🔻Guaitant al buit de l’ascensor
Així.
Com quan passeges per la cuina
i no saps si menjar-te una pera o beure’t una cocacola.
Obres l’armari, obres la gelera, obres el microones,
cerques no saps què.
Així.
Com quan t’asseus i t’asseus i t’aixeques
col·loques el sofà i amolleixes el coixí
i obres el llibre,
i mires les lletres, analfabet i feixuc.
Així.
Com quan tanques els ulls,
i decideixes dormir-te
però els obres
i mires les escletxes de la persiana
per on es cola un fil fred, llum de fanal,
que descriu el proper del sostre.
Així.
Com quan surts de casa
i saps que t’oblides qualque cosa
i aquesta sensació et persegueix
com una bestiola a l’espatla
fins que t’oblidis
que t’oblides qualque cosa
però queda un zum-zum
prop de les pestanyes.
Així.
Com quan estàs en un bar,
envoltat d’amics,
i de sobte t’allunyes,
puges per damunt les cadires
i observes les seves figures
i al voltant tot és renou i desconsol
i no saps si vomitaràs
o t’ompliràs de llàgrimes
perquè tot és molt trist i te fa oi.
Així.
Com quan tens un fill,
l’acabes de parir,
el veus sobre el teu ventre,
indefens i gelat,
i no és com pensaves,
i notes la teva panxa,
que es va desinflant
com si no servís per res.
Així.
Com quan plou
i acabes de rentar-te els vidres.
🔻El refugi de les formigues
Dins, de quins ulls es tanques aquestes dues meitats?
Els cabells es pengen de la palma,
alleugerades expressions de la caducitat
ondulen a la vora com cada cosa.
Veus lentes i tancades,
recorregut de mosques,
caminoi de formigues deu vegades transitat,
deu milions de vegades,
com si no existís un altre trajecte.
Els ulls se suspenen d’una corda buida.
Els ulls incapaços de tancar les meitats,
de saber el que saben els nins que furguen a l’arena,
amb les seves ungletes tendres accelerades.
Pràcticament inútil en aquesta barana
se fan surar els peus.
El terra és a l’aire.
No m’apaguis el llum amb les dues mans.
🔻I jo me deman…?
No estic boja.
I jo ho sé,
i ho saben vostès
perquè ja tenim 40 anys
i ni vostès ni jo ens n’adonam.
Llavors, a quina altura he de trobar-me
per a mirar-me des de les cicatrius que no tenc,
des dels que mai no han deixat d’estimar-me,
des dels que encara em bressolen
sense aturar-se a pensar que som una dona de mitja vida,
que em trob en un punt i seguit
important i atroç com aquestes rues que no vetllen els meus ulls,
com aquesta impenitent adolescència
que me talla serrells transparents i alegres
i em traça camins encara sinuosos
sense escamotejar les sorpreses
del sexe i de les boques?
🔻Orientacions per a obrir l’alegria
Avui només som un fragment de mi,
una part calenta i generosa,
un racó que s’atreveix,
un metall rodó sota la guixa.
Pots posar el dit en el centre del pit
i baixar des d’allà,
no massa lent,
sense hesitacions,
com un passeig hivernal que conduís
a una llar calenta.
Observaràs la meva pell,
pots notar-la ara
plena de calfreds,
estremida.
La meva pell nocturna que te guia decidida,
cloent d’una vegada allò que suggeresc
i demanant-te ajuda per a desembotonar-me sencera.
Ja duc tant de temps desitjant que hi siguis,
que arribis a aquest punt
i que estiris de mi,
m’arrosseguis fins al lloc on no hi ha marxa enrere.
Arrabassa’m el boto dels vaquers
i deixem-nos ja de beneitures.
🔻Coses inútils
És sabut:
a qualsevol li pot passar qualsevol cosa.
A qualsevol li pot caure l’estiu al damunt
precipitadament
i obrir-li el cap en dos.
Les coses poden ser com un se les imagina
o poden ser distintes,
com el gust d’un licor estrany.
Sempre es desconeixen els matisos
i potser també un poc el que som,
el que més ens espanta.
Jo només tenc aquest llegat de coses inútils per oferir-te:
aquestes bragues de nina
i aquest parlar sempre molt més del que és necessari;
aquests invitacions plenes de ets i uts
i de temps sense temps per a res.
Els dos estam un poc més buits
que abans d’aquest dilluns.
La vida és una trobada
i el que hi passa ja no ens pertany,
està tot just al mig de nosaltres.
🔻Inmaculada Luna. El círculo de Newton. Baile del Sol, 2007
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada