La Biblioteca del Golea (37)
Publicat a Cap Vermell, 6 setembre 2021
 |
| La multitud acompanya el somni de la mort sobre el Pont Zurita. |
Un dia d’abril de 1982 amb una fosca negra vaig aterrar a Tenerife a bord d’un Hèrcules atrotinat de l’exèrcit espanyol de l’aire, on m’esperaven una banda d’energúmens uniformats de la policia militar que al crit de: «Cabrones, Hijos de puta, ya sois nuestros!», ens demanaven tabac i a s’empentes ens feien pujar a uns camions de ramat que ens conduiria fins a la nostra nova llar: Hoya Fría. Allà ens esperava més gent uniformada amb cans ensinistrats per a olorar el perfum de les drogues i per acollonir-nos abans de començar aquella vida de cans, com ells, amb ells.
Prèviament, havíem partit de Mallorca 19 desgraciats com jo en vaixell fins a Barcelona, on férem nit en una pensió de mala mort de la Plaça Reial, i després en tren fins a Saragossa, la freda, on havíem de pujar en aquell bombarder sinistre, que recordava les pel·lícules de la Segona Guerra Mundial, i que després de sis hores de vol tètric ens havia de descarregar a l’aeroport del Sud, aquell que té nom de reina grega de quan encara era princesa nomenada pel nostre vell i estimat dictador Francisco Franco Bahamonde.
A Hoya Fría m’hi vaig passar setmanes tancat sense poder sortir. Ja ho sabeu, coses que passaven a la puta mili! Vaig perdre el temps miserablement aprenent inutilitats sobre jocs de guerra i sentint-me estrany en aquella illa que en realitat encara no havia conegut.
Finalment, el diumenge 2 de maig del dit any de 1982 vaig poder sortir d’aquell magatzem d’homes anomenat quarter, i amb la guagua estibada de persones indefenses i tan beneites com jo, vaig enfilar cap a Santa Cruz: la ciutat, la llibertat.
Vaig voltar i voltar, vaig mirar, em vaig prendre qualque cafè i després alguna cervesa, fins que vaig anar a parar –gairebé per casualitat– a la Rambla, que alguns ben nascuts anomenaven, i esper que encara anomenin, la Rambla del Porc (la millor Rambla del món, Eugenio Millet dixit).
I allà em vaig trobar amb la V Exposición del Libro de S/C, i vaig trescar entre les casetes per tractar de comprar-me el meu primer llibre canari. I la casualitat, o l’atzar, o la sort, o les tres coses a la vegada, va fer que jo, vestit amb l’uniforme reglamentari de l’exèrcit espanyol em compràs el llibre que acabau de llegir. En Pepe i na Dulce eren per allà i ella em va demanar si volia que l’autor me’l signàs, però jo vaig dir que no calia, vaig pagar les 225 pessetes que costava i vaig seguir el meu camí, i així aquest va ser l’únic llibre que em vaig comprar aquell dia en aquella fira, perquè, és clar, feia la mili i no tenia gaires diners.
El vaig llegir en un racó de la ciutat i assegut a la guagua mentre anava camí del quarter un altre cop. Des d’aquell dia em vaig convertir en «furtivo observador del rompimiento ultrajado de los volcanes».
Varen passar mesos i moltes peripècies, com que jo fos destinat a l’Hospital militar, al servei de cirurgia concretament, i assistia quotidianament a múltiples i diverses operacions en qualitat de no sé ben bé què… «Protòxid + oxigen = son». Després em varen concedir una llicència que pensava que seria definitiva, però, com veurem més endavant, va resultar ser només temporal i a començaments de setembre d’aquell any 82, quan em pensava que faltaven molts pocs dies per marxar definitivament de Tenerife, em vaig trobar un company de mili, un metge de l’hospital, assegut en el quiosc de la Plaça amb altres persones. Els vaig saludar i em convidaren a asseure’m amb ells. Ens presentàrem i xerrant xerrant va resultar que un d’ells era en Pepe, que record que en un moment donat em va dir: «Así que fuiste tu el militar que compró mi libro en la Feria del Libro…!» I efectivament era així. I, com ja podeu imaginar, vàrem riure molt d’aquella feta.
La conversa i les cerveses anaven a més i acabàrem sopant en un bar prop del carrer Fernández Navarro. No cal dir que aquell vespre em va costar molt arribar a l’hospital.
I vaig marxar de Tenerife amb l’adreça i el telèfon d’en Pepe a la butxaca, i vaig tornar a la Mallorca preautonòmica que tants maldecaps ens havia donat i que més ens donaria. Ens cridàrem per telèfon uns quants cops, sempre per xerrar de llibres i de l’ambient illenc que jo, a poc a poc, anava oblidant.
Però de cop, un bon dia vaig rebre una cridada telefònica d’un sergent i em va dir que havia de tornar, que la meva llicència s’havia acabat i que aviat rebria el bitllet i el passaport militar. Efectivament, així va ser i el 20 de març de 1983 volava cap el sud carregat de llibres de poesia per a regalar a en Pepe. A les sis ja era a S/C i a les set em trobava amb ell a les oficines de l’editorial Ecotopía, on ell feia feina, situades un poc més amunt del pont Zurita, en un carrer amb nom d’un altre general colpista, més o menys com el de la Rambla.
Xerrant xerrant, anàrem a parar a El Guanche, on les canyes eren bones i barates, i acabàrem sopant en una taverna que hi havia prop de l’Hospital militar i que crec que es deia Salamanca. I després, amb el 600 blanc de na Dulce, anàrem a Candelaria, on vivien en un xalet que potser es deia Villa Diana, però no n’estic del tot segur. Beguérem rom i xerràrem fins a altes hores de la matinada i fins i tot vaig llegir alguns poemes amb traducció simultània; concretament crec que es titulaven La soledat dels aeroports.
Amb les primeres clarors del dia ens adormírem, sense pensar que jo, a les vuit, havia de ser al quarter d’infanteria de La Cuesta. Cap al missudia em vaig despertar, vaig escriure una nota i vaig sortir pitant amb el meu petate a cercar una guagua que m’acostàs a S/C i després una altra que em pujàs fins a La Cuesta.
Me n’esperava una de grossa, però no va ser així: ningú em va dir res fins que al cap d’un parell de dies un tinent em va aconsellar que em perdés pels rentadors, que no em veiessin gaire fins que em trobassin alguna destinació per a fer una mica de feina. Vaig aprofitar aquells dies per a llegir Rayuela d’en Cortazar i vaig intentar oblidar la meva trista situació: perdut altra vegada i sense sortida en una caserna de l’exèrcit espanyol.
Finalment em donaren roba de militar un altre cop i em posaren al bar a fer cafès, entrepans i truites amb patates, i em donaren permís de sortida de les 5 fins a les 12. Així va ser com em vaig tornar a trobar amb en Pepe, un altre cop a Ecotopía.
Des d’aquell dia les nostres trobades foren habituals i els caps de setmana em convidava a passar-los a Candelaria, on férem grans disquisicions sobre el món i la bolla i, sobretot, sobre literatura. Record que em va recomanar un llibre d’Henry Miller, El colós de Marussi, del qual jo només coneixia els Tròpics i més tard jo vaig aconseguir pel meu compte El Temps dels Assassins. Efectivament uns grans llibres, un gran autor. Després de xerrar de llibres baixàvem al port, on en el quiosc de Juan Ravina fèiem grans partides de futbolin i, entre i entre, bevíem Doradas i menjàvem sardines torrades, o tonyina, com aquell dia que, per gran sorpresa nostra, trobàrem tot el port cobert de cadàvers de tonyines de totes les mides i mentre en Juan Ravina n’escorxava una per a començar la gran torrada, les barques no deixaven d’entrar, descarregar més peixus i tornar a sortir a continuar aquella gran pescada.
I després tornàvem al futbolin, perquè en Pepe era un gran aficionat al futbol, molt més que no pas jo en aquella època, i, a més, vaig descobrir amb sorpresa que era del Barça, que era del Barça fins i tot més que jo. I no entenia com un tipus de Madrid, tant de Madrid com ell, podia ser del Barça, però ho era, i tant que ho era!
Més tard vaig saber que el seu pare era català o d’origen català, però aquest no era l’únic motiu pel qual s’havia fet seus els colors d’un equip que representava un país que lluitava per la seva llibertat: precisament aquesta lluita per la llibertat era el que més l’atreia d’aquells colors blaugranes, perquè eren els colors de la Catalunya llibertària, de la Catalunya republicana, o almanco a nosaltres, en la nostra ingenuïtat malaltissa, ens ho semblava.
I a mi em va commoure aquest fet, perquè jo passava els matins i les nits en un ambient tronat de nacionalisme espanyol, on als catalans, per tal d’insultar-nos, ens deien «polacos», on quatre pijos amb galons de sergent o alferes de complement et feien fer guàrdies només perquè et negaves a parlar «la lengua del imperio» amb els teus amics també catalans. Ja durant els meus primers dies de soldat vaig haver d’aguantar que un tinent amb cara de dòberman ens cridàs que a l’hora d’omplir l’enquesta que ens passaven, en l’apartat d’idiomes que xerràvem, que no se’ns ocorregués escriure català, euskera o gallec, que allò no eren idiomes ni res. No cal dir que el primer idioma que vaig escriure va ser CATALÀ, així en majúscules, per tal que aquells desgraciats s’adonassin que no ens feien por, que mai, mai ens empegueiríem de ser allò que som: catalans; que ens podien segrestar el nostre cos i posar-li aquell uniforme infecte, però mai, mai no renegaríem de ser allò que som: catalans.
Així és que quan em vaig trobar amb en Pepe, madrileny del Barça, defensor de la nostra llibertat, que s’esforçava per a entendre i llegir la nostra llengua, vaig recuperar la meva fe en l’internacionalisme, no sé si proletari, lumpenproletari o què!, però internacionalisme, i vaig conservar el meu orgull de ser ciutadà de Polònia i de tenir la doble nacionalitat catalano-polaca.
A través d’aquelles llargues converses també vaig saber que havia passat per les presons franquistes, perquè formava part d’alguna de les organitzacions clandestines que pul·lulaven pel Madrid de començaments dels setanta, on va fer molts amics, alguns d’ells canaris, com Paco Tovar.
Després, amb la democràcia vigilada i controlada pels canons del capital amb la qual ens entabanaren a quasi tots, va venir el que va venir i en Pepe, i molts altres, varen marxar de la civilització per a cercar el seu propi paradís particular, i ell va pensar que aquest paradís es podia trobar a Masca, a Tenerife, i allà, juntament amb altres amics, entre els quals hi havia en Paco Gascón, varen muntar un taller de fusteria per mirar de guanyar-se la vida i veure passar el temps fumant-se un canuto de maria mentre contemplaven l’espectre boirós de La Gomera, allà al fons del barranc.
La maria, l’amor i la fusta varen durar el que varen durar i quan jo el vaig conèixer, l’any 82 com ja he contat abans, ja havia tornat a la civilització i havia començat una llarga i dura batalla per a trobar un lloc en aquest puta món insensible als plaers més refinats de la contemplació i l’amor.
Perquè en Pepe era molt sensible a l’amor. Ho vaig saber aquella temporada que s’havia quedat tot sol i amb el 600 blanc ens dedicàvem a recórrer tota l’illa visitant totes les festes de tots els poble que podíem. Parlàrem de l’amor llargues nits entre cervesa i cervesa, i vérem passar moltes dones per davant… Ei! No és que lligàssim gaire! No us pensàssiu! Miràvem i xerràvem de com l’amor pot fer-te bé o pot fer-te mal, de com l’amor t’aixeca i després et toma, de com l’amor t’il·lusiona i et desenganya, de com l’amor ho és tot i no és res. És clar, els poetes parlen molt de l’amor, però són els que van per feina els que lliguen! Però era meravellós veure passar les dones, xerrar, beure, escoltar la música, menjar un entrepà, contemplar aquella al·lota amb la falda verda, curta, que ens mira i nosaltres poetes idiotes enamoradissos sense saber endevinar si mira a un o mira a l’altre (Jo encara crec que em mirava a mi, sincerament!) i després amb el cotxe sense bateria baixar tota la costa d’Igueste fins a Candelaria amb la lluna plena que ens il·luminava la carretera, bojos d’amor, però solitaris en la nostra insensatesa de no voler entendre encara com funciona el mecanisme de l’enamorament: pura química inorgànica; fugitius d’una realitat massa prosaica per a convertir-la en poesia; baixant la costa amb Gran Canaria il·luminada per aquella lluna plena amb cara de Rimbaud o amb cara de qualsevol de les nostres estimades dones, que ja que no havien passat pel nostre llit almanco havien passat pel nostre quadern de poesia, i quan arribam a baix de tot, ja està tot tancat, però trobam dues al·lotes assegudes en un portal i hi xerram, hi xerram… i fins aquí puc arribar, perquè els secrets formen part de l’amor, el misteri és necessari per a mantenir viu el caliu, la descoberta total dels límits és fatal pel poeta perquè la clarividència el porta directament a la soledat, a un terreny on el combat molt aviat s’haurà acabat, perquè la seva posició és sempre precària davant la ruleta russa del destí i de l’atzar.
El misteri, sí, el misteri és necessari, però el dia en què el pots explicar estàs perdut, perquè aquell dia has perdut les claus del teu cor, han caigut directament al riu de San Borondón, on l’aigua potser no arriba a la mar, sinó que torna a pujar fins a les muntanyes per a evaporar-se amb el sol, i les claus es fonen entre aquella aigua cristal·lina i amb elles pots dir que es fonen les claus de l’amor, i els sinistres plans de la crua realitat et mosseguen l’ànima fins a convertir-la en bocins d’un trencaclosques que jamai no podràs recompondre.
Però no tot eren viatges interestel·lars, encara que la nostra relació sempre va tenir els llibres com a eix central, i aquests sempre ho són, interestel·lars. Record que un dia em va demanar si escrivia a màquina amb tots els dits i com que jo vaig contestar que sí perquè en vaig aprendre de nin amb l’amu Antoni Solleric, em va proposar d’anar a picar textos a la seva editorial. Així va ser com em vaig introduir en el submón de la informàtica, quan aquesta pràcticament encara es trobava a l’edat de pedra. Els horabaixes ens trobàvem allà, enceníem aquella immensa màquina, li carregàvem el programa amb uns discos flexibles enormes i ell em dictava i jo picava. Crec recordar que picàrem uns quants llibres del CCPC, concretament en record un que es titulava una cosa com Cuentos herreños. Després posàvem en marxa aquella impressora brutal de fotocomposició que ocupava tota una habitació i anàvem a El Guanche a prendre unes canyes fins que jo agafava la guagua i tornava a pujar a La Cuesta travessant el pont Zurita pensant en les musaranyes i fingint-me a mi mateix que em trobava de vacances pagades en una illa meravellosa.
I l’endemà tornàvem a començar a picar contes extraordinaris d’una illa petitíssima o el que fos, i tornàvem a El Guanche i xerràvem d’allò que s’ha de xerrar quan et trobes tot sol i lluny de casa, fins que un dia descobreixes que no, que no és veritat que et trobis lluny de casa, perquè el món és la teva llar i si el món és la teva llar, allà on et trobes és ca teva, més ca teva que mai.
I més o manco així va ser com un godo i un polaco es varen convertir en canaris, i xerraven d’Isaac de Vega i de Rafael Arozamena com si fossin dels seus i just per això ho eren, i anaven descobrint lentament, a poc a poc, l’obscura temptació del desig canari, i passejaven per la Rambla llegint poemes de Pedro García Cabrera o Domingo López Torres i començaven a notar canvis en el seu accent i pressentien que el centre geodèsic del món es trobava sobre el pont Zurita per on passaven els nostres somnis quan anàvem a treballar i a estimar, i miraven aquell peix, aquelles papas, aquella gent, aquell paisatge urbà com si fossin seus i just per això ja ho eren, perquè S/C s’havia convertit en la seva ciutat, en la ciutat que portaven dedins i el seu present ja estava lligat al passat que representaven Agustín Espinosa o Óscar Domgínguez, i més enllà encara, amb els amazics que tatuaven les pedres amb signes que en realitat són lletres que ens conten la seva història africana.
Vaig acabar la mili, vaig conèixer molta gent, vaig assistir a molts actes, vaig visitar molts llocs, vaig allargar la meva estada a l’illa tant com vaig poder. Però tot arriba al seu final i un bon dia me’n vaig anar tot sol i pobre, però amb una altra nacionalitat damunt la meva esquena i dins el meu cor, amb un altre paisatge, amb una altra infància, amb uns altres amics d’adolescència, amb un altre primer amor, amb una altra cançó desesperada, amb una altra cultura per a descobrir encara, amb una altra literatura per a llegir, amb una altra llengua amb la qual aprendre a anomenar les coses que són importants i que importen quan encara ets jove i tens tota la vida per davant.
No cal dir, però, que sempre que vaig poder vaig tornar i sempre vaig fer estada a can Pepe, perquè hi tenia les portes obertes de bat a bat, perquè en Pepe era així, amic dels seus amics i just per això es feia estimar. Gràcies, Dulce, per l’hospitalitat.
I arriba un moment en què la vida dóna un tomb i ja no sempre pots fer allò que voldries, i la relació amb en Pepe es va convertir només en telefònica, però així i tot encara ens ho vàrem passar bé aquell temps del Dream Team, en què el Barça va guanyar tantes lligues i la copa d’Europa, i cridàvem per telèfon: «Franco, resucita, el Madrid te necesita!». Bé, ara ha ressuscitat i el Madrid torna a ser allò que sempre ha estat: l’equip del règim, i nosaltres seguim estant al nostre lloc natural: a l’oposició semiclandestina i recolzant a un equip que torna a ser més que un club.
Ara diuen que en Pepe és mort i jo potser m’ho hauria de creure perquè segurament deu ser així, i les coses fatals s’han d’acceptar sense fatalisme, amb resignació (però per favor, que no sigui cristiana!), perquè ja tenim una edat i convé fer cas d’allò que diuen les autoritats competents, les estadístiques, els diaris i més encara les esqueles dels diaris. Quan El Día diu que en Pepe va morir tal dia jo no som ningú per posar-ho en dubte, així que segurament
Si vuelvo a pisar las calles nuevamente
De lo que fue Santa Cruz encantada
En una hermosa plaza… liberada?
Me detendré a llorar por los ausentes
I també cercaré El Guanche per a prendre una canya a la seva salut i segurament el trobaré tancat i serà llavors quan realment pensaré que tot s’ha acabat i que aquell dia de la piba de la falda verda vàrem fer el colló, que no havíem d’haver parlat tant i que no havíem d’haver aturat fins a penetrar en el seu cor, sense por, perquè allò era realment el que volíem i ara jamai no ho podrem tornar a intentar.
Però, maleïdes autoritats competents! Jo encara voldria viure amb el pressentiment que en Pepe qualsevol dia m’enviarà el paquet amb llibres sobre Oscar Domínguez que m’havia promès. Per què no puc fer-ho? Perquè vosaltres ho deis! Res idò, a ca una puta! Perquè jo pens a fer-ho fins a l’eternitat. Sé que qualque dia m’arribarà aquell paquet acompanyat d’un Krüger vermell d’aquells que s’apagaven i que no servien gaire per a fer porros, i jo me’l fumaré en qualsevol bar de la ciutat de Mallorca pensant que estic tot sol una altra vegada, però que no estic lluny de casa perquè cada dia través el pont Zurita per anar a treballar i per anar a estimar i aquest pont, és el pont que em porta a casa. I quan som a casa m’acompanyen tots els amics morts i no estic trist perquè sé que jo també, més prest o més tard, travessaré per darrera vegada el pont Zurita amb els meus somnis, i esper que aquest dia sigui amb un Krüger entre els dits i un somriure a la boca.
Miquel Flaquer
[ara Llull]
Estudiant
Escrit des d’algun lloc de la memòria entre el setembre i l’octubre de 2003
Nota
Aquest text formava part d’un projecte que, com ja he dit altres vegades per altres casus, va fer ull i no va arribar a bon port. Es tractava de reeditar l’únic llibre de poesia de José Fernández Carpintero (1949-2002), Pepe pels amic. El llibre, Habitación de las horas, s’havia editat a Tenerife per Ecotopía Ediciones el 1982.
En el text, com heu pogut llegir, explic com vaig conèixer en Pepe i com vaig comprar el seu llibre, vestit de militar de l’exèrcit d’ocupació.
No cal dir que queden moltes coses a l’aire i no descart que qualque dia jo mateix editi aquest llibre, encara que sigui en format digital. També queden per dir moltes coses de Nidia Fajardo Ledea (1958-2011), escriptora i professora cubana que va ser molts anys la seva companya. Ella mateixa és tot un personatge i el 2003 va escriure un text sobre en Pepe, on també hi ha parts escrites per ell. Es pot dir que va ser fet a quatre mans i du per títol El amortajado, publicat per Betania Ediciones. Voldria, és clar, traduir-lo al català qualque dia. Per recordar tant Pepe com Puchi Fajardo, com l’anomenaven els amics. La vaig conèixer en persona a la Ciutat de Mallorca en un viatge que va fer ella tota sola, segurament el 1990 o 91. I em va impressionar. Filla d’un heroi de la revolució cubana, el comandant Piti Fajardo, exiliada i dissident, però no penedida. Cubana i envoltada d’aigua per totes parts va morir, com cal, a l’Havana fumant un cohibas.
 |
| Pepe i Puchi. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada