La connexió vikinga i el Raval de Santa Catalina

La Biblioteca del Golea (33)

Publicat a Cap Vermell, 20 desembre 2020

Me rodeo de libros,

son tantos que me están creando problemas

Albert Herranz, Geografía interior (Tenerife, 1994)

La taula en la qual estan tots asseguts és plena de botelles i quan un got és buit immediatament una mà obre una de les botelles i el torna a omplir.

Sitg Dagerman, «Jocs nocturns», a 7 contes suecs, versió catalana d’Albert Herranz (Palma, 1999)

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

desembre 2020

Per intermediació de la meva filla, na Sireta Llulla, m’arriben dos llibres d’Albert Herranz Hammer (Estocolm, 1970) que m’han fet pensar molt, primer en ell i després en el que representa una persona com ell per tots noltrus. En fi, ja m’imagín que no seré capaç de traslladar al paper tot aquest trull, tota aquesta connexió que voldria que veiéssiu amb els vostrus propis ulls. Però bé, allà va...

N’Albert i jo ens coneixem des d’abans de conèixer-mos, la qual cosa pot semblar estranya, però és ben real. Els nostrus esperits es varen trobar a Tenerife sense que els dos hi coincidíssim mai, per allà. I és que l’Albert va publicar el seu tercer llibre a l’Editorial Baile del Sol, que primer havia estat una revista en què jo hi havia col·laborat amb algunes traduccions i que més tard publicaria un llibret meu de poemes... La isla era un volcán.

I segurament per això va ser que un bon dia ens trobàrem per Ciutat, probablement al bar Can Toni o al Martí, dels quals ell era un habitual i, a més, els dos cafès han acabat d’una manera o altra, essent llibres seus. Del Martí en va publicar un opuscle en el qual el bar parla d’ell mateix. Can Toni va donar nom a una col·lecció de llibres que encara està en actiu i el número 1 de la col·lecció és un llibre seu, El jugador de triquet (1998), maquetat per la cambrera del Golea i amb un pròleg del bibliotecari del Golea, que sembla que som jo: «I jugues perquè no queda res més que jugar, encara que no hi creguis, encara que tot sembli igual, perquè al cap i a la fi saps que no pots combatre el renou de les màquines amb el silenci, que només la música, potser només ella, et podrà ajudar. I per això, tan sols per això, segueixes endavant».

En tot cas, els llibres que m’han arribat recentment són, aparentment, molt diferents. El primer és un relació enciclopèdica sobre un lloc petit i concret de la ciutat de Mallorca, com ho és Santa Catalina. Un lloc emblemàtic en el seu temps, i encara ara mateix tot esperant que no es converteixi tan sols en «un concepte immobiliari», i en el qual els dos hi hem viscut alguns anys. De fet, ell no n’ha deixat de xerrar mai i aquest llibre d’avui n’és la prova més palpable.

Entre caramulls de llibres i papers de ca meva (cosa que també em crea problemes, Albert) he trobat aquesta fotografia de premsa, en la qual hi surt jo assegut entre el públic en un dels actes que a vegades s’organitzaven al Montepio del Raval, una societat centenària a la qual el capitalisme sense ànima li va robar el local. A l’acte hi participava l’Albert, però no record amb motiu de què, però potser presentant alguns dels seus llibres o de les diverses editorials que ha fundat, especialment les Edicions del Moixet Demagog o potser es tracta de la fotografia de l’acte de presentació de les Plaguetes del Raval que es va fer en aquell local: «Les Plaguetes del Raval es presentaren l’any 2001 a un local tan simbòlic com és el Montepio de l’Arraval, a Santa Catalina (Palma). Varen sorgir com una idea de posar a l’abast dels cataliners i catalineres la història que els ha donat la seva identitat».

Després, amb el temps, els dos ens hem allunyat físicament de Santa Catalina per a emprendre noves aventures vitals. Però aquest llibre demostra que ell, especialment, no se n’ha desfet mai del tot i que encara es passeja per aquells carrers perquè sap que també són els seus carrers. I conserva aquell orgull de ser cataliner com una de les seves grans senyes d’identitat.

L’altre té una aparença de més internacional, perquè és un llibre que parla d’Islàndia i de tot el món nòrdic, del qual ell també en forma part. Però, com no podia ser d’una altra manera en un internacionalista com ho és l’Albert, també es parla de Santa Catalina i de Mallorca. De fet, una de les coses que m’ha sobtat més del llibre, han estat les grans semblances entre les nostres illes i l’illa nòrdica. Per exemple, un islandès ara es pot trobar que al centre de Reykjavíc no l’entendran si parla la seva llengua, l’islandès. Això que ara mateix sorprèn a molts d’islandesus, és el que ens passa a noltrus des de fa molts anys. Evidentment, tot això té a veure amb el turisme i la globalització, mal entesa certament, perquè en realitat del que es tracta és d’una uniformització, d’un nou colonialisme que, a Mallorca, s’ha ajuntat amb el vell, amb el de sempre, amb el que ens ve de fàbrica amb el nacionalisme destructiu que domina el Regne d’Espanya i el seu règim autoritari.

El turisme està posant en perill l’equilibri biològic d’Islàndia, però també l’equilibri emocional dels islandesus. És a dir, talment com ens ha passat a noltrus ja fa unes dècades: semblava que el turisme ens havia tret de la misèria però el que ens ha portat en realitat ha estat una misèria moral que ja no sabem com revertir. Els islandesus, en aquest sentit, tenen molt per aprendre de noltrus però, per suposat, per a no imitar-nos.

Hi he trobat una altra semblança entre els islandesus i els mallorquins o, si més no, els gabellins i és, oh, sorpresa!, l’espiritisme. Segur que alguns en faran broma d’això, però per mi no ho és cap, de broma. Jo també aniria a demanar una segona opinió a l’esperit d’un metge mort que em mereixi confiança i també he anat i aniré a veure la meva padrina Antònia Cataiola per tal que em curi amb les seves mans de pagesa i de cuinera. Jo també miraré les pedres i em sorprendré a mi mateix parlant amb elles perquè sé que estan vives i tenen moltes coses a dir i, de fet, les diuen. Jo també viatjaré tan lluny sense moure’m de casa per tenir una llarga conversa amb els esperits que m’interessen i que em poden ensenyar allò que necessit per a sobreviure dins aquest marasme sense sentit. Jo també aniré a Islàndia i menjaré bacallà i beuré svarti dauði amb els morts i els escriuré poemes perquè els esperits islandesus els puguin traduir a la seva llengu incomprensiblement moribunda al centre de Reykjavíc.

Tot això, entre moltes altres coses, trobareu en aquests llibres que jo tan sols només he apuntat, però sense por a exagerar consider que són dos llibres importants per a entendre el món, el d’ahir i el d’ara mateix, per a desxifrar tots els missatges que ens arriben, plens d’amenaces però també plens d’esperança. I és que ens mostren les dues cares d’una mateixa moneda i, finalment, descobrim en el seu rerefons, que el capitalisme ataca el mateix cor de les persones desposseint-les no tan sols dels seus paisatges, sinó també dels seus sentiments.

Perquè efectivament ens movem dins aquesta contradicció perpètua que va del zero a l’infinit i per on, ens agradi o no, hem de transitar de la millor manera possible. I Albert Herranz n’és un exemple viu de com moure’s dins aquest món tan complicat i tan senzill a la vegada que, a més de des del zero a l’infinit, també va del localisme a l’internacionalisme sense solució de continuïtat i sense fronteres, ni de les mentals ni de les altres. Perquè n’Albert Herranz Hammer més que inquiet és persistent i un exemple clar i pràctic del pensament llibertari que ens pot portar a la «felicitat» (ui, perdó!), però que per fer-ho requereix d’un compromís amb la terra, sí, però també, i especialment, amb les persones, un compromís on ja no hi ha nord ni sud, ni est ni oest, sinó poemes cardinals que van escampant la llavor de la nostra revolta que és l’únic camí que tenim per a enfrontar-nos a la por i al desert erm que ens volen vendre com a vida «normal».

Des de Santa Catalina i es Jonquet, des de Suècia o des de Reykjavíc, des de la revista Nosaltres tot just acabada de néixer i des de moltes altres trinxeres culturals, n’Albert ens convida a rompre les costures d’aquesta vida mineral sense veu, per a cridar ben fort que encara, malgrat tot, som aquí i que tenim totes les ganes del món per a seguir viatjant per les múltiples voreres dels nostrus cors, potser cansats però encara bategants, per a tornar a cridar ben fort que encara caminam i que, ho podeu ben creure!, aviat tornarem al centre de Reykjavíc i allà hi plantarem la llavor d’aquesta nostra revolta permanent tan sols dient uns mots senzills i fàcils d’entendre: «Geturðu vinsamlegast sett mér kaffi?» i parlarem un altre cop la llengu dels amors que mai ens han abandonat.

Ég skrifa í miðbæ Reykjavíkur

þetta ljóð um steina,

um hafið og um brennivín

sem fylgja okkur

fyrir þessa vetrarumferð

með miklu ljósi eða miklu myrkri,

það skiptir ekki máli,

vegna þess að augun venjast því að leita

allt sem verður okkur mikilvægt

að fara þessa innri ferð

sem mun taka okkur aftur

í miðbæ Reykjavic