Teatre als cassinus de Capdepera

Calaix de sastre del Golea

Publicat a Cap Vermell, 11 agost 2011

 

Des de l’any 1962, segons conta Meyme a les seves cròniques, no teníem notícia que es fes teatre, jocs de mans i màgia als cassinus de Capdepera. Ara, però, ens han arribat rumors que dissabte passat, 6 d’agost, festivitat de Sant Salvador d’Artà, es va fer al cassinu de l’Orient l’assaig general d’una obra que es representarà properament al Teatre Principal, la qual cosa pot voler dir que tornarà aquesta tradició perduda al nostru poble.


Pel que sabem, es tractava de calibrar la resposta espontània del públic davant un esclat simulat de violència. No sabem gaire coses de l’argument, però pel que conten els privilegiats que tengueren l’oportunitat d’assistir a aquest assaig general, és més o manco el següent:


Els actors secundaris, asseguts, prenen uns aperitius tot esperant que arribi l’hora d’anar al dinar anual, com fan des de fa molt de temps; un dinar pesat, generalment de porcella, la qual cosa requereix una gran ingesta de Campari o de vermut, i també d’aigu clara. En això arriba l’actor principal, xerrant per telèfon; s’atura en una de les finestres, deixa per un moment el telèfon i comença a cridar insults i consignes de tota mena dirigint-se a un dels actors secundaris. Després continua xerrant per telèfon fins que acaba la conversa, entra i va cap a un altre dels actors secundaris, al qual, pel que sembla, vol donar una sèrie d’explicacions sobre les motivacions del seu deliri. Les explicacions, però, tornen a ser crits, insults i consignes que pugen de to fins que tots els clients comencen a demanar-se el perquè de tot allò, què és el que està passant. Quan sembla que tot s’acaba, un petit comentari que ningú no pot escoltar, d’un dels actors secundaris, és el detonant d’una altra tongada de crits amb insults i consignes encara molt més pujades de to. El públic està expectant i molt despistat pel contrast que representa veure l’actor principal cridant sense ordre ni concert amb la tranquil·litat oriental dels actors secundaris. Potser aquesta és la filosofia de l’obra, la idea-força amb la qual es vol fer pensar el públic: davant la pulsió tel·lúrica de l’odi i de la guerra, uns Camparis i unes botelles d’aigu; però tampoc no ho podem afirmar del tot.


Finalment, els actors secundaris, amb un somriure d’orella a orella que torna a despistar el públic, paguen les seves begudes i es dirigeixen cap a la porta fent petits comentaris a l’actor principal, el qual, ple de ràbia i d’impotència, els acompanya fins a la sortida i torna als mateixos insults i consignes, perd l’oremus i acaba amb embarbussaments infantils ja del tot incomprensibles que es poden sentir per tota la plaça i des dels carrers veïnats. Els actors secundaris es giren, contemplen la cara desencaixada de l’actor principal, riuen una estona i se’n van tranquil·lament cap a la porcella. L’actor principal s’asseu en una taula entre el públic i dina.

 

Més o manco aquest és l’argument que ens han contat. Quant a la posada en escena, va ser fantàstica, així com també l’atrezzo i, sobretot, el maquillatge. Per a aquest darrer suposam que es varen utilitzar tècniques noves, perquè, diuen, l’actor principal va canviar de color diverses vegades al llarg de la representació, sense que aparentment ningú li retocàs la cara. Va acabar vermell com un xupa-xup de maduixa davant l’admiració de tot el públic.

 

I això és tot el que hem pogut saber d’aquesta obra representada de manera espontània davant un públic que no estava avisat de res i que va acabar demanant-se si allò que havien vist era una tragèdia o una comèdia. Meravellós! Aquestes coses només poden passar a Capdepera i a la plaça de l’Orient!

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

Comentaris