges en el temps a escala macroscòpica». La microscòpica potser podria ser una altra cosa.

 

Tal vegada per això alguns s’han encapotat en arribar fins a Mart, que està a «dues passes», però no de visita, sinó per quedar-s’hi i construir en aquell planeta desolat una ciutat d’un milió d’habitants, els quals, com deia, no hi anirien de visita, sinó que s’hi quedarien per sempre. Fins i tot té un o deu noms: Nüwa, és un d’ells, i es té la pretensió que sigui autosuficient i, per tant, no depengui de la Terra. Molt bé, però recordau allò de la velocitat de la llum: inabastable, per ara. I recordau també el què suposarà viure en un planeta erm, amb una radiació insuportable i amb una força de gravetat molt inferior a la nostra. Sembla més un càstig que un premi.

 

I tot això de Mart i d’altres afers espacials és perquè es preveu que la Terra acabi els recursus en un temps relativament curt. I, per tant, com als westerns, els homus necessiten nous reptes, noves fronteres per violar, i alegrement se’n van a Mart, o volen somiar que hi podran anar, a continuar fent-ne de les seves.

 

I efectivament és així de terrible. Caminant caminant, escolt un altre programa de ràdio, on un cosmògraf en funcions de viatger en auto-stop pel Brasil ultra, des del Mato Grosso sense mates fins a l’Amazones més fluvial amb platges d’arena del Sàhara i amb camioners armats fins a les dents. Distàncies enormes, però abastables sense haver d’anar a la velocitat de la llum, això sí. Però la corona humana que envolta el pulmó del planeta s’està acarnissant amb la diversitat biològica i amb cavalls i també amb maquinària molt més pesada i sofisticada, està fent una destrucció tan i tan enorme i sistemàtica que els nostrus ulls veuran la seva fi en una data que ja no és indeterminada. I, evidentment, continuen amb el genocidi encetat amb la colonització d’Amèrica i que ja fa segles va denunciar De Las Casas.

 

És a dir, com ja preveia fa uns anys el gran Eudald Carbonell, la cursa espacial no podrà guanyar a la cursa autodestructiva. El capitalisme enterrarà qualsevol somni de vida terrenal ajustada a la crua realitat, la ficció del creixement indefinit serà la tomba no del capitalisme sinó de la humanitat, si no és que una mutació generalitzada del nostru cervell ens converteix en persones abans que sigui massa tard i tenguem, aviat, la sana visió d’abolir les fronteres, els estats amb les seves estúpides clavegueres i els seus criminals fons de rèptils, les multinacionals i les seves corporacions sense cor i els seus fons d’inversió asexuats, el capitalisme local i el global amb els seus mercats militaritzats i «anònims», la mobilitat forçada i turistitzada de la gent, la propietat privada, els exèrcits, la burocràcia del castell... i aprenguem un altre cop a conviure amb la Terra i reprenguem la saviesa de l’ajuda mútua sense pors, sense repressions, sense obediències cegues... amb amor i mirada clara.

 

Perquè sembla que els extraterrestres no hi arribaran a temps per aturar-ho, si no ho feim noltrus, especialment si han de venir d’Andròmeda. A més, quin interès pot despertar el nostru planeta entre els bilions i bilions de planetes? Crec que cap. Des d’Andròmeda en realitat el que veuen, si és que veuen res, és una mena de moneies que encara no saben fer foc i que encara tardaran molt a aprendre’n.

 

Ara que les moneies ja saben fer foc i algunes coses més, valdria més que s’esforçassin a conservar aquest planeta, perquè –ens hauríem de desenganyar ara mateix!– res indica que puguem viatjar a un altre planeta tan bo, tan bell i amb tanta d’aigu, com ho ha estat aquest fins ara.

 

Jodie Foster, protagonista de la pel·lícula Contact, basada en una obra de Carl Sagan, després de rebre uns missatges estrambòtics des del més enllà de l’espai sideral i de fer fer una inversió multimilionària per a construir una estranya nau espacial seguint les indicacions d’uns éssers ignots, l’únic que aconsegueix és tenir una conversa íntima amb el seu difunt pare en una de les platges d’Andròmeda. És a dir, en una de les meravelloses platges de Paradella, que és exactament el que faig jo des de Capdepera sense haver d’invertir ni un duro ni anar gaire més enllà de Cala Agulla.

 

Per tant, benvinguts al futur, perquè això és tot el que hi ha i res més, pel que sembla. Els grans viatges espacials són, de moment, converses íntimes amb els nostrus estimats esperits en unes platges d’aigus tranquil·les i transparents. Els nostrus somnis poden volar a la velocitat de la llum, és clar que sí, però els nostrus cossus encara no, i, pel que veig, no ho podran fer «relativament» mai.

 

Bé, me’n vaig a bussejar per una de les platges d’Andròmeda i no tornaré més, perquè crec que no tendré «temps» i potser tampoc no en tendré ganes.

 

 

 

PD

 

La ciència de cada vegada respon més a preguntes que solien formar part de la religió.

 

La Terra està amenaçada en tants aspectes que resulta difícil ser positiu. Les amenaces són massa grans i nombroses.

 

L’univers és un lloc violent. Les estrelles s’empassen planetes, les supernoves llancen raigs letals a l’espai, els forats negres xoquen entre ells i els asteroides cauen a cents de kilòmetres per segon.

 

Estic convençut que els humans necessitam deixar la Terra per a evitar córrer el risc de ser anihilats.

 

El nostre futur és una cursa entre el poder creixent de la nostra tecnologia i la saviesa amb què la usem.

 

Stephen Hawking,

Breus respostes per a les grans preguntes

 

 

PD final

1. Totes les dades científiques escrites pels meus dits poden ser errònies i potser els científics obren el «miracle» i finalment ens podem escapar per un forat de cuc i començar una nova vida interestel·lar o intergalàctica on els grans seran petits i els petits seran grans, o podrem fer surf per l’espai amb unes enormes veles solars que ens llançaran a gran velocitat per les ones gravitatòries que porten al «més enllà».
2. Sembla que no hi ha un déu, hi ha una cosa pitjor.