[Teatre de Capdepera, 26 novembre 2016]
«La idea és infinita»
He de confessar que avui me trob una mica atabalat. Quan vaig començar a pensar que havia de presentar aquest llibre a Capdepera, me varen venir unes ganes enormes de sortir correntsus, perquè, entre altres coses, no sabia què dir exactament, ni quin to utilitzar per a dir-vos que faig aquí i explicar-vos algunes coses sobre una feina que m’ha dut anys i anys i que, malgrat tot, mai no s’acaba.
Ho heu vist, altres vegades m’he fet el graciós, vos he fet riure un poquet amb les meves beneitures; altres vegades m’he posat més transcendental perquè havia tengut una visió i la vos volia explicar. Moltes vegades de fet no he dit res. I no he dit res, perquè en realitat era el «meu personatge» qui xerrava per mi. Jo callava i observava. A vegades tenia un somriure a la boca, admirat d’aquest personatge meu i de les coses que arribava a dir!!!
Ara, alguns ho sabeu, el meu personatge ha mort no se sap molt bé de què i, per tant, no l’he pogut fer venir aquí, a xerrar per mi. Així que no em queda més remei que parlar «jo» avui vespre.
Estic content de fer el meu parlament al costat d’aquesta bandera i vos explicaré per què. Na Maria Fornera va contar a n’en Meyme que el seu pare, l’amu en Miquel Gallu, va anar a Manacor i d’allà va portar una bandera com aquesta i la va penjar a una de les finestres de la Sala. L’amu en Miquel Gallu era en Miquel Ferrer Alzina, fundador del socialisme gabellí i homu de conviccions fortes i sinceres.
Jo, a la meva manera, he volgut seguir el seu exemple. Vaig anar a Manacor, vaig comprar tela roja a can Fernando i la tia Bàrbara Rigus la va retallar i cosir per a convertir-la en aquesta bandera que avui m’acompanya i que també vaig penjar a la façana de la Sala, com heu pogut comprovar en aquest petit vídeo que hem vist en començar.
És del mateix color de la que surt a la fotografia del Primer de Maig de 1932; és roja, és del color del socialisme, és del color que feia vibrar el cor dels meus padrins i repadrins, i potser també dels meus pares quan eren joves. És del color que va fer vibrar el meu cor quan era jovenet i me sentia continuador de moltes coses que potser no entenia del tot, però que me venien per via intrauterina.
Per això, i per moltes altres coses, avui aquesta bandera havia de ser aquí, al meu costat, perquè amb ella hi són persones que mai no he deixat d’estimar i també hi són idees que mai no he abandonat del tot i que, per tant, formen part de les meves més íntimes conviccions.
Bé, una vegada dit això, com deia, el procés que m’ha dut a fer aquest llibre ha estat llarg. Quan vaig començar no sabia molt bé què en sortiria. Perquè he anat arreplegant i organitzant informació per tal de fer-me una idea aproximada del que és i què significa Capdepera.
No cal dir que no ho he aconseguit, perquè la pretensió potser era massa gran i, per tant, impossible.
Perquè Capdepera, al·lots i al·lotes, no té explicació!!! o, si més no, no en té una de senzilla.
Malgrat tot, de tota aquesta feina han anat madurant uns quants llibres que, amb l’excusa de Capdepera, en realitat potser parlen de mi. Llibres que aniran sortint en el futur, esper, i aquest d’avui n’és un primer tast.
Perquè, ara ja ho puc dir, sempre he enyorat Capdepera. Una Capdepera que no existeix més que en la meva ment, una Capdepera poblada per gent rebeca i de la qual ja no record ni els noms; potser només la fesomia. Perquè jo no som com la tia Maria Rigus, que se’n recordava de tot i més: els noms, els malnoms, els llinatges, els anys que tenien, on vivien, les relacions familiars de tots ells, la seva vida, els seus amors, els seus secrets...
Per tant, aquest llibre parla de mi i dels meus amors, de la meva enyorança i de la meva admiració cap a una gent que m’ho va donar tot i que m’ha fet el que som, tant per allò bo com per allò dolent.
D’això va aquest llibre, en realitat.
D’acord que també és un llibre d’història, encara que jo li dic crònica i més tard explicaré per què. D’acord que és un llibre on he tractat d’utilitzar els meus coneixements sobre la matèria i hi he aplicat les meves «habilitats» de documentalista (gabellí i oriental) de la millor manera que he sabut, però al mateix temps he begut de moltes altres fonts, unes d’escrites i d’altres que són més intangibles, però ben reals, perquè es basen en observacions, converses i somnis.
I per això aquest treball té una dedicatòria múltiple i la primera és per als meus padrins, per tots quatre. No repetiré coses que ja he dit sobre ells, però voldria remarcar que, com més temps passa, més a prop els sent, i aquest llibre que, d’entrada, em semblava que havia de ser un acomiadament de la presència vital dels meus padrins, ha resultat ser un retrobament i, com deia, un sentir-me més a prop que mai dels seus sentiments. A més, jo, que sempre els havia vist de vells, ara els he pogut conèixer de joves, i això m’ha impactat. I amb ells, aquesta dedicatòria també s’ha de fer extensiva a tots els socialistes de la seva generació, que potser fracassaren en el seu intent de canviar el món, però ho intentaren des d’una actitud humanista i, pens, majoritàriament republicana i democràtica.
També he volgut dedicar aquest treball a una persona que, en privat, he dit algunes vegades que era el pioner dels estudis històrics sobre Capdepera, i ara ho vull fer en públic. Es tracta de l’historiador Josep Terrassa, l’amu en Pep de na Maians, que, amb una gran perseverança ens ha anat posant fragments de Capdepera davant els ulls per tal que els retinguéssim dins la retina col·lectiva. Gràcies Pep.
I a l’amu Antoni Coix que, des de fa ja molts anys, sempre compareix amb papers, idees, llibres i fotografies, per tal que no se’ns oblidi que resta molta feina per fer. Gràcies Toni.
Hi ha dues dones gabellines que avui mereixen el meu reconeixement, perquè al llarg de molts anys han mantingut viva la flama de la memòria davant els intents dels poderosus i dels monàrquics per fer-nos oblidar. Són Catalina Fareta i Magdalena Raia. En el cas de Catalina, a hores d’ara encara no ha pogut enterrar el seu pare així com mereix, encara que ella fa anys que ho intenta i potser molt prest es podrà fer realitat. En Tassà del Castell surt al llarg d’aquestes pàgines com a militant del socialisme i també surt a la fotografia del Primer de Maig de 1932. Quant a Magdalena, va viure l’assassinat del seu padrí i l’empresonament dels seus pares, els quals són uns dels protagonistes d’aquest llibre.
Gràcies a les dues, perquè la seva lluita ha estat una de les més dignes que he vist mai.
Finalment, als meus fills, Miquel i Sira, senzillament perquè són aquí, al meus costat, i amb ells, a totes aquelles persones que m’han estimat aquests darrers anys i han vist com jo els fugia del davant per dedicar-me a aquesta dèria meravellosa i feixuga que és xerrar d’un mateix a través del seu poble, a través de Capdepera.
Ara també és un bon moment per a agrair a totes les persones que m’han ajudat a dur endavant aquesta tasca, algunes de les quals surten al llistat del llibre i que em perdonin si m’he oblidat d’algú. També és un bon moment per demanar disculpes per les possibles equivocacions en els noms i en les identificacions. Fer feina amb la microhistòria pot tenir aquest tipus de sorpreses desagradables, per les quals també deman disculpes als que es puguin sentir decebuts, com també ho faig als que es puguin sentir ofesos per les meves informacions o opinions.
Anem al gra, però. Aquest llibre de bon començament havia de tractar sobre les celebracions del Primer de Maig a Capdepera, perquè en la meva recerca anava trobant cròniques que em mostraven la importància real de les mobilitzacions obreres en un municipi tan petit i tan poca cosa com ho era el nostru. Després vaig veure que ja posats, podia afegir-hi totes les cròniques que ens mostrassin el naixement del socialisme, perquè en realitat el Primer de Maig a Capdepera no s’entén sense el socialisme.
I d’aquesta manera vaig pensar en fer aquest treball sobre el socialisme al nostru poble entre 1900 i 1936. I així com anava avançant en la tasca, més clar veia que havia de ser així, que havia d’aprofitar totes les cròniques i articles que anava trobant per mirar de reconstruir la gran crònica del socialisme gabellí fins al bestial sotrac de la Guerra Civil i les seves respectives matances.
I per això he optat per mantenir això de «crònica» en el títol, perquè la meva pretensió inicial era que parlassin els protagonistes i que jo intervingués el menys possible. Al final, però, la cosa ha quedat a mitges entre la crònica i la història, encara que el lector tendrà la darrera paraula a l’hora d’acabar de definir què punyetes és aquest llibre.
Jo, com podeu suposar, he tractat de mantenir-me a certa distància, però som ben conscient que no sempre ho he aconseguit, perquè tots aquests fets i sentiments que relatam en el llibre em toquen de ben a prop. I, a més, el desenllaç final del 1936 encara ens afecta i encara condiciona les nostres vides, ho vulguem reconèixer o no.
Avui segur que no és un bon dia per parlar d’ara, d’ara mateix, perquè estam aquí per altres coses tant o més importants, però molts dels episodis que hem viscut aquests darrers mesos i anys, són el resultat de no haver tancat d’una manera clara i democràtica les ferides que va provocar el cop d’estat feixista i la guerra civil que el va seguir. I, per tant, de no haver sabut fundar una nova república on «l’homu no sigui un llop per l’homu.» Ara, sembla que només a Catalunya principat resten republicans que intenten això, construir una república de ciutadans lliures, i alguns republicans gabellins, com jo, els admiram i els estimam com a germans nostrus que són. És una de les coses bones que puc fer per a seguir essent fidel a aquesta bandera roja i als meus padrins socialistes i republicans.
Perquè «la idea és infinita» i per això mateix no hem de tenir manies per mirar cap endavant, sense, però, oblidar el passat, que sempre, sempre ens alliçona i ens pot servir de guia si el miram amb generositat i amb el cor obert de bat a bat, la qual cosa ens fa comprendre la complexitat de la vida i també aprendre dels «errors».
I aquest llibre va d’això,
d’un poquet de mi i d’un poquet de tu,
del passat esplendorós dels socialistes gabellins i de les meravelloses dones del Grup Femení que tant ens han ensenyat i tant hem admirat,
de Magdalena Coll, de Maria Vaquer, de Bartomeu Gili, d’Antoni Domínguez, que escriviren unes paraules que encara ressonen dins la nostra memòria.
de lluites sindicals i de protestes contra totes les guerres,
d’històries locals i de visions internacionals que ens acosten a la humanitat,
de paraules valentes i d’actituds generoses,
de pors inenarrables i de poesia no escrita,
de sistemes opressors i d’esperits lliures,
de mística espiritista i de cançons i barricades,
de la Capdepera caciquista i de la Capdepera llibertària que s’hi va enfrontar amb orgull de classe,
del gran capital que ens tanca totes les portes que haurien d’estar obertes als somnis i a la imaginació i també de les petites coses que ens alliberen,
d’esquifides i treballades victòries i de grans i massa llargues derrotes,
de vius massa vius que tot ho acaparen i de morts i desapareguts que qualque dia retornaran aquí, entre noltrus, amb les mans plenes de flors roges i amb vent llibertari als cabells,
d’odis ancestrals que encara ens encalcen i de misèries i enveges que ens paralitzen,
de traïcions sense nom i de febleses i renúncies gairebé insuperables,
però també d’amor, de molt d’amor que és, o hauria de ser, el motor de la història per tal que aquesta ens menàs cap altres costats de la vida no tant traumàtics i més generosus, perquè amb la força de l’amor tot és i serà possible i també perquè amb l’amor la «Idea» encara és molt més gran i potser més infinita.
[Clicant sobre la imatge es pot llegir la crònica i les intervencions de la presentació]
[Clicant sobre la imatge es poden veure el vídeos de promoció del llibre]
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada