L’amor enmig de la guerra

Hi ha una dualitat en tot,


l’amor, el nom, el país

tot just pressentim la immensa buidor de les paraules,

el crit de guerra que tot ho eixorda,


l’ànima i el cos de la present disbauxa personificada en les estàtues.

Jo som aquell

                       i el meu amor és ella,

però, ai las!, quina és ella?

Aquella que surt de la platja despullada


en una nit d’estrelles i amb un vent que ens anuncia l’albada?

O aquella altra que trenca els plats damunt la taula


i talla les venes d’un monstre de pedra


per a demostrar que res és veritat damunt la terra?


Tots sols i a la deriva, hem de creure en les consignes?


Jo només crec en el seu cos


i res és més cert que aquest miracle


que fuig amb mi a l’altra riba


on trobam la calma i, oh, no!, les paraules,


altre cop, elles, miserables

i belles

            com donzelles


i perdudes com l’amor enmig de la guerra.

 

Intempèrie, [1] 1985