En una versió lliure dels fets no res no quadra
amb allò que esperàvem,
tu no vens i em dius el que les meves orelles
desitgen sentir –sentir: tot el cos espera una ordre
que trenqui el miratge de l’impossible–. Pensa-ho:
Jo ara aquí, tot sol, lluitant amb el paper
per fer reviure una passió que només existeix en el meu cervell:
Tu, única, en els mil països de la memòria
i aroma de platja i l’olor del teu cos vertader,
existent a la fi com allò en què sempre he cregut
i que sempre m’ha tengut (presoner)
entre uns braços hipotètics: els teus.
Vine –em dius–, però jo ja hi som
i és un món on no hi ha veus per a retornar a cridar,
i fluctuam entre un sí i un no quan potser hi ha un potser...
Un potser malgrat tot...
fill d’una desesperació que ha entrat en el nostre cos
a cops d’il·lusions trencades en els parallamps de la ciutat
i és la ciutat del futur allò que ens ha matat el present
i tal vegada encara no hi hem arribat del tot,
per això
tu ets viva encara mentre te vaig creant
dia a dia entre hiverns i llamps.
Intempèrie, [7], 1985
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada