Un refugiat gabellí a Menorca: Jaume Alzina Sancho (1936)

Documentació Gabellina i Oriental (38)

Publicat a Cap Vermell, 19 febrer 2017




Avui presentam un text que ens dóna peu a parlar dels refugiats mallorquins a la Menorca del 1936. Molts d’ells havien fugit de Mallorca en esclatar la guerra: o bé es passaren a les tropes republicanes que desembarcaren a la Punta de n’Amer, com és el cas de Xerafí Nebot, secretari de l’Agrupació Socialista, o arribaren a Menorca en barca. I en barca, partint de sa Pedruscada, arribaren l’11 de novembre del 36 a Ciutadella sis gabellins: Bartomeu Gili Sirer Buuc, Pere Pellicer Pascual Barraqueta, Antoni Massanet Massanet Carbó, Miquel Julià Melis Pruna, Sebastià Gayà Gelabert i Jaume Alzina Sancho, president de l’Agrupació Socialista de Capdepera i militar de la marina retirat amb la Llei Azaña.
Aquest darrer, Jaume Víctor Alzina Sancho (1890-1942), és l’autor del document que podreu llegir més endavant, en el qual dóna les gràcies als menorquins per la seva fraternal acollida i denuncia el tracte que reben els republicans a Mallorca, on el «conde Rossi» i els seus esquadrons de la mort ja n’han fet de les seves.
Alguns d’aquests refugiats tengueren un paper destacat durant la guerra. Ens referim a Bartomeu Gili Buuc, administrador del diari comunista Nostra Paraula, i el mateix Jaume Alzina, president de la Federació Socialista Balear des d’agost de 1937 i president del Secretariat Antifeixista Mallorquí de Menorca. Cas apart és el d’Antoni Domínguez Moll, el qual ja es trobava a Menorca en començar la guerra i que també tengué un paper destacat en el Front Popular de Ciutadella i en la premsa menorquina. Tant Gili com Domínguez, moriran assassinats després de la caiguda de Menorca.
Jaume Alzina pogué escapar en el vaixell britànic Devonshire i en acabar la guerra va romandre una temporada refugiat a França i, evidentment, passà pels camps d’internament, fent bona la dita de Hanna Arendt que si et persegueixen els «teus» acabes en un camp de concentració i si aconsegueixes escapar acabes en un camp d’internament, els quals, per desgràcia, s’assemblen molt. Creient en les promeses de «misericòrdia» franquista, tornà a Mallorca, fou detingut i tancat a la presó militar de Cartagena, on morí el 1942.
Evidentment, qualque dia hauríem de xerrar més extensament del tema dels refugiats gabellins, la qual cosa ens donarà l’ocasió d’encetar alguns temes que són poc coneguts. A més, des de Menorca, com és natural, es té una visió diferent de la guerra. A Capdepera, per exemple, predomina la impressió que tota la repressió va ser dels feixistes contra els republicans, cosa que en el nostru cas és ben certa; però a Menorca la cosa no va anar ben bé així, perquè el «terror» roig i els «incontrolats» deixaren un rastre de morts i assassinats que va durar fins el novembre del 36. Després, com ja vos podeu imaginar, la repressió va quedar més «equilibrada» i es pot dir que finalment la cosa dels morts va quedar «empatada».
Ara, a més, el tema dels refugiats torna a estar a l’ordre del dia i és un dels grans problemes polítics i humanitaris d’Europa i, pel que sembla, du camí de no acabar gaire bé. Potser no recordam quan érem refugiats; ho dic aprofitant el títol d’un dels llibres més punyents sobre els refugiats republicans en els camps d’internament de França, escrit per Teresa Pàmies. Tancats en aquests nous camps, els refugiats sirians, o d’allà on sigui, són víctimes de la demagògia dels Comun(isme)s i de la xenofòbia de l’extrema dreta i de la dreta extrema, davant la impotència i/o la covardia de les «democràcies» europees, incapaces de fer front al gran capital i a la seva maquinària de guerra. Perquè, no sé si vos n’heu adonat, però si hi ha refugiats és perquè hi ha guerra!
Però sí, també hem tengut refugiats gabellins: a Menorca sembla que trobaren escalfor humana i a França la calor i el fred d’un camp de concentració sobre l’arena despullada de la Mediterrània. En fi, la mateixa història de sempre!
 
Manifestació a Ciutadella celebrant la victòria electoral del Front Popular (febrer 1936).

El text que llegireu a continuació, és el primer d’una llarga sèrie d’articles que va escriure Jaume Alzina Sancho a la premsa menorquina, a El Bien Público i a Justicia Social per ser més exactes. Aquests articles ens mostren un homu culte i llegit, implicat en els esdeveniments que sotragaren la democràcia i finalment acabaren amb ella.
Potser qualque dia mereixeran una lectura més atenta per a conèixer i entendre el pensament de tots aquells que s’ho jugaren tot en aquest «joc» de la història, que ho feren a primera línia, que no s’amagaren, que donaren la cara i que hi deixaren la vida.
 
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
 
* * *
 
Gratitud
Este régimen de hermandad desinteresada, de confraternidad hospitalaria, no puede subsistir más que entre los que, libres de prejuicios ancestrales y de costumbres atávicas, se desenvuelven sin más egoísmo que el bienestar del prójimo, sin jerarquías humillantes y sin limosneo para el desheredado.
He visitado a esa colonia de paisanos que ubican en el Lazareto y con profunda emoción, con sentida emoción de agradecimiento, he hecho comparaciones que no por odiosas son menos ciertas.
He indagado entre la ya numerosa colonia de mallorquines huidos del terror fascista y todos se extrañan gratamente de la acogida que se les ha dispensado en esta isla hermana, al revés del trato brutal que se les daba y se les da en nuestra tierra por parte de la cuadrilla de forajidos que asolan Mallorca con un terror que ni de palabra ni por escrito, sería capaz de reflejar en toda su magnitud.
El dolor de la repatriación no puede existir en nosotros porque este régimen no distingue de patrioterías. Sabido es que la patria, entendida como la entienden los que la monopolizan, «es el último refugio de los canallas», y nosotros los que hubimos de abandonar la nuestra, podemos dar fe de ello con sentimental expresión.
Cúmpleme, pues, expresar públicamente un deber de inmensa gratitud al pueblo de Menorca en nombre del auténtico pueblo mallorquín.
¡Camaradas, vuestra gesta que nosotros no supimos o no pudimos imitar, nos servirá de ejemplo en lo sucesivo!
Ahora sólo me resta daros a todos el más apretado y fraternal abrazo en nombre de los miles y miles de presos de ambos sexos y todas las edades que sufren los horrores de las mazmorras fascistas.
¡Camaradas, salud!
 
Jaume Alzina Sancho
Presidente de la Agrupación Socialista de Capdepera
El Bien Público (19 novembre 1936)


 

Comentaris