La caixa del meu cor pressiona damunt jo
i caic en un buit on les imatges són inconnexes,
on no trob el mirall (d’un somni) que ets tu:
cauen les llunes
ferides per una fletxa de sofre,
les platges són deserts inanimats
plenes d’autòmats sense cor.
Però no hi ha marees perilloses en aquesta mar,
solstici d’estiu, punt de reflexió carnal,
el cel i l’infern de la mateixa vida
sense possible retorn a un abans de cotó:
Què hi fem aquí?
No ho sé,
tal vegada allò en què no creiem,
allò que sempre ens ha repugnat,
la sortida d’un cercle ja tancat
amb la nostra misèria dedins
d’una economia qualsevol lliure de mercat.
A on som?
No ho sé,
tal vegada allà on mai hem imaginat,
en unes coordenades de mort i estralls
defugint la mirada dels éssers estimats.
Vida i raó, tot ben mesclat
per a beure com un suc verinós...
Aquí, on no és possible esperar
res de misteriós.
Intempèrie, [9], 1985
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada