Els mil països de la memòria

En una versió lliure dels fets no res no quadra

amb allò que esperàvem,

                                       tu no vens i em dius el que les meves orelles

desitgen sentir –sentir: tot el cos espera una ordre

que trenqui el miratge de l’impossible–. Pensa-ho:


Jo ara aquí, tot sol, lluitant amb el paper


per fer reviure una passió que només existeix en el meu cervell:

Tu, única, en els mil països de la memòria


i aroma de platja i l’olor del teu cos vertader,


existent a la fi com allò en què sempre he cregut


i que sempre m’ha tengut (presoner)


entre uns braços hipotètics: els teus.


Vine –em dius–, però jo ja hi som


i és un món on no hi ha veus per a retornar a cridar,


i fluctuam entre un sí i un no quan potser hi ha un potser...


Un potser malgrat tot...


fill d’una desesperació que ha entrat en el nostre cos


a cops d’il·lusions trencades en els parallamps de la ciutat


i és la ciutat del futur allò que ens ha matat el present


i tal vegada encara no hi hem arribat del tot,

                                                                        per això

tu ets viva encara mentre te vaig creant

dia a dia entre hiverns i llamps.

 

Intempèrie, [7], 1985