La veritat de les escoles

Molt bé! sabem que la pastura no creix quan convé,

el crit de l’animal és ric en matisos


i la Perfecta estructura trontolla davant la bellesa.

Ara i aquí

                hi ha l’epopeia de les plantes

amb un risc insospitat

que prové de les galàxies desconegudes.


Com lligar tanta fantasia?


Provocam dient allò que cal?


Ara som pocs asseguts a l’ombra d’un claper,

humitat mallorquina que ens arriba fins als ossos,

serenitat mediterrània de les poques oliveres,

cant d’ocell,

                       eco de les coves mil·lenàries.

Sí, jo som aquell

i tu ets el somni,

                          el somni que somià la bellesa

desconeixent la veritat de les escoles,

i tenim el futur

                       però aquest és poc


                                              i potser –tal vegada– acomplert.

Viatjam a una velocitat


en què el paisatge no és res, és marginal,


grans reactors propugnen la sortida immediata,

anys llum d’una banda a l’altra


de l’escardat silenci sideral.

 

Intempèrie, [2] 1985