Esperança Republicana Gabellina

Infracròniques republicanes / 12

Publicat a Cap Vermell, 4 octubre 2020

 

no tornaré fins que s’haja ben fos
la por que m’impedeix de ser feliç.

Ausiàs March

Als 2.850 republicans represaliats i especialment a Tamara i a Daniel. Gràcies.

 

Després de molt de temps de no escriure en aquesta secció republicana, tenc la gran sort d’anunciar-vos amb els altaveus a tota pastilla, la creació d’una organització clandestina que actuarà, bàsicament, en el municipi, sempre problemàtic i inefable, de Capdepera. Es tracta, com no?, d’Esperança Republicana Gabellina (ERG), una associació benefactora i democràtica, d’arrel inequívocament republicana, que, precisament per això ha de ser clandestina, ja que les forces paramilitars i la ultra-judicatura suprema, pretendrà, sens dubte, engarjolar els seus membres per massa perillosus per als fonaments malaltissus i paranoics del seu Regne.

Cal dir a tothom, però, que Esperança Republicana Gabellina és perfectament legal a tot el territori de la Unió Europea, excepte en el del Regne d’Espanya. Per això està inscrita en el registre d’associacions d’un país europeu que, de moment, els fundadors d’ERG prefereixen no fer públic i s’estimen més esperar el moment oportú per fer-ho. Jo, no cal dir-ho, estic d’acord amb les seves prevencions. Perquè tots noltrus som perfectament sabedors que, de moment, és molt complicat escapar de les urpes d’aquest règim mafiós i molt i molt perillós que té, per cap, una persona coronada per un dictador feixista i uns jutges caducs i caducats que reparteixen venjança nacionalista en les seves sentències. Ei, i això, és molt fort, no cal dir-ho, i inèdit en el continent europeu democràtic! I també, que la ramificació neofeixista arriba a tots els racons d’això que ells en diuen Regne d’Espanya i, evidentment, fins a la cúpula municipal d’aquest poble estimat i desgraciat que és Capdepera que, seguint la llarga i desastrosa tradició caciquista encetada ja en el segle XIX, ha posat un personatge paranoic i sense escrúpols al front de la màxima institució municipal, com ja va fer durant la República del 31. És a dir: tot en ordre, per al caciquisme de sempre.

 

Monàrquics victoriosus, per ara...

 

Per tant, cal actuar amb cautela i saber que arribar al nostru objectiu, no serà «coser i cantar», ja que «ses coses no són fàcils per ningú». El nostru objectiu, com podeu suposar, és acabar d’una punyetera vegada amb aquest règim corrupte, supremacista i etnocida que ha condicionat les nostres vides i les dels nostrus avantpassats. I, per tant, el que es pretén és que no condicionin les dels que ens seguiran. És, per tant, un acte de generositat, que posa en perill el nostru present però que ens obre una gran finestra d’oportunitat de cara al futur tant a tu, com a tu, com a tu, com a tutti quanti que vulgui viure en llibertat i esdevenir ciutadà d’una república per deixar de ser súbdit d’una monarquia feixista plena de banderes i bous que no fan presagiar res de bo.

 

Ep! ja sé que aquest anunci de la presentació pública d’ERG és estrany i que també és molt possible que obri molts més interrogants que no respostes certes. Heu de comprendre, com no pot ser d’una altra manera, que, en tractar-se d’una organització clandestina, no vos pugui donar moltes més explicacions ni pugui posar negre sobre blanc tot allò que voltrus voldríeu saber. Perquè, a més, jo som el primer que no ho sap tot –de fet, no sé gairebé res– i precisament per això m’he atrevit a escriure aquest article. Si jo ho sabés tot, ara mateix estaria en algun lloc inconcret de la Serra de Tramuntana –com si fos a Sierra Maestra, vaja!– sense cap aparell digital per tal que l’exèrcit d’ocupació no pogués seguir el meu rastre. Però, en realitat, només som un membre més de la trama civil formada per unitats unicel·lulars que tracta d’actuar en la clandestinitat, però conscient que a qualsevol moment pot arribar, i arribarà, la meva desarticulació. Per tant, ara és un bon moment, per avisar a les forces repressores i paramilitars i fiscals que en realitat no sé res. Que no puc donar cap nom. Bé, potser el meu. Però això és tot. Jo no sé res. Només que form part d’una gran organització clandestina i democràtica que, efectivament, vol acabar amb aquest estat de coses que qualsevol persona humanament lliure troba intolerables. Perquè heu de saber, repressors en general, que feis oi al rei porc. I això és tot el que puc dir, en realitat.

Per tant: jutges togats, jutges suprems, paramilitars diversus, fiscals tots, som culpable, però de què? Bé, això ho heu de respondre voltrus. És la vostra feina. Teniu molt a on triar. Perquè jo som moltes coses, i algunes d’elles són molt perilloses per voltrus. I voltrus ho sabeu. Per tant, més fàcil no ho podeu tenir. A més, per si això fos poc, me declar rebel i clandestí. Així que...

 

Perquè efectivament jo form part d’una organització clandestina, republicana i internacionalista, que pretén, sense cap mena de dubte, acabar amb el vostru regnat putrefacte, amb la vostra violència organitzada, amb la vostra insolidària economia estafadora, amb la vostra miserable visió del món com una finca particular on feis el que vos dona la puta real gana, i més encara. Però això no pot ser. Per tant, efectivament, som culpable de tot això i estic disposat a assumir la meva responsabilitat meravellosa i ciutadana de voler un món millor, no per mi, sinó sobretot pels meus fill i els meus néts. Perquè efectivament tenc una edat, una edat en la qual me la puc jugar en la clandestinitat oberta i transparent, encara que sé que tenc molts de números per perdre. Molts de números per acabar en alguna de les vostres putes presons, com ja li va passar a un altre Miquel Llull, precisament per xerrar massa, talment com ho faig jo ara mateix. Ves, quines coses!

Ei, no és que no tengui por. Per suposat que en tenc. I molta. Tenc por a tots els virus. A tots. Però lluitar contra el virus del feixisme és una de les coses decents que encara podem fer ara mateix perquè, a més, no m’acostum a viure sense tu, estimada llibertat, encara que sospit que en realitat no t’he conegut mai o, en tot cas, només has existit dins el meu interior, dins el meu cor, i no sempre, si he de ser sincer. Només a estones, però aquestes estones de llibertat, quan les tastes, no les pots oblidar mai.

I per això, estic molt content de dir-vos que m’he sumat a Esperança Republicana Gabellina i que, per suposat, vos anim a fer-ho també, per tal que tots noltrus creem una connexió unicel·lular sense fils i sense rastre digital que ens agermani en aquests moments tan durs i tan difícils, però també tan plens d’esperança (republicana i gabellina).

 

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea

En algun lloc de Capdepera, a 1 d’octubre de 2020