🔻És la dona pirata un laberint
Alguns horabaixes me’n record d’aquell ocell
clavat a la porta de les endevinalles i pens potser
el conill enorme i gris que es va quedar aturat en contemplació
davant la casa no projectava ombra sota el sol
Sanglot després i es fonen les bombetes
i s’estremeix un carbó mort al fons de l’ull
Sanglot després en la meva piràmide i un poc més tard
quan s’obren les ferides dels arbres i cau sang
i cremen constel·lacions impossibles
extrec l’aire de la seva funda i clav
la meva boira en la quietud dels paisatges
Me desfrès de llindar tendra i calent
me fingesc mirall o ombra en els passadissos
fins que a poc a poc passa el temps
Algunes vegades me’n record d’aquell nin empalat
tan senzill a les vores de l’ombra
Me’n record del seu cos i del seu pa el teu germà teb
que tan sols floreix en la nit
i després gemec a la meva piràmide
i m’estremesc peix de plomes sense ham
fins que el sol s’agosteja
🔻Envaeixen el món!
una vibració no molt grata arrabassà –inesperada– el vestits
de porpra que qualcú per riure’s va posar als captaires
per què una limusina de dos colors?
El funeral ja fa temps que ha començat en aquest espai blanc
varen caure paraules encobridores hi hagué un bot entre temps
entre esferes les cafeteries dissecades procuraven
arrabassar-se l’embenat i posar-se sota dutxa d’aiguafort
per a lliurar-se del natró punyent
el desastre espera en un cantó Ven
el seu cos a qui desitgi inventar-lo
en un cantó qualsevol del metro No baixis mai al metro
no diguis paraules com cotó en branca
a pirates d’alumini que allà es guareixen
per la prada desbocada corren castells en flames
i les comanda un guant tot somriures blancs
impossible oblidar-ho
no adonar-se’n negar l’evidència imposar-se
cilicis per fer fum
impossible oblidar el sospir de les roses
la lenta progressió de buits radiants
en cerca d’aquell tema primitiu l’amistat enterrada
o la terra que tem i que s’obre –els morts s’han mesclat
amb els vius entre dos martinis una veu va dir
No creguis que aquest vent és qualsevol cosa no creguis
ara som més verds que fa segles
Plovia tanta llet fresca
que el món se va haver d’obrir abans de temps
Ecos del primer zum-zum decisori arrossegaren la nostra ombra
el nostre reflex
🔻Cementeri
Hi ha palaus d’aigua sòlida vibren crits vermells els seus merlets
Salons de sang aixequen les seves columnes
Volutes amoroses recorden arrossegar de noses per les galeries
Peces d’un mecanisme complicat elèctric mouen
Metalls impossibles a hores fixes en un gest petrificat
Nins freds llisquen els seus cossos per passadissos
coberts més tard per seda líquida entre ploms i peixos
Hi ha horabaixes d’estiu piscines plenes alumini estremit
Solquen el cel estàtues amb un lleuger vestit de matí
A selves molt blaves es dissolen paradisos fluorescents
Per les seves runes transiten cans blancs darrera qualque miratge
for a del camp de visió cromàtica
característic
Els llebrers es perden per espais esmorteïts gairebé sense perfils
Y la seva presa és misteri
Res d’encaixos vori centelles
En el racó on la mort habita
Joves de silici impur transporten
Esperits nevats per fer de la seva carn inconsútil salons
marins estances i morades
d’intensitat perfecta on hi dormi la teva mà
Crec que allà s’hi celebra el ball
Crec que podríem nedar sense ombres
i aqueixa vainilla fresca i quasi viva
Que destil·len els ulls dels músics quan el vidre es romp
(i apareix darrera el paisatge ferit un signe d’encanteri
un òrgan imprecís que agita un drap carmesí de l’horitzó)
Aqueix líquid en fi, d’ozó i plomes
Podria alimentar-nos
🔻Never Street
no era al plec del temps
vol blau gegant sense collars una finestra sola
mortalla oberta a miratges (i el desert a la tenda)
que no a miralls resten aquests fesos
pel minut infame de silenci
l’altra horda l’altre cel l’altre
ens estremeix a molts encara
mascles i femelles però sempre àvids
d’aquell avió furiós
(és un ocell? No, es…)
Plora al meu costat al·lot de cerussa
fang i desigs blancs
assegut sense conseqüències permissibles
horitzó sense ulls un horabaixa tan fresc i precoç que ja
era nit als caires i no faltava
ni un minut per al cop de maça sobre l’estaca
modelaven les meves mans violins guarnits
arcs i porxades d’efímer cartró contemplaven
l’enderroc d’edificis fets per a durar
Només quedaven passejos per l’escullera
i el mariner incapaç de records un abisme
incapaç sobre tot de gaudir
On caurà aquest cel? Vora el salze
Never… never.
🔻Jo m’enfons a poc a poc entre ganivets
Aqueix ahir o demà esqual inflamat s’esfondra
havien caigut accessos de malària a les teulades d’aquella lent
constant i perversa cap a ventiladors carrers marcits
no no basta amb bullir el futur
🔻Eduardo Haro Ibars (1948-1988): Empalador. Madrid: Las Ediciones de la Banda de Moebius, 1980.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada